divendres, 1 de juliol de 2011

L'últim viatge

Aquí estic, preparant l’equipatge… podria ser un viatge més a la teva estimada terra, podria ser una fugida més cap al refugi dels nostres cors, podria ser un pont més de Sant Joan, un d’aquells ponts dels que tant varem gaudir, podria ser una escapada en direcció al teu Mediterrani… I en el fons, ho és.

Aquí estic, sense saber ben bé què posar dins la maleta… i és que, aquest cop, em pesa massa. Sense voler se m’ha anat omplint, tota sola. I mentre la maleta es va omplint, jo em vaig buidant, si és que encara és possible buidar-me més…

Primer hi han entrat els records; aquells moments tan intensos de Benidorm no es volien quedar aquí, desitgen venir amb nosaltres, i els he deixat entrar… les estones a la platja, els dinars a la terrassa, les passejades per carres plens de gom a gom, les compres, les meves (nostres) primeres sortides nocturnes… aquells migdies que no s’acabaven mai a La Palmera, el lloc on jo somniava treballar quan fos gran, els sopars a la fresca amb la família, els Nadals tan especials i característics… Un trosset de Quico i d’Esther també m’acompanyen, són amb mi, dins el meu cor, dins la maleta…

Després han entrat els moments d’enyorança; allà va ser on vas adonar-te que res és per sempre, allà, on vas patir el cop més fort de tota la teva vida, on vas notar que el cor se’t buidava, on vas sentir tanta indignació que fins i tot et feia mal l’ànima, on vas descobrir la part més amarga i agra del teu aliment, allà on va començar el teu (el nostre) calvari, el principi de la fi…

També hi ha cabut el meu comiat d’aquell edifici on he passat els millors anys de joventut… el que hagués donat jo llavors per no haver-me de desprendre d’ell… va ser tanta la tristor que crec que una part de mi s’hi va quedar allà. No t’ho havia dit mai, però no calia, tu ja ho sabies… De fet, el vaig visitar fa un parell d’anys: vaig pujar per les escales fins la porta, vaig sentir la mateixa olor de feia més de 15 anys, fins i tot la dels absents, vaig anar a la piscina, al pàrquing...va ser com tornar enrere, fantàstic!!  t’ho vaig explicar a la tornada, però tu ja no ho recordaves…

I ara hi torno. Hi tornem. Un cop més. Amb els teus. Amb una barreja d’il·lusió i de melangia. Feliç, perquè sé que allà estaràs bé, és on vas passar la teva infantesa amb la gent que t’estimava, compartint jocs i rialles. Feliç, perquè hi ha molta gent que vol acomiadar-te i recordar-te… Trista, perquè aquest cop és definitiu, és el teu lloc i no hi ha retorn. Mai més tornaràs a fer aquest viatge…

T’estimo, Mami.