dilluns, 26 de març de 2012

La meva particular crisi

doncs si... a partir del dia 1 d'abril i durant dos anys, seré un 15% més pobre!! ...jo, i més de 7.000 interins de la Generalitat. Això sí... no em puc queixar, treballaré també un 15% menys!! Visca!!... així és com solucionem les coses en aquest país... i qui en surt més perjudicat, a part de la meva economia, sou tots vosaltres, vosaltres com a ciutadans... perquè a partir d'ara i més que mai el "vuelva usted mañana" serà més habitual, per molt que ens emprenyi sentir-ho als qui treballem dins l'administració... Jo demanaré disculpes per no poder atendre al públic com m'agradaria, o com es mereixen, però tan és... algú ho entendrà?? Jo intentaré posar sempre el millor somriure, però això els ajudarà?? però és clar, que a mi no em paguen per pensar... me n'havia oblidat!! a mi em paguen per servir al ciutadà, per fer la feina amb objectivitat, celeritat, eficàcia, eficiència i no sé quantes coses més... difícil m'ho posen, Senyors!! estic en un zulo fosc, sense llum natural, ens retallen la calefacció, no tenim internet quan es connecten altres escoles de la zona (compartim línies... això deu ser "col·laboració" i "cooperació", ara ho entenc...!!), treballem menys hores i aviat hauré de pagar per anar a treballar!!... i sóc afortunada!! tinc feina!!
I tinc feina, gràcies als fantàstics immigrants que venen a la meva escola a estudiar i a demanar-me el certificat per obtenir els papers i l'ajut econòmic... té la seva gràcia, oi??
Bé, si algú necessita que l'ajudi a fer créixer l'economia submergida (...la que diuen que no n'hi ha), que m'avisi!!!...prometo discreció, no ho publicaré al facebook!!

...la part positiva de tot això (us pensàveu que no, eh?...) doncs és que els meus fills i jo podrem dormir una estoneta més als matins i, el millor de tot és que els portaré jo al cole!!!! no aniran al servei matinal!!! això si que és ser ric!!... que mal pensada soc... perdoneu-me Senyors del Govern, tota aquesta moguda és per conciliar la vida familiar i laboral, oi??... aix... ara em quadra tot, que monos...GRACIES!!!

La meva petita aportació al grup solidari "Esl 21 els correm pel Toti..." en record en la lluita contra el càncer.

"…i aquí estic, davant un full en blanc i no soc capaç d’escriure dues frases seguides. I es que la meva petita gota d’aigua aportada en aquest grup, m’ha retornat tantes emocions i sentiments que se’m fa molt difícil poder-ho plasmar en paraules. Cadascú de nosaltres hi ha col•laborat, cada sentiment aportat en forma de llàgrima ha estat capaç de formar aquesta immensa onada imparable.

Quan es perd els pares, per molt adult que un sigui, sempre pensa que es massa aviat per deixar-los anar… uns pares son uns pilars molt importants, i sempre els necessitem amb nosaltres... El pare va marxar sense avisar, encara recordo aquella trucada de telèfon com si fos avui…
La mare en canvi, ja l’havia perduda feia molt temps… només em quedava una petita mostra del que ella era, allò que l’alzheimer em va voler deixar… fins que se la va acabar d’endur, ara just fa un any…
Injust… com tot pèrdua ens ho sembla, oi? …ni ells va poder acomiadar-se de qui estimaven, ni qui els estimàvem varem poder dir-los res… si mes no, res que ells poguessin sentir. I això, aquest sentiment d’injustícia, tan egoista i impotent que m’havia acompanyat els darrers mesos, va anar minvant, a mida que s’afegien membres al grup i podia anar llegint comentaris i vivències.

Injust??? …no, en absolut.

Injust és perdre un fill… no hi ha crueltat més gran que veure patir un fill, encoratjar-lo, animar-lo, lluitar amb ell… i perdre la batalla.
Injust és perdre un marit... quan encara queden molts projectes en el camí, molts camins per recórrer plegats.
Injust és perdre un pare, sent un nen... quan encara no has sentit mai a parlar de la mort, quan el que has de pensar és que sempre estarà al teu costat, quan és tan necessari...
Injust és perdre un amic o un germà amb qui ho has compartit tot des de la infantesa...
Injust és que els més petits s’hagin d’afrontar a situacions innombrables, que hagin de posar a prova la seva fortalesa...quan el que els tocaria fer és riure i ser feliços…
Injust és que la vida posi en aquestes situacions a tanta i tanta gent excepcional... i que molts es quedin en el camí.
Injust és que un membre d’aquest grup, una gran persona amb una força insuperable, algú que era capaç de transmetre tanta energia positiva i tanta llum... ens deixés en la foscor més absoluta a tots...

Però totes aquestes injustícies en forma de dolor, s’han vist reduïdes gràcies a més de 10.000 “amics”, amics virtuals o reals, amics que han unit les seves forces i els seus cors, amics que han decidit lluitar en un front comú, amics que, amb el pas dels dies, s’han convertit en molt més que això... perquè tots hem estat units en aquesta xarxa, però una xarxa ben real i forta, tant... que ha estat capaç de filtrar el patiment més abusiu i l’aflicció per deixar-nos somriures d’esperança i de unió.

Sincerament, no tinc paraules per descriure tantes sensacions. Es realment increïble tot el que heu arribat a fer els amics d’en Toti... allà on sigui serà el més feliç i orgullós de tots!!
He plorat, m’heu fet somriure, m’he commocionat, he sentit ràbia, dolor, entusiasme... heu arribat al cor de tothom!!

Es reconfortant i encoratjador sentir tanta força i germanor, en un món tan absolutament egoista i hostil... és admirable veure que un esdeveniment esportiu de la magnitud de la Mitja Marató s’hagi convertit en la Mitja del Toti. Un 5 de febrer especialment gèlid, heu aconseguit que es transformés en un dia bullent de força, m’heu fet sentir un caliu afable que recordaré sempre amb molta tendresa i emoció. Realment colpidor veure passar per davant nostre tantes i tantes samarretes cyan en homenatge a l’amic, en la lluita contra la malaltia, en la pugna contra el maleït càncer... imatges que quedaran per sempre en les retines de milers de persones que durant la cursa, i aquest any més que mai, han mirat cap el cel... amb tanta energia i vitalitat que els àngels ens han enviat somriures d’agraïment, en forma de floquets de neu...

Només dir-vos GRÀCIES per retornar-me la confiança, la certesa que les bones persones existeixen, GRÀCIES perquè m’heu fet sentir que l’acolliment i la protecció incondicional és possible, i felicitar-vos a tots... a qui em va proposar formar part d’aquesta onada, en Miquel, a tota la resta que no coneixia..., a aquells que havíem coincidit molt de tant en tant, però que en els darrers mesos ens hem anat llegint dia a dia... i, especialment a la Carme, sens dubte una de les persones amb mes coratge, valor i carisma que he conegut mai, a qui, des d’aquí li envio una abraçada enorme i li desitjo tota la sort que es mereix.

...amb el desig que algun dia guanyem per sempre a aquest enemic tan cruel i el convenciment que els lluitadors aconseguiran el seu triomf!!

Per a tots vosaltres, pel gran Toti, pel Xavi,... per l’avi Siscu, que també va perdre el combat, per a tots els campions que hi lluiten o han lluitat, per a tots els professionals que fan que tot plegat sigui més suportable...

I, si em permeteu, molt especialment pel petit Marcel i pel Kike... perquè ben aviat siguin ells els grans guanyadors d’aquesta cursa!!!!"

dimecres, 21 de març de 2012

Respiro...

és sorprenent la capacitat que tenim per sobreviure i com el coratge és capaç d'aflorar quan més dificultats tenim al davant... mentre ho passem, no ens n'adonem, però és ben cert que quan ja ha passat, ens sentim alleujats,... sovint portem tant pes al damunt durant tant temps, que ens acostumem a caminar amb la càrrega i no el notem... quan hem aconseguit buidar la motxilla que duem a l'esquena, una nova porta oberta a l'esperança apareix al nostre davant... és com si haguéssim d'aprendre a caminar per un nou camí, amb les pors, equilibris, caigudes, remuntades... però que, tot i els entrebancs, ens portarà allà on desitgem... encara que ens faci mal quan respirem... 
http://www.youtube.com/watch?v=21Wn2uNfxTU&feature=share

dimarts, 6 de març de 2012

Passant pàgines

Que n'és de capritxosa vida... juganera amb les dates...

Fins i tot en els pitjors moments, quan la foscor més absoluta era al meu voltant, sempre ha aparegut una espurna de llum davant meu...
Quan l'ambient ha estat tan espès que es feia irrespirable i m'ofegava, he trobat l’escletxa que m'ha aportat l'alè necessari i m'ha permès agafar aire...
Quan m'ha decebut i ferit qui menys m'esperava, han vingut a mi sanadors d'ànimes per curar-me les ferides...
Quan no trobava la mà on agafar-me, desenes de braços s'han obert al meu davant i m'han abraçat amb força...

Avui els àngels han estat al meu costat i m'han donat l'esperança suficient per continuar amb el meu somriure. Avui em sento més al costat d'ella i del lloc que més s'estimava. Avui les llàgrimes brollaven... d’alegria i de melangia, de records passats i de confiança en el futur... També hi heu estat tots vosaltres... els incondicionals que mai m'heu fallat, els qui m'heu escoltat, abraçat, recolzat sempre, ... i que m'heu fet sentir en tot moment acollida i estimada quan la solitud em volia de companya.

Gràcies a tots, de tot cor... per deixar-me compartir, per ser-hi. Gràcies per tant... als que esteu al meu costat i als que, tot i la distància, us sento tan a prop... Ara, m'agradaria tenir uns braços que fossin tan llargs com per poder abraçar-vos a tots!!!