No tenim un manual d'educació per als nostres fills, és cert, però
intento seguir el model dels meus pares. Va funcionar, és el que conec i
no crec que l'hagi de canviar gaire, només adaptar-lo a la mida d'ells.
Potser m'equivoco, però és el que penso i no m'està anant malament...
No m'agrada el que veig i el que escolto dels seus amics. Cal parlar malament? on és l'educació?... què està fallant??
és l'escola? és la societat? som els pares que, sovint, ens mirem tant
el melic que som incapaços de veure el que estem fent amb els nens?...I
em considero una mami molt rígida, però els compenso amb moltes estones
de joc i d'activitats que els agraden, amb molts petons i estones
divertides.
...no ho sé, però és curiós que el amiguets sempre vulguin venir a jugar a casa de la Sandra i en Víctor.
Sorprèn que una nena em digui que no té disfresses a casa seva.." La
Sandra tampoc, només cal roba vella, un parell de barrets i pareos i la
vostra imaginació... a que t'han semblat unes disfresses precioses??"
o que un nen et digui que li agrada venir a casa perquè jo el deixo
remenar els ous i la farina per fer pastissos... tan ens costa saber
percebre el que necessiten?? amb una caixa de temperes i olis van estar
pintant tot el matí, és clar, jo amb ells... però això té alguna cosa de
particular??
I els meus no tenen ni play, ni wii ni res que se
li assembli... no dic que no en tindran mai, però ja arribarà... i no
per això son més pobres, al contrari, tenen una riquesa interior i una
capacitat d'adaptar-se a situacions que trobo a faltar en altres
criatures..
M'estic equivocant?? ho estic fent bé?? em preocupa
quan siguin adolescents, per això crec que han de tenir una bona base
des de casa, però, què passa si el seu entorn està molt lluny del que
han après a casa?? Ains... que complicat, oi??
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada