"...I
de sobte, aquella imatge em retorna a la ment. Asseguda al sofà, o a
qualsevol cadira... L'espera. La teva espera.... amb la mirada perduda
en aquell present que tu no volies, amb la mica d'espurna als ulls
dient-me que avui, vindria... Sense res més al món, sense més il.lusions
que preparar un sopar... perquè avui, com ahir, vindria.... I un cop
més, l'espera.
El sopar refredat, la boca tancada,
la taula parada... Sense res més a fer, sense res més a dir. El
patiment et buidava, i a mi... m'encegava. Les llàgrimes brollaven, en
cada cadira, en cada mirada... i jo, no plorava. El teu dolor eren les
meves llàgrimes. Totes a dins, per omplir-me de coratge... per agafar-te
les mans, com totes les nits, mirar-te als ulls i suplicar que
entenguéssis les meves paraules.... que tu no entenies i et ferien per
dintre: que mai més vindria...
Marxaves al llit, esgotada de viure... Recollia la taula, picava una mica, aquell sopar fred que em treia l'alè..."
Ploro de ràbia
de veure't trencada,
de no poder enganxar
el teu cor esmicolat...
Em fa mal l'ànima
en veure't plorar...
no vull que pateixis
no vull que l'esperis...
Prepara sopar
a qui et vingui a estimar,
et vull veure guapa
amb somriure a la cara...
Mira'm als ulls
que jo estic amb tu...
no vull més encís
que veure't feliç...
Torna a brillar,
agafa'm les mans...
t'ajudaré a caminar
com em vas ensenyar...
Jo aquí estaré
i sempre
t'estimaré...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada