dijous, 22 de desembre del 2011

Nadal

en aquestes dates, que sembla que tothom ha de ser bo, que tots hem de ser solidaris, que ens hem d'estimar més que mai, com si les bones accions les concentréssim en només 10 dies... espero que els bons desitjos i la bondat la feu extensiva tot l'any, veureu com podreu mantenir l'esperit nadalenc en els vostres cors per sempre! Jo intentaré seguir repartint instants màgics a tots els que m'envolten... i recordant aquelles nits de Nadal amb els que ja no hi son, però que portaré sempre al meu cor.
Us desitjo a tots el millor, per Nadal i per sempre... Sigueu feliços!

divendres, 2 de desembre del 2011

Cridaré...

Arriben moments a la vida en què un es planteja si tot allò que ha fet fins aquell moment ha valgut la pena. No sé si això passa en un determinat moment, però a mi ja fa un temps que se'm va presentar quest dubte. És cert que el color del paisatge va canviant en el transcurs del nostre camí , allò que abans era ben blanc, ara pot ser que tingui certs matisos grisos, o verds o vermells... o que hagi deixat de ser blanc i ara sigui ben negre. Les experiències viscudes fan replantejar-nos el nostre present i les nostres prioritats poden veure's modificades. No me'n penedeixo de res del què he fet, però és molt probable que, si tingués la oportunitat de tirar enrere, em plantegés les situacions de manera ben diferent.
Vaig haver de fer-me responsable massa aviat, patir pels pares quan el que tocava era que ells patissin per mi, tirar endavant els meus petits sense cap "ajut extra" -em refereixo a l'ajut que tot fill que es converteix en pare es creu en dret de tenir actualment, el dels avis,- lluitar contra malalties a contracorrent i perdre massa batalles seguides...
Vaig escollir deixar a banda la meva vida professional, acceptar feines que no em corresponien per poder estar amb la meva família, lluitar per un futur professional estable, encara que no m'omplís ni em satisfés personalment... tot per unes personetes que s'ho mereixen tot, sí, els meus fills, el meu gran tresor!
Però i jo?? què em mereixo jo tot el que he passat?? què més hauré de deixar en el camí per arribar a ser feliç? és més... arribaré a ser-ho plenament algun dia?? Si els fills es "cosa de dos", com és que m'hi sento "una sola" tantes vegades??
Sóc conscient que no tinc cap dret a queixar-me, que hi ha gent que les està passant molt magres per sobreviure, ho lamento profundament, tant de bo també tingués la solució per a tots ells... disculpeu-me, però no és cap queixa, és un crit de ràbia, de dolor contingut, d'impotència, de desig, d'amor, d'odi, d'emocions, d'esperança... perquè puc cridar mentre retrobo el meu camí, oi??