Ahir la meva filla va gaudir del seu primer concert, no com a intèrpret ni solista, però si com a espectadora d’excepció de la magnífica actuació d’en Miquel Abras. Els concerts d’en Miquel són més habituals per terres gironines, però aprofitant la seva actuació a Palau de Plegamans, vaig decidir-me a portar-la.
L’ha vist mil cops per internet, la seva força, la seva veu trencada, les seves lletres i, sobretot, la seva guitarra, la van encisar des del primer moment que el va sentir. Anhelava veure’l en directe, escoltar-lo, gaudir de la seva música…
Era una nit desitjada, esperada… també seria una nit llarga; el concert havia de començar a les 23h, però eren gairebé les 24h quan en Miquel va pujar dalt l’escenari, en una sala peita, acollidora… Tenia dubtes que la Sandra hi pogués accedir-hi, es tractava d’un bar musical amb entrada restringida a menors, però, molt amablement, en Miquel em va confirmar dies abans que sí, que podríem gaudir d’aquella nit màgica amb la petita.
La Sandra, després d’un dia intens de festes d’aniversari amb cinema inclòs per la tarda, estava neguitosa, excitada, expectant, encuriosida i molt, molt feliç!!!
Només entrar, va veure la guitarra a l’escenari. La va contemplar amb ulls entendrits, com si es tractés d’un nadó que ella pogués acaronar… “Com m’agradaria tocar-la!”
Vam seure a tocar de l’escenari. Quan ell va arribar, se’l mirava amb admiració. I és que la Sandra sent admiració per tot allò que desprèn la música i per tots aquells que en gaudeixen d’ella. No tan sols això, a més, ella és conscient que artistes com en Miquel li aporten molts coneixements, pel sols fet de poder sentir-los i observar-los. Ella més que ningú sap els sacrificis i esforços necessaris per conèixer àmpliament un instrument musical, per treballar la veu per arribar a aconseguir l’entonació desitjada, sap que el camí és llarg i dur…“M’agradaria tocar algun dia amb ell, Mami…”
Evidentment!! Amb ell, perquè no oblidarà mai aquesta actuació, és molt gran dalt l’escenari i excepcional com a persona, encantador i proper, però amb qualsevol altre que senti la música tan àmpliament com ella la percep…
No va apartar els seus ulls d’aquell escenari ni un segon, no parpadejava, estava atenta tots els sons, a cadascuna de les notes, dels acords, de les lletres, de les paraules, dels sentiments… i és que la Sandra ho sent, cada porus de la seva pell és capaç d’estremir-se davant una interpretació musical, és capaç de posar-se en la pell de l’autor de la lletra en quant l’escolta i reconèixer exactament allò que els surt de l’ànima.
I jo.. què podria dir jo?? Va ser una nit reconfortant, plena d’emocions, em van saltar les llàgrimes amb “Crida”, amb els sentiments a flor de pell, una nit de sensibilitat en tota la seva plenitud… És la capacitat que té la música del fer-nos sentir la màgia!!
Gràcies, Miquel!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada