Era el dia del seu
Sant. No era un Sant conegut, ni ella mateixa se n’havia adonat…
A mig matí va rebre
un correu. No era un correu al ús, era un “Hola”, aparentment diferent…
A mida que el
llegia els ulls se li humitejaven. Era una pluja de paraules precioses,
d’adjectius i qualificacions monstruosament belles, escollides i
sel.leccionades… res en aquell escrit estava en mans de l’atzar, cap mot estava
escrit sense sentiment… era molt bonic, increïblement bonic…
No podia parar
d’emocionar-se, s’anava omplint de cada lletra d’aquell “Hola”… aparentment
diferent. Llegir allò que li deien de cor, sentir el que els altres veuen i
perceben, el que pensen… Això sempre sorprèn, i no sempre agrada. Ella no
s’havia vist mai des d’aquella perspectiva, tan... com dir-li?? Magnificada??…
tot aquell esclat de visions d’ella mateixa l’havien desbordat absolutament.
I el llegia i
rellegia, i els seus ulls no podien parar de deixar anar felicitat , emoció, sorpresa i agraïment…
era tan immens tot allò que li costa trobar les paraules…
No era una
felicitació. Era un regal. Un regal pels seus ulls, pel seu cor, i el millor de
tot és que la interpretació de tot aquell paradís la va dur al convenciment que
mai més tornaria a mirar enrere… i que sempre tindria aquella Llum que guiaria
el seu cor…
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada