divendres, 27 de juliol del 2012

Tot anirà bé...

 

La fa molt feliç i s'emociona en veure'ls així... Es barallen, es discuteixen, es farien desaparèixer l'un a l'altre si poguessin... però s'estimen. I s'estimaran sempre. Aquest amor no el podrà trencar mai ningú, sempre es tindran l'un a l'altre. Compartiran alegries, fent-les multiplicar, i s'explicaran les penes, fent-les minvar. Es recolzaran i es respectaran... Perquè així ha de ser i així és com ha intentat educar-los. Se sent molt orgullosa d'ells i de la feina feta...

No tindran als seus pares junts, però això no vol dir que no els tindran sempre al seu costat. En tindran a un, o l'altre, segons les seves necessitats. Guanyaran el la qualitat del temps que ara no tenien... I viuran en harmonia. Perquè el respecte i l'educació estarà present en el seu dia a dia... perquè, si alguna cosa han fet bé, són aquest parell d'angelets que es mereixen tot l'amor del món per tal que segueixin caminant, agafats de la mà, i que mai es deixin anar... de la mateixa manera que ells sempre caminaran al seu costat...

Els seus pares no han aconseguit ser feliços junts, però segur que ho aconseguiran per separat... i això farà que ells també ho siguin... Si ells estan bé i en pau, els petits també ho estaran... I seguiran abraçats, caminant en la direcció correcta...

dilluns, 23 de juliol del 2012

Respir...

Estava relativament tranquil.la, tot i l'angoixa que li produïa el fet que els seus pollets poguessin patir més del necessari... Aviat haurien de deixar el seu niu, i això l'inquietava enormement...

I l'estiu avançava, i tot seguia igual que feia sis mesos... Els darrers sis mesos havien estat molt durs i amb un terrible desassossec, pel fet de no poder
exterioritzar els seus sentiments, les seves llàgrimes, la seva pena... tan sols alguns ocells molt propers i especials coneixien el seu neguit. Pensa que gràcies a tots ells ha estat possible sobreviure tot aquest temps i no defallir. Als del seu voltant, i a la seva voluntat i força per sortir-se'n, les ganes de volar i de seguir lluitant com ho havia fet sempre...

Un cop es va alliberar d'aquest sentiment retingut, es va sentir millor, lleugera... les seves plomes començaven a estar eixutes i se sentia més àgil... Però continuava sense dormir. Les nits eren llargues, no aconseguia relaxar-se ni descansar, patia... i sabia que no podia estar gaire més temps en aquell niu humit i mig destruït que la mortificava lentament...


Va decidir volar i cercar un nou espai, un niu on poder donar caliu als seus pollets, on es poguessin recollir i repartir el seu amor i les seves moixaines... en un espai petit, per poder-los acaronar i protegir sense haver d'estendre en excés les seves ales...

Sense pensar-hi més va recórrer tots els arbres del seu bosc. El segon arbre amb el que es va trobar la va enamorar... al costat de pins i alzines, on els seus pollets podrien volar sempre que ho desitgessin, de la mida justa per no trobar-se estranys, amb les fulles verdes i les branques amples que permetien que els arribés el sol... amb l'espai necessari per tal que es poguessin moure en llibertat... Semblava que no podia ser... on era el parany??

.. i dos dies més tard ja tenia el seu niu, a punt per, mica en mica, omplir-lo d'allò que només ella podia fer... de tot l'amor que tenia... Aquell arbre li havia salvat la vida. Amb la certesa que aconseguirà que els seus pollets visquin feliços i en l'harmonia que es mereixen... i amb la satisfacció de la feina ben feta que li ha retornat la pau i el respir...


 

dijous, 19 de juliol del 2012

Les claus...

Unes claus... les claus d'una porta que s'obre. Les claus d'un cicle que es tanca. Les claus d'una vida que recomença... amb esperança i il.lusió... amb por i responsabilitat... Les claus que deixen enrere moltes sensacions...

Grans moments viscuts, d'alegries i experiències, de creixement i maduresa, d'anys compartits i felicitat, de projectes comuns i plans pel demà... però que amb el pas del temps deixen de ser comuns, fins i tot deixen de ser projectes... per passar a ser milles recorregudes en solitari,
individualment i oposadament... d'algunes decepcions, que són les fan adonar-nos que no estem en el lloc adient...  Amb molta pena, perquè no deixa de ser un naufragi que m'entristeix profundament... els naufragis ens deixen abatuts, ofegats... però n'hem d'aprendre i agafar la força per seguir navegant, per assolir el rumb desitjat...

Les claus d'un nou destí, d'un nou vaixell... amb dos pals
imprescindibles per mantenir la vela i dirigir-la... amb dos fars que fan visible l'horitzó, que calmen el vent i porten bonança a les aigües, que aconsegueixen que surti el sol cada dia, fins i tot algunes nits..., amb el convenciment que serem capaços de singlar amb la brisa a favor, i ancorar allà on desitgem. Perquè aquestes llànties no deixaran mai de brillar... perquè, fins i tot en la penombra, les veig lluir... i seguiran donant-me la llum necessària per no eclipsar mai el meu somriure, com ho han aconseguit fer durant la tempesta... i portaran la calma quan la mar sigui brava...


dissabte, 14 de juliol del 2012

Ser-hi...

Hi ha dies que una trucada de telèfon et canvia els plans. Dies que és necessari donar mitja volta en el camí per anar allà on el cor ens diu que hem d'estar... sense poder fer res més, sense poder consolar... tan sols ser-hi. Al costat. I escoltar... si ens volen parlar. I abraçar... sense que ens ho hagin de demanar. Ni tan sols parlar... perquè encara que ens vulguin escoltar, no hi ha paraules a dir per confortar, ni res que es pugui fer per alleujar el dolor... Perquè mai és el moment d'acomiadar-se de la mare, perquè és un bocinet de nosaltres mateixos que es desfà quan ella s'envà...

I avui, el cor em deia que havia de ser-hi...

 

dimecres, 11 de juliol del 2012

El color dels somnis...

Diuen que els somnis són en blanc i negre, però jo sempre els he vist de colors...

...de colors vius i alegres, quan els somnis són jovials i vibrants, aquells que ens donen energia i vitalitat; de colors pàl·lids i en tonalitats pastels, quan són dolços i tendres, aquells que ens dibuixen un somriure i ens donen pau...; de registres grisos i escalats foscos, quan els somnis son plens d'incertesa i indefinits, els que sembla que transcorrin entre boscos humits i penombres misterioses.

Però els més bonics, són aquells que ens fan veure tota la paleta de colors i sentir tots els timbres musicals... on el vermell carmesí passa a roig cirera o
l'acarbassat a granat, donant-nos el caliu del foc o la passió llibertina segons la tonalitat... on el verd oliva es transforma en allimonat fins arribar a ser la maragda que ens llisca pel coll i ens acarona el cor... on el groc palla es converteix en dolça canyella que assaborim i retenim... on el blau d'indi ens porta fins el mar turquesa on ens deixem anar i gaudim en llibertat... aquells que, en despertar, cal pessigar-nos per tornar a la realitat, però que cal recordar-los sempre per si un dia els enyorem, i que és necessari perseguir si és el que desitgem...


dimarts, 10 de juliol del 2012

Tremolar...

El cor parla amb franquesa
i la por el fa callar...
Des del cim més alt vol saltar
i el vertigen el fa aturar...
Els estels l'acompanyen
animant-lo amb il·lusió
La lluna l'il·lumina
desitjant-li bona sort...

Per què estàs tan tremolós?

No temis a fer una passa
no tanquis els teus ulls...
són els àngels que et canten
i recorren el teu cos
és la música que els surt de l'ànima
perquè esperen el teu vol...

dilluns, 9 de juliol del 2012

Dotze anys després...

Era un dia esplèndid d'estiu, ple de somnis i amb un llarg futur per davant. Un dia d'aquells inoblidables, envoltats dels qui s'estimaven, preparat amb tendresa i il·lusió, amb el desig que fos un gran dia per tothom... I ho va ser...

Ella estava feliç, tot i la tristor que li
produïa el fet que no hi fos qui havia d'asseure's al seu costat... era l'espineta que tenia clavada dins el seu cor. No l'havia escollida com a companya de taula en aquell dia tan especial. Contra això, no podia fer res... tan sols intentar comprendre'l i continuar somrient, amb la satisfacció d'estar al costat d'aquells que sempre havien estat, la millor elecció, les millors persones per compartir aquell dia de joia...

I ara, dotze anys mes tard, quan el dia és trist i gris, quan els somnis s'han esvaït i el futur l'omple de dubtes, continuen fent-li costat, donant el suport que ella necessita...


Avui no els donarà cap ram de flors, però els oferirà allò més valuós i que no té preu: l'amor incondicional que sent envers aquells que en tot moment se l'han estimat i han fet que se sentís protegida i acaronada, que aconsegueixen dissipar la boira que l'envolta, que asserenen la seva ànima temorosa...

Avui només pot donar gràcies, per estar rodejada de tots ells...