Retrobaments

Estava immersa en la lectura… relaxada, tranquil·la. Ara ja sentia seu aquell racó, amb aquella fragància subtil, tan seva, que l’envoltava. Sola, però a gust. Enyorada, però en pau…

El telèfon la va fer tornar a la realitat. Era en Sergi!!

En Sergi havia estat de la família durant molts anys. Sempre s’hi havien entès molt bé. No l’hauria escollit mai com a parella; era un home bast i tossut, poc sensible aparentment, masclista… però amb un extraordinari sentit de l’humor, defensor de la família i l’amistat. Ella sempre li havia dit el que pensava i ell, amb aquella ironia que el caracteritzava, li acceptava les critiques i en feia broma. D’Osona, amb aquell “mossa....” que ella tant odiava!! Tot i això, s’apreciaven moltíssim, segurament per lo sincers que eren tots dos… i perquè tots dos detestaven la falsedat. Devia ser la única cosa que tenien en comú. Eren totalment oposats en tot.

Mica en mica la relació es va anar distanciant. Va deixar de ser cunyat, i ja només parlaven de tant en tant per telèfon, i un parell de cops l’any ell l’anava a visitar, a ella i als seus fills.

Aquella trucada la va alegrar. Van decidir anar a sopar per posar-se al dia de totes les novetats, parlar amb calma i també, tenir respostes… En Sergi tenia molta informació i ella volia aclarir dubtes… ara que ja sabia del cert que no patiria…

Van anar a una terrassa qualsevol del poble. Era el primer cop que sopava, sola, en companyia masculina. No recorda el darrer cop que ho havia fer. Potser feia més de quinze anys… segur. Se li feia estrany. Molt.

Va notar, de sobte, més d’una vintena de parells d’ulls al damunt seu. Per un moment, aquelles mirades la van intimidar. Amb quina facilitat jutja la gent… quin dret tenen a fabricar històries basades en la desconeixença i sortides del no res?? Hagués volgut convertir-se en un arbre més, amagar-se sota terra… o traslladar-se a una gran ciutat, on pogués ser totalment anònima i desconeguda!! Coi de poble!!!

Van asseure-s’hi. –Quin mal estic fent??-va pensar… Va ignorar l’entorn i va decidir gaudir de la nit i la conversa. A partir d’ara, moltes mirades estarien observant-la. No li havia agradat mai sentir-se així… s’hi hauria d’acostumar. O patir-ho, fins que les aigües es calmessin...

Van parlar molt, de tot allò que no havien pogut parlar tots aquests anys. Va obtenir respostes. Totes no, però moltes. I lluny de sentir-se dolguda, es va sentir més alliberada... Com si, en el fons, allò ja no formés part de la seva història. Ja havia passat pàgina definitivament. A partir d’ara, començava un nou llibre... se sorprenia d'ella mateixa.

I estava molt contenta. Aquell foradet que li havia quedat en el cor ja s’havia omplert!! Ara també podria continuar tenint aquelles converses que tant li agradaven, relaxades i disteses, amb els seus nebots adolescents, perquè per ella, sempre serien els seus nebots... amb els noviets i les novietes, riure o discutir amb ells, renyar-los o felicitar-los, escoltar-los i aconsellar-los... i els seus fills també estarien amb els cosins sempre que volguessin.

Ara sí que dormiria, tranquil·la...