Ulls transparents...

Hi ha coses que no deixen de sorprendre’m…

Avui he parlat per telèfon amb algú, podria dir que és una persona “coneguda” pel poc que ens hem relacionat; hem compartit molts anys d’escola en l’adolescència i joventut, amb amistats comunes, però mai ha estat una amistat íntima. Jo prefereixo considerar-la amiga perquè és d’aquelles persones que sento així, que connectem molt i que hi ha com una mena de complicitat, tot i que no hem tingut oportunitat de compartir més… Sempre he pensat que en el fons érem molt semblants, encara que, aparentment, som completament diferents.

El cas és que avui m’ha trucat. Fa més d’un any i mig que no ens veiem, o potser més de dos. L’últim cop vam coincidir en una sobretaula que es va allargar fins la matinada, amb més gent. Avui m’ha dit que aquell dia em va veure alguna cosa als ulls. Se’m veia contenta, amb el somriure als llavis i gaudint de la vetllada, però va percebre alguna cosa que no li va agradar. Em va veure els ulls tristos i apagats, però no va tenir l’ocasió de parlar amb mi ni preguntar-me…

Sé que sóc transparent, que no puc amagar el meu estat anímic ni dissimular el que penso, no sé fer-ho… però això realment m’ha deixat sorpresa… És possible que algú extern se n’adonés abans que jo mateixa de la meva tristor? Que els meus ulls diguessin allò que el meu cor i el meu cervell encara no havien  percebut?? No ho sé…

Els ulls diuen molt sempre, i jo tinc força habilitat per desxifrar allò que no diuen les paraules, però que algú ho llegeixi en els meus ulls abans que jo mateixa ho detecti, no sé si m’agrada, m’espanta o em sorprèn…

Dissabte en treuré l’entrellat. Amb tot el temps del món per parlar-ne…