dimecres, 30 de maig de 2012

Bestioletes...

Hi ha depredadors, aus rapinyaires, animals que s'alimenten dels altres; n'hi ha d'altres, que s'hi assemblen, per la forma del bec o les seves urpes, i llavors agafen aquest rol. Si et pares a analitzar-los te n'adones que són els més dèbils, amb moltes mancances i incapaços de fer una pas endavant per sí mateixos; necessiten sempre la protecció d'un altre per a la seva supervivència. Però també ataquen, perquè es creuen amb la força i el poder per a fer-ho; els intentes amainar i quan sembla que ho has aconseguit... hi tornen, amb mes ràbia i ganes de fer mal!! quan més poden ferir, més grans i poderosos es creuen. La carícia la confonen amb atac, les paraules dolces son com crits de guerra, de l'enteniment dels seus companys es nodreix la seva bogeria, la solidaritat dels altres fa créixer el seu egoisme i s'alimenten de l'engany i la mentida, aconseguint afligir i ferir fins i tot els seus consanguinis... i la seva agressió sempre és a traïció, mai els veus venir de front.
Cal estar sempre alerta, amics animalons, i a seguir lluitant!!


dimarts, 29 de maig de 2012

Que ningú...

Sé com et sents... o crec que ho sé. Sovint qui està al teu costat no et valora el suficient, moltes vegades sense adonar-se'n (segurament els ve intrínsec en els gens)...  Suposo que encara hi ha una reminiscència masclista en molts dels nostres companys, afortunadament, cada cop menys, però que fa se sentin un xic dolguts, o potser ferits en l'orgull, quan a les dones ens surten les coses com volem, o se n'adonen que som capaces de fer alguna cosa millor del que ells haurien suposat. Els agrada que els lloïn quan fan bé les coses, però els molesta enormement quan els elogis van dirigits cap a les seves companyes. Orgull? Enveja? ...no ho sé, ni ho entenc, ni ho entendré!! És clar que no només els passa als homes, la inseguretat juga males passades, o el no poder tenir sempre el protagonisme que tant agrada a segons qui, fa que es manifesti un cert anhel de pal·liar la resplendor dels altres... No és més bonic i lògic compartir i aplaudir els èxits dels qui estimes??  Segur que tots seriem una mica més feliços...

Quan tinguis la llum, que no et posin un filtre; Si entusiasmes, que et deixin saltar; Si t'aplaudeixen, que ningú faci callar les mans; Si segueixes un somni, que no te'l converteixin en malson, ... Fes allò que et diu el teu cor, escolta qui t'estima de veritat, que ningú t'apagui un somriure o t'allunyi d'una il·lusió, que ningú et digui la vida que has de viure...i, si fracasses, al menys ho hauràs fet a la teva manera... Jo, et seguiré animant!!


Aquesta és una bonica cançó, dedicada a totes aquelles dones que han estat suficientment valentes com per no deixar que se'ls ofegui el cor...

diumenge, 27 de maig de 2012

Recordo i oblides...

Passen ràpid els cinc dies, i et torno a tenir amb mi, amb nosaltres... compartint el poc que ens queda per compartir, recordant-te tot allò que et fa feliç i que mica en mica aniràs deixant enrere. Jo ho sé, no sé si tu ho saps... I se'm fa difícil, tot i l'experiència, reprendre la convivència amb l'oblit. Faig mil coses, intento llegir i endinsar-me en una altre realitat, però a cada moment em reclames, perquè cada cop et sents més insegura, et vas tornant nadó. I torno a ser amb tu...

Em fa mal, perquè sé el que et vindrà. A vegades et veig bé, tranquil·la i gaudint dels teus nets... altres perduda, absent de la realitat...


I que lents em passen aquests dies!!! Però tu t'ho mereixes... qualsevol mare s'ho mereix, perquè tu també ets una mica mare meva... Ho faig de tot cor, per tu, i sobretot per ells. Veure'ls compartir experiències, petons i estimades és el millor que poden tenir de tu. Et tracten amb paciència i tendresa en moments que altres nens no entendrien... això em fa sentir molt orgullosa perquè sé que, tot i el dolor, he fet una bona feina...

 

divendres, 25 de maig de 2012

Llar

Acabava la seva jornada laboral i tenia poc més de mitja hora, depenent del trànsit, abans de recollir els nens de l'escola i començar la nova jornada, la no retribuïda, però la que li aportava més satisfaccions. Li agradava passar per casa abans, eren uns minuts de silenci, de pau, de retrobament amb ella mateixa...

Obrir la porta i sentir l'aroma que havia deixat l'encens, que sempre li donava temps a encendre abans de marxar, tot i les presses matinals, trobar la casa en ordre i harmonia, tal i com l'havia deixat feia unes hores, com a ella li agradava, i gaudir del seu espai, amb la seva empremta a cada racó, amb aquella senzillesa i l'estil tan acollidor i tan seu, un reflex d'ella mateixa... 

Eren instants d'assossec, abans que les joguines, corredisses, rialles, baralles, cants i riures innocents tornessin a envair l'espai, abans l'enrenou entranyable tornés a omplir el seu cor.  Posava música de fons, diferent segons el dia, segons l'estat anímic, encenia una espelma aromàtica i s'endinsava uns minuts dins un llibre, mentre assaboria un te que havia preparat amorosament... era el seu moment. 

Avui, una vegada més, ha posat la clau al pany i ha obert la porta. Avui, la sensació no ha estat la mateixa... l'agradable aroma ha esdevingut un efluvi d'amargor, la pau li ha semblat un turment, l'ordre i harmonia s'ha convertit en una gran confusió... el seu espai ja no el sentia seu...  

Ha fet una passa enrere, tancant la porta al seu darrera...  Avui ha sentit que allò que era casa seva, mai havia estat una llar...
 

dijous, 24 de maig de 2012

T'escolto

Has vingut per saludar-me, com molts matins, però en el teu "Bon dia" ja he notat alguna cosa diferent, com si hi hagués una continuïtat, un "puc parlar amb tu?...". No et conec massa, ets nova d'aquest curs, però no era la primera vegada que em venies a veure i he reconegut la teva mirada...
Amb l'excusa d'haver-te de demanar unes dades, t'he fet passar i, el teu somriure ha estat d'agraïment, de "Gràcies, no sabia com demanar-t'ho..." He tancat la porta i, asseguda al meu davant, has començat a parlar, com si d'un monòleg es tractés... t'he escoltat, amb paciència, intentant comprendre el teu sentiment, la teva angoixa, però alhora esforçant-me, un cop més, en què la teva descàrrega no es convertís en la meva càrrega. No t'he donat cap consell, no soc ningú per fer-ho, només la meva opinió i, sense adonar-nos, ha passat més d'una hora fins que has marxat. I ho has fet més tranquil·la i relaxada, més contenta i amb el teu somriure de pau... I amb una abraçada, que sempre ens reconforta una micona!

I és que darrerament faig el paper de psicòleg, de confessor, d'amic o de germà de molts de vosaltres, no em molesta; si us serveix d'ajuda, benvinguts tots!! El que em dol és veure que cada cop tenim menys capacitat d'escoltar-nos els uns als altres, que cada vegada hi ha més gent que es mira el seu melic i és incapaç d'alçar el cap i veure que el seu entorn està malferit i oferir una mà per sanar-lo.


Mentre continuem amb la vena als ulls i amb taps a les oïdes, donant-nos l'esquena, serem incapaços de fer un pas endavant... 

 

dimarts, 22 de maig de 2012

Llum...

Massa temps en la foscor
amagada en la penombra
protegida en la cuirassa,
massa eres de dolor...

És l'escut que et protegeix
preservant-te la feblesa
tutelant les teves llàgrimes
aplacant-les dins el cor

Treus el cap per l'escletxa
que et recorda que hi ha llum
i et desfàs de la ferralla
alleujant el pes absurd...

Poc a poc, mica en mica
vas tornant a ser un tresor
i un somriure d'esperança
et denota la claror...

 

dilluns, 21 de maig de 2012

VERTIGEN

Sempre he estat persona de viure el moment, de gaudir de les alegries, d'aprofitar les oportunitats... malauradament les penes venen soles i no deixaran de venir per molt que ens amoïnem abans d'hora....  però hi ha situacions que no controlo i que necessito avançar-me a elles, saber el què vindrà, i tenir totes possibilitats, les cartes sobre la taula per saber com les haig de jugar, especialment quan es tracta de qui més m'estimo. Si es tractés de mi, no patiria... allò que ha de sortir, sortirà...

Ara hi ha una situació que em fa molt feliç, especialment perquè fa molt feliç a la meva filla... però em preocupa. No seria exactament preocupació, és com vertigen, com por a equivocar-me...perquè desconec el que hi ha al davant i, sobretot, perquè necessito tenir un coneixement més ampli del que significa tot això, i com la pot afectar emocionalment... Per altra banda, confio absolutament en els professionals que l'envolten i en el seu bon criteri, i sé que vetllaran en tot moment per el seu benestar i que saben el que és millor per al seu desenvolupament, però m'agradaria ser una miqueta bruixeta i saber el què passarà...


Sé que brilles amb llum pròpia (ets l'estel més gran que hi ha...)
Sé que tu has trobat la clau (ja has obert el teu tresor...)
Sé que tu tens la vareta (que fa màgia allà on va...)
El destí amb la saviesa

i l'entorn amb la tendresa, guariran el teu camí...
Però diga'm, nina meva

tu que ets dolça com la mel i amb la sensibilitat a la pell,
diga'm, vida meva

si el que faig ho estic fent bé...

dissabte, 19 de maig de 2012

REGAL

Hi ha regals, detalls, que rebem de gent, d'amics, que ens arriben al cor... un bolígraf, un cd, un llibre, un petó o una abraçada rebuda inesperadament, o un senzill gest d'estimació... Però hi ha regals en forma de paraules que ens arriben a l'ànima... 

Que m'agrada escriure no és cap novetat, que aquesta pàgina fos seguida per vosaltres ha estat una gran i més que agradable sorpresa, però que les meves lletres poguessin arribar a ajudar algú és el premi més important que puc rebre com a persona. AJUDAR... quina meravella!! Això si que no m'ho esperava...

Que en la lectura dels escrits s'hi pugui trobar reflectit el lector  i que em digui que ha llegit exactament allò que ell sent i que no sap expressar, i que s'ha emocionat amb la lectura, em dona una satisfacció immensa i una força i voluntat per seguir endavant amb la meva afició... I més, si aquest algú és una gran dona que admiro i estimo amb bogeria... 

A tots, mil gràcies!!... i a tu, una forta abraçada, de les que tu i jo sabem fer... i que les meves lletres t'ajudin sempre que ho necessitis, de la mateixa manera que ho fas tu, amb la teva presència, sense que t'ho hagi de demanar...

divendres, 18 de maig de 2012

CONVERSES

"No sembles tu..." -em dius-
"On és la rialla??"
"Et veig trista, fins i tot melancòlica, m'atreviria a dir... però et veig bé. Pot semblar una contradicció..."

No és contradictori. A vegades, la preocupació i l'angoixa que portem dins la reflectim exteriorment, sense adonar-nos, inconscientment... i no se'ns veu malament, ni tristos, ni melancòlics... la rialla surt, és espontània... però no vol dir que estiguem bé. Sovint ens acostumem tant a una manera de viure que ens pensem que és la correcta, la que ens mereixem, la que ens ha tocat... i la assumim de tal manera que ja forma part de nosaltres i no enyorem res més, ni ens plantegem cap acció per tal de modificar el que no ens agrada, perquè no en som del tot conscients que no ens agrada, o sí, però ens limitem a viure... i vivim, i riem, i gaudim... i ens veuen bé, i ens sembla que estem bé...

I de sobte, un fet extern, alguna cosa que no esperàvem, ens fa replantejar-nos les coses, i som capaços de veure'ns a nosaltres mateixos des de fora, com si nosaltres fóssim els espectadors d'aquella obra que representem. Llavors prenem decisions, dures, doloroses... però que faran que la nostra obra sigui com nosaltres volem que sigui, i no com ens diuen que l'hem de representar. Decisions que ens produeixen una profunda tristor, però que a l'hora ens alliberen i ens provoquen una serenitat, que es transmet i fa que la resta ens vegi bé, perquè el nostre interior està en pau, tranquil... en el camí i la direcció correcta.

Per això em veus bé, amic meu, perquè estic bé. Abans només ho semblava... I trista (momentàniament), però bé.

dimarts, 15 de maig de 2012

RENAIXENÇA

Ha nascut aquest blog, i ho ha fet en el moment que ho havia de fer... les coses passen quan han de passar, ni abans ni després; tot té el seu com, el seu per què... tot necessita el seu procés...

Quan una flor ha de mostrar la seva bellesa, ho farà en el moment precís, quan les condicions siguin òptimes i l'entorn favorable... si no és així, no lluirà amb tota la seva magnitud, per molt que els del voltant intentem construir l'entorn adequat.
Ha passat el temps de sequera, de malúries i glaçades... la bonança ens envolta, el terreny és fèrtil i les terres acaronen les llavors... i la flor obrirà el seu cor, oferint-nos la galanesa i majestuositat, encisant-nos amb el seu perfum i acariciant-nos els sentits. Gaudiu-la, observeu la seva superba feblesa, el seu senzill encant... l'esclat de colors és fruit de la vostra presència i en agraïment al vostre zel.