dimarts, 27 de setembre del 2011

DIA INTERNACIONAL DE L'ALZHEIMER

M’agradaria ser una mica màgica avui, tenir una vareta per fer desaparèixer aquesta malaltia del món... aquesta i tantes altres, però avui seria el maleït Alzheimer, que tant fa patir…

Això no és possible, ho sé, però només us demano un petit esforç a tots aquells que, afortunadament, no li heu vist mai la cara que fa.

L’Alzheimer es va presentar en la nostra vida tot just quan va néixer la meva filla, prematurament i sense demanar permís. Al principi, molt tímidament, amb vergonya de travessar la porta de casa. Mica en mica, va anar agafant-nos confiança, però nosaltres el miràvem amb recel… ell, prepotent i superb, sabia que ens guanyaria, només li calia temps… malauradament, molt menys temps del que jo desitjava…
I així, com un lladre, dia a dia s’enduia un trosset de vida, era el seu aliment… ell s’omplia i creixia, i la mare, dia rere dia, es buidava i s’encongia. El lladre no s’amagava, actuava a cara descoberta i pistola en mà. Nosaltres, els del seu voltant, també ens omplíem, però de ràbia i de llàgrimes contingudes, de dolor i d’impotència…
Impotència, molta impotència, de no tenir cap arma per lluitar i fer-lo fora.
Ràbia, perquè ningú es mereix aquest patiment, ningú es mereix se li enduguin la seva vida, els seus records, la seva família… sense tenir la més mínima oportunitat d’afrontar-s’hi.
I també enveja…moltíssima enveja. No m’agrada la gent envejosa, no es bo tenir per companya l’enveja, però jo n’he tingut i molta!!! Enveja de tots els avis i àvies que han pogut gaudir dels seus nets, enveja de tots els fills i filles que han pogut compartir les seves vides amb els pares, d’aquelles parelles d’avis que podien envellir junts i estimant-se, enveja d’aquells que podien continuar tenint confidències amb la mare… perquè una mare és única, i mai s’és suficientment adult com per no necessitar-la… jo he tingut la mare fins fa poquet, però en els darrers anys l’ha enyorat i necessitat molt més del que la tenia, i el que em sap més greu, és tot el que s’ha perdut dels seus nets, tot el que els meus fills haurien pogut gaudir i aprendre d’ella… perquè només han conegut el trosset de iaia que el lladre els va deixar… I ella, no sé si mai els ha arribat a conèixer, als seus nets... vull pensar que si...

A tots, als que el coneixeu i als que no, només us puc demanar una cosa: Que respecteu a aquests pacients, que no us prenen mai el pèl, que no fan les coses expressament, que els ompliu d’amor i tendresa, de petons i carícies,  ja que no els podeu tornar allò que el lladre s’enduu...

Als familiars dels pacients, us envio molta força i ànims... és indescriptible la sensació de dolor tan profund que es té, quan no ets capaç de reconèixer a la persona que tant estimes, veure que no té res a veure  amb qui era abans de la malaltia i que s’ha convertit en un autèntic desconegut... de la mateixa manera que ella no sap qui ets tu. Res que us digui ni faci us farà sentir millor, però si algú necessita parlar, jo hi seré per escoltar, no ho dubteu.

Gràcies als professionals per la seva feina i implicació sense límits, als investigadors que lluiten tots els dies en aquest front, als pacients que tantes lliçons ens donen durant el procés... I gràcies també als qui, d’una manera o d’una altra, m’heu escoltat sempre...