divendres, 1 de febrer del 2013

Un matí qualsevol...

Feia molts dies que ningú se li asseia al davant a explicar-li les seves coses. Ho feien més sovint quan estava en aquella mena de de "zulo" anomenat despatx. Era petit i fosc, però els devia semblar més íntim, més preservat de xafarderies. Ara la seva ubicació havia canviat, i estava a recepció, i els somriures espontanis i les xerrades disteses eren més freqüents que les petites confidències al despatx. Però aquell matí no va ser així...
Hi havia una alumna, l'Anna, atenta, alegre, petitona i amb xispa, que sempre  tenia una bonica paraula... un "què guapa estàs avui", o "quin mocador més bonic que portes". Un bon dia fins i tot, li va portar un calefactor per tal que no passes fred, just quan les retallades van arribar fins la calefacció del Centre, i ella en patia les conseqüències.
El cas és que aquell matí havia arribat tard, molt tard. Tothom era a les aules, menys ella, asseguda a recepció. L'Anna es va apropar a saludar-la i a explicar-li per què arribava tard. El què havia de ser una salutació de rutina es va convertir en una hora de conversa, d'allò més enriquidora, tendra i esperançadora... Al principi, a peu dret, al seu costat, però als pocs minuts ja estava asseguda al seu davant. Feia temps que no tenia aquella bonica sensació de ser una miqueta psicòloga, de que un gest, una paraula o una mirada, podia servir d'ajuda, que amb molt poquet es podia fer molt... li agradava.
Al principi van parlar de la crisi, dels fills, de l'egoïsme... "S'ha de viure avui i gaudir del dia -li deia- Sigues tot lo feliç que puguis avui, que demà no saps si et deixaran"-. Això ja ho tenia clar, la vida s'havia encarregat d'ensenyar-li. Però aquell dia, li tornaven a recordar, per si de cas se n'havia oblidat.
Després, va explicar-li un trosset de la seva vida. Tan sols un bocinet de la seva història, que li va fer esgarrifar la pell del cor...
Li havien detectat un càncer. Sense possibilitat de cura. Sense opció a ser reduït ni derrotat amb tractaments. Ni quimios, ni ràdios... Havien d'operar sense opció a més... -Quinze dies de vida- van dir-li... Els seus ulls no van poder aguantar les llàgrimes, els seus braços no van voler reprimir-se a abraçar-la...

El seu cor no havia volgut mai deixar de pensar que els miracles, existeixen... i aquell dia, el miracle, el tenia al davant. Havien passat vuit anys d'aquella operació i, va tenir el convenciment que, igual que els miracles, el àngels existeixen... I així, abraçades, van plorar juntes una estona...
No us explicaré com ha canviat la seva manera de veure i viure la vida, l'Anna, però si us diré una frase, tan senzilla con real, que va dir-li, fluixet, metre estaven abraçades: "No esperis a sentir que pots deixar d'existir, per fer el que haguessis volgut fer..."
Bonic...


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada