Hivernacle

No dormia bé per les nits... o no totes les hores que el seu cos, cansat i desgastat, necessitava. Estava amb aquell neguit aparentment control.lat, amb la sensació que estava en la direcció correcta, però amb la incertesa que li produïa endinsar-se en un nou camí desconegut i en solitari, amb la responsabilitat de fer-lo planer i dolç pels qui duia agafats de la mà, a mida que avançaven.

Se sentia com un bonic arbust, amb elegants flors i fulles ben verdes. Suficientment fort per adaptar-se al nou terreny, tan robust com per fer front a les tempestes... però extremadament fràgil si les branques es debilitaven i les flors es pansien...
Necessitaria força aigua per tal de no assecar-se, molta llum del sol per no afeblir-se i fer possible que les seves flors sempre fossin les més fresques i resistents, les més vistoses i somrients... Hauria de ser capaç de nodrir-se de tot l'amor que l'envoltava i de l'aire fresc que l'oxigenava per no deixar-se marcir pels dies foscos i la terra àrida.
Ja havia patit moltes inclemències... pedregades fortes i ventades huracanades, s'havia refet d'hiverns gèlids amb copioses nevades, d'estius de sequeres i nits sense aire... i ara més que mai ho tornarà a fer, sentint-se preservat per un hivernacle que, tot i ser indiscernible, sap que el protegeix...