dissabte, 30 de juny del 2012

Cor dividit...

Sempre passa que, quan sorgeix alguna cosa especial i bonica per fer, resulta que te'n surten unes quantes més pel mateix dia i la mateixa hora...


Avui el meu cor està dividit en tres trossets, a parts iguals:


Una part està a Alacant, amb els qui tant m'estimo, de celebració d'aniversari, de festa sorpresa de mig quart de segle d'algú fantàstic... ells saben que una part meva és allà, amb ells... el meu pensament estarà aquest vespre a la platja, gaudint de la meravellosa vetllada... però a vegades hem de prendre decisions en benefici dels altres, encara que ens costi molt...


Un altre bocinet estarà amb la Sandra i amb l'orquestra de l'escola de música... avui m'hauria agradat especialment, no pel concert en sí mateix (que també...) sinó per la singularitat del lloc on toquen i perquè, després de tants mesos intensos i plens de bons moments, d'estones agradables, de sentir que és com la nostra segona casa, gairebé formen part de la meva família... Ens mereixíem aquest regal... i era cita obligada per a mi i per la Sandra, la millor manera d'acomiadar aquest curs musical. Ella segurament tampoc podrà anar-hi, però també hi serà allà, gaudint d'allò que més li agrada...


I l'altra part és l'única que estarà on estigui jo físicament... compartint taula amb vuit meravellosos amics, dos d'ells vinguts dels EUA que fa molts anys que no veig. Serà una nit llarga, de converses i complicitats, d'aquelles que tant m'agraden.. ... amb la gran sort de tenir-los al meu costat, perquè tots ells tenen la capacitat de recompondre els cors dividits...

 

divendres, 29 de juny del 2012

El seu perfum...

Era el seu perfum, amb el que s'havia identificat des del primer moment que el va olorar... tan sols una mostreta que li va portar el seu pare d'un d'aquells viatges que havia fet, quan era una joveneta que començava a coquetejar amb els sentits.

Li agradaven les fragàncies, sovint li regalaven d'altres, però cap li atreia tant com el seu... tants anys amb ell que ja formava part d'ella mateixa. S'hi havia acostumat tant que ja ni se n'adonava que el duia... era una mica la seva empremta, com si fos una part més del seu cos com podien ser els seus ulls o el seu cabell...


Cada vegada li costava més trobar-lo, però es resistia a canviar... formava part de la seva personalitat, se sentia identificada amb l'aroma que desprenia, però el que més la feia resistir a substituir-lo per un altre era escoltar que el seu armari, els seus mocadors, la seva roba feien olor a mami...


dijous, 28 de juny del 2012

La nostra trobada

Feia un parell de mesos que havien decidit posar data a la trobada. Havia passat més d'un any des que es van retrobar per primer cop, després d'uns quants anys sense veure's. Aquella nit els va semblar que no havia passat el temps... van recordar, van riure, van compartir experiències que, tot i ser una micona amargues, van saber afegir la dolçor necessària per tal de deixar-los un bon regust... es van explicar tot allò que en unes poquetes hores es podia explicar, amb uns ingredients imprescindibles que ho feien especial: l'afecte que es tenien, la franquesa amb què es deien les paraules, la complicitat que continuava intacta i la familiaritat amb què es tractaven. Això només va ser el principi d'una llarga llista reunions que es repetirien al llarg del temps...

I s'acostava una altre cop el dia... a poques hores de tornar-los a veure se sentia impacient, amb el desig de compartir no només una vetllada, sinó tots aquells sentiments que només es poden compartir quan ells són al costat, on la carícia és espontània quan es necessita i el somriure tendre és inevitable, on l'abraçada és càlida si una esgarrifança ens recorre el cos i les mans es troben si s'humitegen els ulls...

Sabia que, un cop més, tornaria a tenir aquell coixí flonjo i amorós que només les grans persones saben oferir, que aquells braços amics es tornarien a estrènyer per fer per perdurar aquells instants... sabia que tornaria a sentir-se satisfeta de tenir-los...


dimecres, 27 de juny del 2012

Quan els ulls parlen...

http://www.youtube.com/watch?v=NvbABsAbG2U&feature=related

Avui m'agradaria compartir amb vosaltres aquesta cançó... no l'havia sentit mai, ha estat un bonic regal...

Perquè hi ha dies que no hi ha paraules, o potser n'hi ha masses com per poder-les expressar... avui és un dia d'aquells en què els ulls parlen i diuen tot allò que la boca no pot dir... i és quan te n'adones que qui menys t'ho esperes et coneix més del què et pensaves, que els amics de veritat sempre hi són sense que els hagis de trucar... que em sento afortunada de tenir-vos al costat...

A vegades, tan sols una partícula d'aire ens pot fer esfondrar i és quan, sense adonar-nos, apareix aquell pessic de màgia que ens fa reconstruir...

dimarts, 26 de juny del 2012

Mirant la nit...

Arribada la nit, s'estira a l'hamaca, mirant el cel. És el mateix cel que ha observat durant moltes nits d'estiu, quan l'ambient ja refresca i gaudeix del moment de foscor i de silenci... en pau, sota els estels i en companyia de la subtil llum de la lluna...

Aquella nit, tot i la calma de l'entorn, la veig intranquil.la i neguitosa... podria llegir, però no li ve de gust, es prepararia una infusió, però li fa mandra... hauria d'anar a dormir, però no té son...

M'apropo i poso el meu cap sobre la teva panxa... és la única cosa que puc fer. No tinc la capacitat de parlar-te amb la boca, però jo sé que tu entens el que diuen els meus ulls... de la mateixa manera que jo entenc el teu silenci...

Coneixedor del què diuen, sé que no només sóc la teva mascota...

I, mentre m'acarones el cap, m'adormo al teu costat...

 

diumenge, 24 de juny del 2012

MIL GRÀCIES!!!!

Sempre havia estat una apassionada de l'escriptura... de fet, gaudia de qualsevol art en general; se sentia fascinada per la música, temptejava sovint amb la pintura i el dibuix, freqüentment creava a través de les manualitats..., però on ella se sentia més lliure era escrivint. Ho havia fet tota la vida, des que va aprendre a llegir i escriure...

Només algú coneixia la seva afició... posar negre sobre blanc i plasmar els seus pensaments damunt un full nivi l'alleujava, l'alliberava; escriure els seus somnis l'ajudava a adquirir l'impuls necessari per continuar lluitant i conquistar-los; imaginar o inventar històries evidenciava que la seva creativitat continuava intacta amb el pas del temps.

Tot va començar fa poc més d'un mes... alguns dels seus escrits van arribar a mans d'amics i familiars. Uns es van sorprendre, altres es van sentir reflectits, a alguns inclús els va estranyar o desconcertar, però la majoria d'ells la van incitar a que ho fes més sovint. La van il.lusionar molt, tot i la seva reticència a fer públics els seus escrits... sentia com si es despullés una mica davant de tothom, com si la seva ànima quedés a descobert i sense protecció... però finalment va decidir fomentar aquest bonic art i fer-ne d'ell una pràctica més freqüent del que estava acostumada a fer... Van insistir i la van animar de tal manera que va crear aquest bloc que, en aquest curtet però intens mes i escaig, ha arribat a superar les mil visites!!!

Com a principiant, se sent sorpresa i estranyada per la fantàstica acollida que ha rebut en aquests inicis, però entusiasmada i enormement agraïda a tots els qui la llegeixen dia a dia i la continuen animant en aquesta fantàstica aventura pel món de les lletres... seguirà aprenent i s'esforçarà per tal que aquesta peripècia perduri i els acompanyi en el camí...

MIL GRÀCIES I MIL PETONS A TOTS!!!!!

divendres, 22 de juny del 2012

Preparant la revetlla...

He passat moltes nits de Sant Joan... evidentment, tantes com anys tinc!! De cadascuna d'elles tinc la seva particular empremta, viscudes en diferents etapes, llocs i moments, segons l'edat, l'indret i també l'estat anímic...

Recordo amb tendresa i melangia les grans revetlles que organitzàvem els veïns durant la meva adolescència, amb autèntiques traques a l'estil dels alacantins, en un petit carrer on tots érem molt més que això... érem amics, com de la família, on compartíem tot allò que es podia compartir...

Després van arribar les festes de joventut, a l'època on tot era possible i ens menjàvem el mon... a cases d'amics, amb coneguts i desconeguts, amb moltes ganes de passar-ho bé... per acabar en alguna platja pel matí... Fins i tot he passat una revetlla en un vaixell, camí de Mallorca...

Més tard van arribar les revetlles amb nens, a casa nostra o a casa d'alguns "papiamics", amb jocs, bengales i cebetes!!

Però n'hi ha una, potser per ser la més propera, que ha estat la que més m'ha emocionat i omplert. Va ser l'any passat a la meva terreta... aconseguir unir cosins i família que feia molts anys que no es veien em va produir una satisfacció tremenda i una sensació "d'haver fet les coses bé..." I això va ser gràcies a tu, Mami... jo et vaig retornar als teus orígens, al teu lloc, però gràcies a l'estimació de tots els teus vas fer que es formés una pinya que no es desgranarà mai més... perquè tots els qui t'adoraven van fer d'aquell Sant Joan una nit i uns dies inoblidables i plens de sensacions que, fins i tot els teus néts recorden sovint i portaran sempre dins els seus cors...

Bona revetlla a tots, sigueu bons... i petonets al cel...



dijous, 21 de juny del 2012

Summer of music


Avui és un dia llarg, el més llarg de l'any... entrem, oficialment, a l'estiu: estació feixuga per alguns, festiva i alegre per altres, però que ens permet gaudir de més temps d'oci i lleure, de dies intensos i nits llargues...

Aquest estiu serà diferent, amb experiències que faran que sigui dissemblant... lluny dels meus, no compartiré vespres ni postes de sol davant el mar, ni converses llargues, disteses i alegres... no... però segur que aconseguiré treure'n profit de les poquetes estones veritablement saboroses que la temporada estival em pugui regalar...

I coincidint amb l'estiu, avui és el dia de la música... la que m'acoronarà de forma amable i dolça quan em senti menuda i fràgil, la que omple de joia cada dia  els cors alegres i generosos, la que ens acompanya i té potestat per fer-nos somriure, sense demanar-nos res a canvi, ni fer-nos preguntes, ni jutjar-nos... la que ens fa d'escorta i ens protegeix...

Gaudiu, doncs, de l'estiu i de la música... còctel ideal per fer d'aquest estiu una temporada inesborrable. I no permeteu que sigui una utopia...


dimecres, 20 de juny del 2012

Recollint tresors...

Era un home ben plantat; alt, prim, amb aquella elegància innata que no s'aprèn ni es pot imitar... els cabells grisos, gairebé blancs, tot i la seva mitjana edat..., bigoti fi i sempre ben polit... Afable, atent, comprensiu i delicat, somrient... A ella li agradava escoltar-lo. Les seves paraules l'encisaven; el seu to, serè i pausat, l'hipnotitzava...

Les seves mans, primes i delicades, amb els dits llargs i màgics, expressius, dibuixaven amb precisió allò que el seu cor desitjava. Era pintor. Un gran pintor que tenia l'estudi a les golfes de casa seva. Un artista del pinzell, un virtuós miniaturista.


No li agradava que ningú l'observés mentre treballava, la més mínima distracció podia malmetre la seva obra... però a aquella nena, dolça i observadora, la deixava entrar tot sovint. A ella se li paralitzava el cos mentre contemplava aquella meravella que les seves mans construïen... No eren olis ni aquarel.les, eren miniatures d'esmalts; esmalts exquisits i refinats, amb tots els detalls; detalls diminuts que, per tal d'aconseguir la perfecció absoluta, pintava amb pinzells d'un sol pel, amb l'ajut d'una lupa... on cada color, cada tonalitat i matís havia d'anar al forn, a la temperatura i posició adequada i el temps precís, per tal de no fer malbé aquella creació fabulosa...


La nena esperava el moment de sortir de l'escola per gaudir d'aquelles estones... curtetes però intenses, que la captivaven. I així, sentint-se una mica partícip de totes i cadascuna de les pintures, van anar passant els anys. La nena va créixer, el temps passava de pressa... i el dia que va fer els 18 anys, i d'aquelles mans miraculoses, va rebre el millor regal que li havien fet mai, que amb el pas del temps preserva com un tresor i que, com moltes altres joies, s'endurà amb ella: el seu retrat

dilluns, 18 de juny del 2012

Per la Lola...

 

Aquest ball li van voler dedicar a una nena que marxa a viure fora i deixa l'escola... Porten juntes des dels tres anys, compartint jocs, rialles, balls, angoixes, estudis i il.lusions... Lola, et trobarem molt a faltar!!!

Música i dansa

Sempre m'ha agradat la dansa i he pogut gaudir d'ella durant bona part de la meva vida. Ara encara en frueixo d'ella, si més no com a espectadora... m'emociona i em transmet nostàlgia alhora. No cal ser un exel:lent ballarí per deixar-se anar i que sigui el cos qui transmeti allò que la música ens fa sentir, és suficient  un xic de sensibilitat i experimentar... de fet, música i dansa formen una dicotomia i es complementen a la perfecció.
Ahir, mestres, músics i alumnes de l'escola de música ens van regalar un autèntica brisa fresca i dinàmica, tot i el tòrrid sol que lluïa, on tothom va poder percebre que l'aprenentatge musical acompanyat de moviment sempre haurien d'anar agafats de la mà... tant una com l'altra, tenen la capacitat d'expressar i comunicar sentiments, de commoure i arribar als cors...
Gràcies...