dimecres, 17 de febrer del 2010

ASSAIG INOBLIDABLE

Eren les 20,45 i ens dirigíem cap a l’auditori. Vaig preguntar-te si estaves nerviosa i vas dir-me que no. Aparentment no ho semblaves, però jo sabia que sí, i molt... quan estàs nerviosa, no pares de xerrar, de tot i de res, per desfogar-te, i  vas passar-te tot el camí xerrant pels descosits!!
Vam aparcar el cotxe i vas penjar-te la teva guitarra a les espatlles. “Ara estic una mica nerviosa, mami!”- Vares dir-me...

A la porta de l’auditori t’esperava en Rafel, el teu mestre de guitarra... bé, molt més que això... el teu referent, la teva guia, el teu admirador incondicional; us vau somriure, et va picar l’ullet i va obrir-te la porta. Vas respirar profundament i vas entrar.

Dalt de l’escenari, elegant, l’orquestra. El director, dotze músics i dotze instruments (violes, violins, violoncels, flautes travesseres...) estaven esperant la solista per l’assaig. Els teus ulls van obrir-se com a plats!
El director va baixar per saludar-te i donar-te la benvinguda; el mateix va fer amb mi, disculpant-se per les hores de l’assaig –“Sé que no són hores per una nena de 8 anys,  moltes gràcies pel vostre esforç” –va dir-me.
Aleshores, amb serenitat i aplom, vas treure la guitarra de l’estoig, vas pujar a l’escenari  i vas seure davant de l’orquestra, al costat del director.

Aquells nois i noies, de fet homes i dones, et miraven amb tendresa i amb un gran respecte. Veient-los, vaig saber que tu eres tan gran com ells, tot i que vas semblar-me molt feble i menuda... Va fer-se el silenci. El director et parlava, et donava instruccions i tu te l’escoltaves amb atenció. Ell va voler escoltar-te a tu primer, sola. Vas tocar tan sols uns acords i en va tenir suficient. Va donar-te la seva aprovació aixecant el dit polze de la seva mà. En Rafel, orgullós, va aplaudir-te amb la mirada. Els teus ulls brillaven d’emoció.

A la darrera filera de la sala, expectant, s’asseia un altre professor de l’escola. La seva presència va fer-me més conscient de la magnitud d’aquell assaig. A l’esquerra de l’auditori, dret i amb una càmera de filmar a la mà, en Joan, un altre gran mestre, que no volia perdre’s ni un detall.

Era el primer cop que orquestra i solista es trobaven, el primer cop que aquell director et dirigia (de fet, no t’havia dirigit mai ningú fins aleshores...), el teu primer cop com a solista, davant aquella magnífica orquestra. “Com deu estar de nerviosa!!” –pensava jo veient tot aquell desplegament-
I va començar l’assaig. Vas respirar de nou profundament, i les teves notes van començar a fluir, com bombolletes de sabó que omplien l’espai. De fons, la resta d’instruments, que acaronaven dolçament la teva melodia, com si fossin un llit de coixins de pètals de roses, que protegien amorosament la fragilitat de les bombolles... Extraordinari!!

Un aplaudiment va sentir-se, un cop conclosa l’actuació. Venia de la darrera fila. Va ser llavors quan vas adonar-te de la seva presència. Còmplice, en Rafel et va somriure novament. La resta de músics i el director s’hi van afegir. Semblava que ho havíeu assajat mil cops, va ser fantàstic.

Van felicitar-te, músics, professors, director...  Vaig abraçar-te i, a amb els ulls emocionats, vaig preguntar-te con estaves: “Tinc son!” –vas dir-me-