No cal que em jutgis
ni em posis condemna.
No he delinquit
ni he comès un crim,
no és cap pecat
desitjar ser feliç.
Posat les meves sabates
per recórrer les meves passes,
fes tot el camí
que un dia vaig seguir,
i quan siguis al final
-si ets capaç d'arribar-
potser entendràs
el que es pot sentir...
Ara, deixa'm caminar...
no cal que em posis pedres,
que ja les trobaré
si les he de trobar...
No cal que t'hi esforcis,
i si ho fas, que te n'adonis,
que cada entrebanc al davant
serà un nou repte
per continuar...
Potser cauré,
o tal vegada, ho evitaré
he après a entrebancar-me
i després,
a tornar a aixecar-me...
No cal que pensis en mi,
que només vull ser feliç...
i si ho fas, sigues conscient,
que no vaig sola pel camí.
Duc dues ales a l'esquena
que em permeten volar,
no fereixis les seves plomes
i a tu, també et sortiran...
Son tan teves com meves
i sempre t'acompanyaran.
Plomes dolces, que són teves,
que un gran dia et vaig donar...
©Tots els drets del text reservats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada