Us explico una història que potser no té res de
particular, però a mi m’ha fet somriure i pensar que la màgia existeix...
encara.
Al meu piset hi havia una taula que pesava tres o quatre
tones (més o menys...) i vaig decidir que, quan les coses fan més nosa que
servei, cal desfer-se’n. Així que ara, ja no hi és... El fet és que, degut al pes
desmesurat d’aquella cosa, i amb el pas del temps, una fusteta del terra s’havia
deformat i no encaixava bé. La vaig treure i vaig anar a un fuster, veí del
barri, amb la intenció que me’n fes una igual però que no estigués boteruda. El
senyor fuster es va posar a riure, i em va dir que es podia arreglar (és ben bé
que, quan no saps d’una cosa, tot et sembla molt més complicat del que és...).
-Li faré uns tallets verticalment per la part de baix i
així tornarà a la seva forma original.
-Veus que bé!!! I quan puc passar a recollir-la?? –li vaig
preguntar-
-Dóna’m l’adreça i ja vindré jo a posar-te-la.
Vaig pensar que em devia veure maldestre i que es pensava
que no ho sabria fer... no era qüestió de discutir-li les meves habilitats, així
que li vaig donar l’adreça i el telèfon i vaig marxar.
L’endemà em va trucar que venia a posar-me la fusteta.
Quan va arribar, a més de la fusta que semblava nova, va portar dos puntals.
-Això què és?? Crec que el sostre no s’està caient encara!!
–vaig dir-li, rient.- Ell també va riure...
Va enganxar la fusta amb cola i, a cada extrem, hi va col·locar
un puntal, fent pressió del terra al sostre, per tal d’assegurar-se que
quedaria ben fixada i que no sobresortís de la resta del parquet.
-T’ho deixo així fins demà a aquesta hora, que vindré a
treure-ho. Quedarà perfecte. Ah! I vigila no t’hi donis cap cop –va dir-li
somrient al Víctor...-
Aquells dos puntals no es van moure del lloc, ni el
Víctor va xocar contra ells. Com a objecte decoratiu no era ideal, però tenia
la seva gràcia al mig del menjador!!
L'endemà al vespre, va tornar el senyor fuster. Va treure els
dos puntals i, efectivament, la fusteta estava perfectament encaixada al seu
lloc d’origen...
-Ja està!!! Veus?? Aquí no ha passat res! –va dir-me-
-Que bé!!! Moltes gràcies!! Sembla nova!! . Què li dec???
–vaig preguntar-li- O prefereix que passi per la botiga demà a la tarda??
-No dona!!! Què vols que et cobri per això??
-Home... no ho sé!! Vostè ha fet la seva feina, no? I a
més, com a clienta, estic molt satisfeta amb el resultat i amb el servei. I ha
hagut de venir dues vegades, a més de fer els tallets a la fusta... Això té un
preu i s’ha de pagar, no?
-Mira –va dir-me-. Sóc fuster, és la meva professió, i me
l’estimo. Segur que tu l’hauries enganxat la mar de bé, però si no hagués
encaixat a la perfecció, cada vegada que t’enganxessis el mitjó (mirant-me els
peus perquè jo anava descalça...) te’n recordaries de mi. D’aquesta manera, no
t’enganxaràs el mitjó. Potser no te’n recordaràs tant de mi, però segur que
quan necessitis un fuster pensaràs en aquell que et va posar la fusteta que
estava botureda... oi que si??
-Ostres... té raó!! –vaig dir-li amb un somriure- Moltes
gràcies...
-De res!! Però tu saluda’m cada vegada que passis per
davant de la botiga... que jo et veig moltes tardes! –va dir-li al Víctor, picant-li
l’ullet-
És cert. Segurament, perquè el seu despatx dóna al carrer
per on passem moltes tardes. Té una escriptori antic i una cadira preciosa... i
a vegades està assegut amb un munt de papers sobre la taula. És molt possible que el
soroll de les rodes del patinet del meu fill, quan passem pel seu davant, hagués
destorbat més d’un cop la seva pau..., la pau que jo veia rere aquella porta
de vidre... la pau que, aquell vespre, havia entrat a casa meva de la mà d'aquell fuster amb aspecte d'avi Geppetto... per recordar-me
que, si creus en la màgia, qualsevol dia en pots formar part....
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada