"No sembles tu..." -em dius-
"On és la rialla??"
"Et veig trista, fins i tot melancòlica, m'atreviria a dir... però et veig bé. Pot semblar una contradicció..."
No és contradictori. A vegades, la preocupació i l'angoixa que portem dins la reflectim exteriorment, sense adonar-nos, inconscientment... i no se'ns veu malament, ni tristos, ni melancòlics... la rialla surt, és espontània... però no vol dir que estiguem bé. Sovint ens acostumem tant a una manera de viure que ens pensem que és la correcta, la que ens mereixem, la que ens ha tocat... i la assumim de tal manera que ja forma part de nosaltres i no enyorem res més, ni ens plantegem cap acció per tal de modificar el que no ens agrada, perquè no en som del tot conscients que no ens agrada, o sí, però ens limitem a viure... i vivim, i riem, i gaudim... i ens veuen bé, i ens sembla que estem bé...
I de sobte, un fet extern, alguna cosa que no esperàvem, ens fa replantejar-nos les coses, i som capaços de veure'ns a nosaltres mateixos des de fora, com si nosaltres fóssim els espectadors d'aquella obra que representem. Llavors prenem decisions, dures, doloroses... però que faran que la nostra obra sigui com nosaltres volem que sigui, i no com ens diuen que l'hem de representar. Decisions que ens produeixen una profunda tristor, però que a l'hora ens alliberen i ens provoquen una serenitat, que es transmet i fa que la resta ens vegi bé, perquè el nostre interior està en pau, tranquil... en el camí i la direcció correcta.
Per això em veus bé, amic meu, perquè estic bé. Abans només ho semblava... I trista (momentàniament), però bé.
"Et veig trista, fins i tot melancòlica, m'atreviria a dir... però et veig bé. Pot semblar una contradicció..."
No és contradictori. A vegades, la preocupació i l'angoixa que portem dins la reflectim exteriorment, sense adonar-nos, inconscientment... i no se'ns veu malament, ni tristos, ni melancòlics... la rialla surt, és espontània... però no vol dir que estiguem bé. Sovint ens acostumem tant a una manera de viure que ens pensem que és la correcta, la que ens mereixem, la que ens ha tocat... i la assumim de tal manera que ja forma part de nosaltres i no enyorem res més, ni ens plantegem cap acció per tal de modificar el que no ens agrada, perquè no en som del tot conscients que no ens agrada, o sí, però ens limitem a viure... i vivim, i riem, i gaudim... i ens veuen bé, i ens sembla que estem bé...
I de sobte, un fet extern, alguna cosa que no esperàvem, ens fa replantejar-nos les coses, i som capaços de veure'ns a nosaltres mateixos des de fora, com si nosaltres fóssim els espectadors d'aquella obra que representem. Llavors prenem decisions, dures, doloroses... però que faran que la nostra obra sigui com nosaltres volem que sigui, i no com ens diuen que l'hem de representar. Decisions que ens produeixen una profunda tristor, però que a l'hora ens alliberen i ens provoquen una serenitat, que es transmet i fa que la resta ens vegi bé, perquè el nostre interior està en pau, tranquil... en el camí i la direcció correcta.
Per això em veus bé, amic meu, perquè estic bé. Abans només ho semblava... I trista (momentàniament), però bé.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada