La nostra trobada

Feia un parell de mesos que havien decidit posar data a la trobada. Havia passat més d'un any des que es van retrobar per primer cop, després d'uns quants anys sense veure's. Aquella nit els va semblar que no havia passat el temps... van recordar, van riure, van compartir experiències que, tot i ser una micona amargues, van saber afegir la dolçor necessària per tal de deixar-los un bon regust... es van explicar tot allò que en unes poquetes hores es podia explicar, amb uns ingredients imprescindibles que ho feien especial: l'afecte que es tenien, la franquesa amb què es deien les paraules, la complicitat que continuava intacta i la familiaritat amb què es tractaven. Això només va ser el principi d'una llarga llista reunions que es repetirien al llarg del temps...

I s'acostava una altre cop el dia... a poques hores de tornar-los a veure se sentia impacient, amb el desig de compartir no només una vetllada, sinó tots aquells sentiments que només es poden compartir quan ells són al costat, on la carícia és espontània quan es necessita i el somriure tendre és inevitable, on l'abraçada és càlida si una esgarrifança ens recorre el cos i les mans es troben si s'humitegen els ulls...

Sabia que, un cop més, tornaria a tenir aquell coixí flonjo i amorós que només les grans persones saben oferir, que aquells braços amics es tornarien a estrènyer per fer per perdurar aquells instants... sabia que tornaria a sentir-se satisfeta de tenir-los...