Sent que son temps de canvis, de preguntes, d’incerteses... dies
difícils. Sap que els canvis no seran positius, això és el poquet que pot
saber. L’evolució no depèn d’ell, ni tothom ho fa de la mateixa manera. Aquest no saber l’angoixa, l’entristeix, l’emmudeix...
Si li pregunten com està, li és més senzill contestar que tot està bé que
intentar expressar com se sent... creu que no l’entendran, que tothom va a la
seva, o que ni tan sols se l’escoltaran... i és que ni ell mateix acaba de
saber com està. Opta per mostrar aquell mig somriure i no donar una llarga
explicació d’allò que està passant dins seu, tan dolorós i fosc que prefereix
emetre llum abans que enfosquir els altres.
No se n’adona, però tot el procés de canvis que s’està produint al seu
voltant, és també un canvi en ell mateix, molt més intens i molt més profund
del que es pot imaginar. Per assumir-ho, haurà de treure tot el que porta dins,
hauria d’agafar alguna de les mans que li ofereixen, però que, ara mateix, no veu... i deixar-se acaronar. Hauria de treure’s la màscara somrient i ser
capaç de mostrar el dolor del seu rostre i permetre que les paraules sanadores
alleugerissin el mal, deixar-se ajudar... No és que no vulgui, és que es pensa que
no ho necessita...
Arribarà un dia que, una insignificant brisa d’aire el farà desmuntar, com
un castell de naips cau amb la carícia innocent del dit d’un infant. Llavors, continuarà
tenint als qui ara el volen protegir... i se n’adonarà de com l’ha afectat tot
el que ara està passant al seu entorn. Serà una sensació semblant a un naixement,
com si es tornés a trobar en un niu confortable i amb l’aigua bressolant-lo.
Llavors, per impensable que ara li sembli, ho agrairà...
I seguirà tenint al seu costat als qui continuaran gronxant-lo...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada