No existeix la distància,
ni res que me'n pugui allunyar...
qualsevol obstacle desapareix
alhora que la il.lusió neix.
Es tanta la passió
que quan no estic aprop
fins i tot puc olorar
els records al teu costat...
Sóc capaç de recordar
com es cremen les mirades
i sentir que toco el foc
per donar-me escalfor...
Si et somio a les vesprades
quan no estic aprop...
No costa tant d'entendre
que siguis el meu desig,
si et miren amb els meus ulls
entendran els sentiments
que no pot explicar la ment.
Tens tot el necessari,
tot el que m'agrada...
aquest "tot" que em complerta
la buidor de l'enyorança.
Com una llavor plantada,
que necessita ser cuidada...
Ets el sol indispensable
i l'aire que em dona ales,
l'aigua que m'alimenta
i la terra que em fa créixer.
Una part meva deixo amb tu
cada cop que et visito...
Tal vegada és més que això
i sóc una branca més
que neix del mateix arbre,
i sóc un trosset de tu
amb fortalesa arrelada.
I es que jo, em sento teva,
com la illa que et guareix...
Encara que estigui sola
té el seu mar que l'envolta,
que faci calor o fred
amb calidesa l'acarona
i amb una dolça abraçada
de tot mal la protegeix...
Així és com em fas sentir...
com una flor protegida
quan arriba l'hivern,
que no podrà ser malmesa
per lluir resplendent
quan arribi el bon temps...
Com una planta que es marceix
amb l'arribada del fred,
però només de pensar-te
tota sola reneix...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada