Va ser un matí
entranyable, navegant en bona companyia, un dia estiuenc amb un sol de justícia,
una mar tranquil·la amb aigües càlides...
De tornada cap a
port es va tornar a fixar en els noms de les embarcacions. Sempre ho feia...
Posar nom a un barco havia de ser una cosa especial, significativa, personal...
amb una història al seu darrere. Normalment no posem noms als objectes, ni a
les cases ni als cotxes, però una embarcació ha de tenir el seu nom... és com
un ésser viu, amb personalitat pròpia...
A mida que els
llegia imaginava com devia ser el propietari i quin llibre s’hi amagava darrera
aquelles lletres... Somni, Horitzó, Llibertat,
Viure... una il·lusió aconseguida, la capacitat que té el mar d’hipnotitzar-nos,
la sensació de deixar-nos anar, sentir la plenitud i el plaer enmig de la
immensitat... les ganes de gaudir de cada instant com a únic i irrepetible, la superació de les dificultats... posar-li
un nom a totes aquestes sensacions ha de ser gens fàcil.
Altres tenen noms
propis, tot i que aquests no li criden tant l’atenció... Rosa, Maria, Júlia... segurament els noms de les dones, o d’alguna
filla pensa... i què passa si es canvia de dona?? Ben pensat, també deuen tenir
la seva història al darrera... Els mariners diuen que porta mala sort canviar
el nom al vaixell, és com canviar-li el nom a la mascota. No se li acudiria mai
a ningú, seria un trasbals pel pobre animal... els mariners deuen pensar això,
suposa.
Quin nom li posaria
si en tingués un?? Deu ser un moment molt bonic, aquest... Potser li posaria
algun dels noms dels gossos que ha tingut, o potser d’alguna peça musical, My way per exemple... o un nom mitològic
que tant li agradava, o alguna font literària... Osadía, se li acut de sobte, així, en castellà que sona millor,
perquè a voltes voldria ser més agosarada, creu que hauria de ser-ho... o Albada, per aquell instant màgic entre el trenc d’alba i la sortida
del sol que tant li agrada; les postes de sol també l’embogien, però Ocàs no li sona agradable, no és un nom
amable... és aspre i sec . A més, li recorda al món de les assegurances...
Pensa en un nom més dolç, que pot sonar cursi, però en el fons li encanta allò
que la gent diu que és cursi... quines tonteries, amb lo bonic que és Carícia o Moixaina... Bes o Petó fins i tot... com si el vaixell fos el seu enamorat i l’amanyagués
amb dolçor...
I segueix
somniant... avui és la protagonista del seu propi somni.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada