dilluns, 3 de setembre de 2012

Darrera un nom...


Va ser un matí entranyable, navegant en bona companyia, un dia estiuenc amb un sol de justícia, una mar tranquil·la amb aigües càlides...

De tornada cap a port es va tornar a fixar en els noms de les embarcacions. Sempre ho feia... Posar nom a un barco havia de ser una cosa especial, significativa, personal... amb una història al seu darrere. Normalment no posem noms als objectes, ni a les cases ni als cotxes, però una embarcació ha de tenir el seu nom... és com un ésser viu, amb personalitat pròpia...

A mida que els llegia imaginava com devia ser el propietari i quin llibre s’hi amagava darrera aquelles lletres... Somni, Horitzó, Llibertat, Viure... una il·lusió aconseguida, la capacitat que té el mar d’hipnotitzar-nos, la sensació de deixar-nos anar, sentir la plenitud i el plaer enmig de la immensitat... les ganes de gaudir de cada instant com a únic i irrepetible, la superació de les dificultats... posar-li un nom a totes aquestes sensacions ha de ser gens fàcil.

Altres tenen noms propis, tot i que aquests no li criden tant l’atenció... Rosa, Maria, Júlia... segurament els noms de les dones, o d’alguna filla pensa... i què passa si es canvia de dona?? Ben pensat, també deuen tenir la seva història al darrera... Els mariners diuen que porta mala sort canviar el nom al vaixell, és com canviar-li el nom a la mascota. No se li acudiria mai a ningú, seria un trasbals pel pobre animal... els mariners deuen pensar això, suposa.

Quin nom li posaria si en tingués un?? Deu ser un moment molt bonic, aquest... Potser li posaria algun dels noms dels gossos que ha tingut, o potser d’alguna peça musical, My way per exemple... o un nom mitològic que tant li agradava, o alguna font literària... Osadía, se li acut de sobte, així, en castellà que sona millor, perquè a voltes voldria ser més agosarada, creu que hauria de ser-ho... o Albada, per aquell instant màgic entre el trenc d’alba i la sortida del sol que tant li agrada; les postes de sol també l’embogien, però Ocàs no li sona agradable, no és un nom amable... és aspre i sec . A més, li recorda al món de les assegurances... Pensa en un nom més dolç, que pot sonar cursi, però en el fons li encanta allò que la gent diu que és cursi... quines tonteries, amb lo bonic que és Carícia o Moixaina...  Bes o Petó fins i tot... com si el vaixell fos el seu enamorat i l’amanyagués amb dolçor...

I segueix somniant... avui és la protagonista del seu propi somni.

1 comentari: