Què difícil se'm fa expressar amb paraules, alguns moments...
No és que la solista sigui la meva filla, seria igual de complicat si fos qualsevol altre... No és ella, no són les persones, és tot el conjunt, l'acumulació d'energia que fa especial un espai, les vibracions que es transmeten i que t'arriben per tot arreu, que entren per la pell, et van omplint fins el límit... fins que ja no hi caben més... i es transformen en emocions. I són aquestes, les emocions, les que no us sé explicar...
Si pogués agafar una llàgrima, de les que em surten quan sento això, i guardar-vos-la, si la poguéssim desintegrar i analitzar-la, si us la pogués regalar, posar-la dins vostre i que tornés a brollar dels vostres ulls, potser entendríeu tots els sentiments que hi ha dins... És una llàgrima que minva dolors i fa créixer alegries... Una goteta d'amor que no voldries que marxés...
El primer assaig, el del seu primer concert com a solista d'ara farà dos anys, va ser inoblidable... per moltes raons, moltíssimes... Algunes d'aquestes raons aquesta nit, ja no hi eren. Al menys, no tan latents ni en la mateixa intensitat que fa dos anys. Per tant, no hi havia gaires factors externs que em poguessin influir a l'hora de sentir i percebre.
Un assaig neguiteja, però vaig notar que els nervis estaven
controlats, que no hi havia pors... Tenir el Mestre al costat donava
seguretat i confiança. Aquesta nit, ja sabies on anaves i més o menys, el què et trobaries. Tot i així, l'orquestra imposa, sempre. Un cop més, director, músics, homes i dones, esperant la solista.
Des d'abaix, ja no et veia tan petita... ni jo, ni tots aquells que no t'havien vist en dos anys.... Aquella nena creixia, i amb ella, la passió i l'estima envers la música i el seu instrument. Estaves segura, tranquil.la...
I va començar l'assaig...Vas tornar a respirar profundament. Vas mirar-me i vas somriure... Com sempre, vas fer brillar els meus ulls...
Em fascina la capacitat que tenen els músics per entendre's, per
comunicar-se. Com el director pot modelar tot un grup per fer que els
instruments parlin i diguin, exactament, allò que ell vol sentir... i
que el grup capti exactament allò que el director vol dir. I que ho diguin... Em
meravella... Com si fos un escultor que és capaç de transformar un bloc
de fang en una bonica obra mestra. I és que els músics són així,
especials...
Las notes van tornar a fluir, com espurnetes de llum que voleiaven per l'aire i anaven caient, dolçament, sobre la resta d'instruments per il.luminar-los, amb una suau carícia, un a un, i omplir tot l'espai de pau... Màgic, oi?? Això és el què mi em sembla... que la vostra màgia arriba als cors i les emocions, no saben posar-li nom...
Gràcies... a tots, de tot cor!
(Rafel Sala, Alfons Reverté, Orquestra de Cambra de La Garriga, EMM de Música, i a tots els professionals que amb esforç i passió, feu possible que els nostres fills siguin millors persones dia a dia, tot i els entrebancs que us posen al davant en aquests moments difícils...)
©Tots els drets del text reservats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada