dimecres, 20 de juny de 2012

Recollint tresors...

Era un home ben plantat; alt, prim, amb aquella elegància innata que no s'aprèn ni es pot imitar... els cabells grisos, gairebé blancs, tot i la seva mitjana edat..., bigoti fi i sempre ben polit... Afable, atent, comprensiu i delicat, somrient... A ella li agradava escoltar-lo. Les seves paraules l'encisaven; el seu to, serè i pausat, l'hipnotitzava...

Les seves mans, primes i delicades, amb els dits llargs i màgics, expressius, dibuixaven amb precisió allò que el seu cor desitjava. Era pintor. Un gran pintor que tenia l'estudi a les golfes de casa seva. Un artista del pinzell, un virtuós miniaturista.


No li agradava que ningú l'observés mentre treballava, la més mínima distracció podia malmetre la seva obra... però a aquella nena, dolça i observadora, la deixava entrar tot sovint. A ella se li paralitzava el cos mentre contemplava aquella meravella que les seves mans construïen... No eren olis ni aquarel.les, eren miniatures d'esmalts; esmalts exquisits i refinats, amb tots els detalls; detalls diminuts que, per tal d'aconseguir la perfecció absoluta, pintava amb pinzells d'un sol pel, amb l'ajut d'una lupa... on cada color, cada tonalitat i matís havia d'anar al forn, a la temperatura i posició adequada i el temps precís, per tal de no fer malbé aquella creació fabulosa...


La nena esperava el moment de sortir de l'escola per gaudir d'aquelles estones... curtetes però intenses, que la captivaven. I així, sentint-se una mica partícip de totes i cadascuna de les pintures, van anar passant els anys. La nena va créixer, el temps passava de pressa... i el dia que va fer els 18 anys, i d'aquelles mans miraculoses, va rebre el millor regal que li havien fet mai, que amb el pas del temps preserva com un tresor i que, com moltes altres joies, s'endurà amb ella: el seu retrat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada