diumenge, 24 d’abril del 2011

Sandra

Fa 9 anys vas arribar
per omplir-me la vida
només veure't vaig saber
que de molt abans ja et coneixia

Ets la nina del meus ulls
meravellosa criatura,
dia a dia, any rere any
tu m'ensenyes a somriure

És l'amor més gran que hi ha
veure't créixer cada dia
no es pot estimar més...
ni tenir més alegries.

Només vull que siguis feliç,
que pateixis el  menys possible
i que les guerres de petons
duguis sempre en el teu cor!

T'estimo, sempre!!

dissabte, 23 d’abril del 2011

Sant Jordi

Aquell dia els avis, a mig matí, van recollir els seus néts per anar a fer un passeig pel poble. Feia un dia assolellat de primavera, net i clar, gairebé estiuenc. Els carrers eren plens de gom a gom, els autors signaven els seus llibres, hi havia concerts i recitals a les places, jocs Florals a les escoles, parelles enamorades...Era Sant Jordi; un dia molt especial, ple d’aromes, de sensacions i sentiments, de senyeres i llibres, de roses, d’alegria i d’amor... Feia goig veure’ls a tots quatre tan feliços!! 
El nen, agafat de la mà de l’avi, va voler escoltar per enèsima vegada, la llegenda de Sant Jordi que, any rere any, l’avi li explicava, d’aquella manera tan entranyable que tenen els avis de narrar els contes. Al seu darrera l’avia amb la néta que, encuriosida, li preguntava: 

-“Iaia, l’avi et regalava la rosa quan éreu joves?” 
- i ella va respondre-li -“I tant, tots els anys!”- De fet era cert, però no va voler entrar en detalls... el seu marit li portava la rosa, sí, però gairebé mai era comprada, la majoria de roses que li havia regalat eren d’aquelles mig pansides que donaven d’obsequi en aquella època els bancs i les caixes i, quan ella la rebia, ja cap al tard, en tenia ben poc de rosa...
Els nens van gaudir com mai d’aquell dia festiu, van remenar centenars de contes i llibres fins que n’escolliren un, i els avis, orgullosos i generosos, també els van obsequiar amb una preciosa rosa a cadascun d’ells... la nena la va voler ben vermella, d’un roig candent, preciosa, semblava de vellut, aromàtica i fresca; el nen va escollir una de color blau, amb un perfum que el va encisar... li va semblar la més bonica de totes i, com era tan especial aquella rosa, va decidir que li portaria a la mare.
Que n’eren de feliços aquells avis!! ...I com n’estaven de satisfets d’aquelles dues criatures!!
Duien molta estona passejant, però cap dels quatre estava cansat. De fet, els semblava que només havia passat un instant, però ja eren dos quarts d’una tocats; així que l’avi va decidir que seurien en una terrassa per fer l’aperitiu, però no en un lloc qualsevol, va buscar la millor de les terrasses, aquella que tan li agradava, la de la balconada al costat del mar, a la millor de les taules, sota l’ombra d’aquell meravellós palmer... “Teniu gana, nois?”...

-“Bon dia, mami!!!! Vull esmorzar!...”
-”Bon dia, videta!!”
-”Què farem avui, mama?”
-”Doncs mira, primer de tot m’ajudaràs a esborrar el dia 23 del calendari i, en el seu lloc hi dibuixarem un somriure ben bonic, no m’agrada el número 23... M’ajudes??”
- “Siiiii, dibuixarem dos somriures: un per la Sandra i un per mi”
-”D’acord, ninu...”

I aquests dos somriures, tendres i innocents, són per vosaltres.
Un altre 23, un Sant Jordi més sense tu, Papi...Petonets al cel...