dimarts, 30 de juny del 2009

Llar d'infants

Quan varem saber que tornaríem a ser pares, ho teníem molt clar. En Víctor aniria a la mateixa escola que la seva germana Sandra, estàvem tant contents i satisfets amb tots les professionals que havien cuidat i educat la nostra filla que no ens varem plantejar cap altra opció. Els viatges de La Garriga a L’Ametlla no serien cap inconvenient, al contrari, el nostre fill es mereixia aquest esforç!

En Víctor no té res a veure amb la Sandra, no es pot comparar mai dos germans, però en aquest cas, és tal la diferència que, és inevitable. Tot i que ja varem posar en antecedents l’Eva el primer dia de l’entrevista, estem segurs que a totes us va sorprendre el nostre fill. Té els dos extrems: per una banda pot ser el nen més dolç, entranyable i carinyós, pot menjar-te a petons i dir-te “Mamita, guapa!!!” i, per l’altra, és capaç de treure de polleguera a qualsevol, per més paciència que és tingui!!!

El primer any va ser complicat, el van tenir que operar del píloro, tenia bronquitis asmàtica, era molt especial amb els menjars, molt mogut i, a més, era molt, molt tossut!

Però gràcies a l’ajut del pediatre, a la nostra constància i sobretot, a la vostra col·laboració, hem anat superant molts obstacles.

Quan va arribar a la vostra Llar, la que seria a partir d’aquell moment la seva Llar, amb 19 mesos en Víctor encara menjava triturat i així ho va fer fins que va tenir més de dos anys. Era tal la seva incapacitat de menjar sencer que van fer-li proves de deglució per veure si hi havia alguna disfunció que li impedís menjar correctament. Però no, tot era correcte, de fet, era capaç de menjar pa i galetes sense cap problema. Fins que un dia, el pediatre va dir-nos que ja se li havia acabat el temps, i que ja era hora de deixar els triturats, sense donar-li més opció. Així que, a partir d’aquell dia, tot el que oferíem era menjar sencer, com la seva germana, con un nen gran. Però ell no ens ho posaria fàcil, al contrari. Seguint els consells del pediatre, sense donar-li opció, el nostre fill es va passar tres dies sencers sense menjar absolutament res, només es prenia la llet del matí!! Pobret, es moria de gana!!! Es despertava a la nit cridant “Mama, gana! Cuina!”. El tornava a la cuina i li posava el sopar un altre cop, però no, no volia allò que jo li oferia, ell no volia esforçar-se. Per tant, tornava a dormir tal i com ho havia fet en un primer moment. I el mateix va passar amb vosaltres. La Teresa (a partir d’aquell moment jo li deia Santa Teresa) patia moltíssim!! jo li deia que el deixés sense menjar si ell no volia, que no passava res. I així ho va fer. I gràcies a aquest esforç i constància (terriblement dolorós per a una mare) tant per part vostra com per la meva, al quart dia, en Víctor va menjar peix per sopar sense cap tipus d’esforç!!!
A partir de llavors, ja va menjar sencer! Ha marxat a dormir sense sopar molts dies, perquè tot i així, a hores d’ara, encara hi ha dies que no vol menjar, és com si em recordés que allò que li ofereixo no m'ho ha demanat i que no li ve de gust!! Ell és així!!

I el mateix va passar quan li varem treure el bolquer durant el dia. Recordo que era pel pont de maig, doncs en els quatre dies de festa no va fer ni un sol pipi a la gibrelleta!! Però ja no havia marxa enrere, així ho varem decidir conjuntament amb vosaltres, amb èxit uns dies més tard. I amb les caques.... em trigat més d’un any per aconseguir-ho!!

El primer curs a la vostra Llar, va plorar cada matí quan el deixàvem, cada dia!!! Al mes de juliol, també ens acompanyava la Sandra al matí. Un dia la seva germana, quan encara érem a casa va dir-li: “Víctor, comença a plorar ja, que anem al cole”. Ell va contestar-li: “No, avui no ploro!!”. Evidentment, a les dues ens va entrar un atac de riure!!! Doncs, sabeu?? A partir d’aquell dia en Víctor no va plorar més!!! Pels seus nassos, per no dir-vos una altra cosa...

Però bé, què us haig d’explicar a vosaltres, si el coneixeu tant com jo!!!!

I ara ja se’ns ha fet gran!! Ja ha marxat de colònies per primer cop, ja fa pipi i caca ell sol, ja no porta bolquers per la nit, menja de tot (quan ell vol), és independent...

Volíem donar-vos les gràcies a totes, absolutament a totes!! Volíem, però, fer una menció especial per algunes de vosaltres.

Teresa: gràcies per la teva paciència i experiència.
Maria: gràcies pels teus consells i professionalitat.
Pepi: gràcies per alimentar els nostres fills com si fossin els teus.
Eva: gràcies pel teu somriure, tot i en els moments més durs. Enhorabona per tenir un equip tan fantàstic com el que tens.

A totes: Gràcies per ajudar-nos en l’educació dels nostres fills, gràcies per la paciència, gràcies pel vostre suport, gràcies pel vostre alè... Els nostres fills han estat en les millors mans, sens dubte!!

M'han passat moltes coses durant aquests dos anys i us he sentit molt aprop durant tot aquest temps, us ho dic de tot cor!! La nostra família també us recordarem SEMPRE!!!