És curiós però no he estat capaç d'escriure res referent a tu, ni de com em sento, durant un any... sí ho he fet del teu darrer viatge, de la meva experiència amb la malaltia, d'alguns moments viscuts, de vivències i anècdotes que fins i tot tenen el seu punt còmic... però no de tu, de tu com a mare, com a àvia... de mi, com a filla, com a mare...
Avui fa un any, i tampoc m'hi he sentit amb forces... serà que és massa profund com per què pugui sortir a l'exterior?? Serà que ja t'havia perdut feia tant que també va marxar la meva capacitat d'expressar-ho??
No ho sé... ja sortirà, de la mateixa manera que em sortirà el somriure, perquè és innat en mi, perquè me'l vas deixar d'herència, però avui no el forçaré... i és que em sento trista, i no ho amagaré. M'he posat la màscara massa vegades... m'he restaurat, m'he vestit, m'he pujat als tacons i he caminat amb alegria i fermesa molts dies, deixant enrere la melangia... he viscut cada dia amb força i il·lusió. I així ha de ser, i així ho seguiré fent... però avui no! perquè de la mateixa manera que ens agrada compartir les alegries, també hauríem de saber compartir els moments amargs... i avui m'hi sento una micona, d'amarga... Em deixes, mami?
Només m'agradaria compartir amb vosaltres un text que un gran amic va publicar en el meu mur (amb el teu permís, Xavi...)...no és d'ell, però això és el que menys importa.
..”Quan la mare se'n va, se'n va un tros de nosaltres, i l’abisme que s’obre es tan insondable que no serveixen ni les paraules ni el seu significat. La mort d’una mare no te significat, per això no hi ha paraules...”
...deu ser per això que segueixo sense paraules.
http://www.youtube.com/watch?v=26YyGocDH3A&feature=email
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada