Estava immersa en la lectura… relaxada, tranquil·la. Ara ja sentia seu aquell racó, amb
aquella fragància subtil, tan seva, que l’envoltava. Sola, però a gust.
Enyorada, però en pau…
El telèfon la va
fer tornar a la realitat. Era en Sergi!!
En Sergi havia
estat de la família durant molts anys. Sempre s’hi havien entès molt bé. No l’hauria
escollit mai com a parella; era un home bast i tossut, poc sensible aparentment,
masclista… però amb un extraordinari sentit de l’humor, defensor de la família i
l’amistat. Ella sempre li havia dit el que pensava i ell, amb aquella ironia
que el caracteritzava, li acceptava les critiques i en feia broma. D’Osona, amb
aquell “mossa....” que ella tant odiava!!
Tot i això, s’apreciaven moltíssim, segurament per lo sincers que eren tots dos…
i perquè tots dos detestaven la falsedat. Devia ser la única cosa que
tenien en comú. Eren totalment oposats en tot.
Mica en mica la
relació es va anar distanciant. Va deixar de ser cunyat, i ja només parlaven de tant en tant per
telèfon, i un parell de cops l’any ell l’anava a visitar, a ella i als seus
fills.
Aquella trucada la
va alegrar. Van decidir anar a sopar per posar-se al dia de totes les novetats,
parlar amb calma i també, tenir respostes… En Sergi tenia molta informació i
ella volia aclarir dubtes… ara que ja sabia del cert que no patiria…
Van anar a una terrassa
qualsevol del poble. Era el primer cop que sopava, sola, en companyia masculina.
No recorda el darrer cop que ho havia fer. Potser feia més de quinze anys… segur.
Se li feia estrany. Molt.
Va notar, de sobte,
més d’una vintena de parells d’ulls al damunt seu. Per un moment, aquelles
mirades la van intimidar. Amb quina facilitat jutja la gent… quin dret tenen a
fabricar històries basades en la desconeixença i sortides del no res?? Hagués
volgut convertir-se en un arbre més, amagar-se sota terra… o traslladar-se a
una gran ciutat, on pogués ser totalment anònima i desconeguda!! Coi de
poble!!!
Van asseure-s’hi. –Quin
mal estic fent??-va pensar… Va ignorar l’entorn i va decidir gaudir de la nit i
la conversa. A partir d’ara, moltes mirades estarien observant-la. No li havia
agradat mai sentir-se així… s’hi hauria d’acostumar. O patir-ho, fins que les
aigües es calmessin...
Van parlar molt, de tot allò que no havien pogut parlar tots aquests anys. Va obtenir
respostes. Totes no, però moltes. I lluny de sentir-se dolguda, es va sentir
més alliberada... Com si, en el fons, allò ja no formés part de la seva
història. Ja havia passat pàgina definitivament. A partir d’ara, començava un
nou llibre... se sorprenia d'ella mateixa.
I estava molt
contenta. Aquell foradet que li havia quedat en el cor ja s’havia omplert!! Ara
també podria continuar tenint aquelles converses que tant li agradaven, relaxades
i disteses, amb els seus nebots adolescents, perquè per ella, sempre serien els
seus nebots... amb els noviets i les novietes, riure o discutir amb ells,
renyar-los o felicitar-los, escoltar-los i aconsellar-los... i els seus fills
també estarien amb els cosins sempre que volguessin.
Ara sí que
dormiria, tranquil·la...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada