No feia gaire que estava
instal·lada en aquell edifici. Se sentia còmoda, tranquil·la. Tenia la sensació
que ja feia molt que hi vivia.
Acostumada al
silenci i la pau externa que sempre l’havia envoltat, encara hi havia coses que
l’incomodaven, petits detalls als que s’hi hauria d’anar acostumant: el gossos
del veïns, que bordaven cada cop que ella obria la porta, les converses al replà
de la veïna (era un pel escandalosa pel seu gust...), la típica que sempre treu el cap quan sent
l’ascensor, o el fet de no poder tenir totes les finestres obertes per tal de
preservar la seva intimitat davant possibles “mirades indiscretes”… segurament
era més imaginari que real, però no estava acostumada a les comunitats. Eren
petits inconvenients que compensaven el fet d’estar sola; en el fons, la feien
sentir més acompanyada. Però també havia guanyat en qualitat, el fet d’estar
tan a prop del poble i no dependre del cotxe la feia sentir un xic més lliure.
El més sorprenent
era la pau interior que sentia, se la veia relaxada i en el camí adequat, i
això era el que transmetia als del seu voltant. Quedava molta feina per fer,
caps per lligar i acabar d’enllestir allò que estava a “mig fer”, però lluny
d’amoïnar-la, confiava en el pas del temps… Sempre hi ha algú que intenta posar
pals a les rodes i es dedica a llençar obstacles, però mai entrava en aquest
joc, el seu cor li deia que tot aniria bé, que mica en mica tot aniria
posant-se al seu lloc.
El que encara li
costava era quedar-se sola, sola de veritat... tan sols un parell de caps de
setmana al mes, però que se li feien eterns... per moltes distraccions que es
busqués. No patia en excés, només era que els trobava a faltar... a això també
acabaria acostumant-s’hi. O no...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada