(...) No parlo de la sol·litud buscada, de la que vols per companya, la de introversió que et permet gaudir del silenci com la millor de les veus... No parlo de la sol·litud necessària, preuada i pausible, la de retrobament amb tu mateix... no és aquell aïllament escollit, com un refugi espiritual, com a mitjà per arribar a la comprensió, la creativitat o l'amor, i que pots abandonar quan tu vols... no...
No és aquella soledat palpable en l'espai i en el propi ésser, l'absoluta que t'omple de pau fins el punt de fusionar cos i ànima...
Parlo de la sol·lutid en companyia... de la trista, de la dolorosa; la soledat que t'envaeix, tot i estar envoltat de la multitud... La que malmet, la que fa mal... La sol·litud que fereix, lentament... com un sentir agullonar el cor, suaument, sense adonar-te que et fan insignicants nafres, gairebé imperceptibles, però que amb el temps es converteixen en lesions sagnants de ganivetades, que costen molt en cicatritzar...
Parlo de la immensa sol·litud que pots sentir compartint una matí, una nit... o tota una vida amb algú... la buidor d'una abraçada o el vacu d'una benvinguda... la freda soledat davant el foc, la destructora davant l'abandó d'una mà quan l'abisme és als teus peus...
Parlo del vertígen paralitzador que esvaeix tot l'aire... que en respirar profundament t'omple fins la fondària d'angoixa i et punyeix les entranyes...
Aquesta, la sol·litud que t'engolleig fins i tot el no res... és la que no has de permetre mai que t'escorti... (...)
.jpg)
