divendres, 28 de juny del 2013

Tornaria

I tornaria a néixer
i sempre... em faries créixer

I podria ser un ratolí
sense por del teu verí,
o seria un ocellet
i menjaria al teu palmell
del teu dolç aliment...
Potser seria l'abella
d'inesgotable noblesa
per cobrir els teus llavis de mel
i fer les boques... caramel

I tornaria a morir...
i a renéixer al mateix llit...

I seria la papallona
que tan sols viuria unes hores,
tornaria a ser la mateixa
que un dia, tu vas conèixer...
I tornaria a fer-me gran
i no et podries empassar
les ales i la màgia
que omplen aquesta fada...
massa gran pel teu estómac
que s'ha encongit amb les hores...

I tornaria a ser un nadó
acurrucat al teu cantó...

M'agafaries de la mà
i em tornaries a deixar anar...
aprendria a caminar
i cauria... mil vegades
i seria un mar de llàgrimes
o un bassal en el sòl
que no eixuga el millor sol....

I tornaria a fer-ho tot...
recorrent tots els errors....

No em perdria ni un racó
d'aquest joc que en diuen Món...
on no es guanya cap partida
on no es perd cap tresor...
Tornaria a viure el patiment
i engrandiria la meva ment...
Em faria mal la pell
de tenir tant sentiment...
Tornaria a viure l'amor
tornaria de fer-ho de cor
que tot el que ha estat bonic
vull veure-ho repetir
i guardar-ho... dins el pit...

I tornaria a construir l'amor
que vam fer... entre tots dos...

I et tornaria a estimar...
des del cel... fins al teu mar...


 






En mi...


No la ví partir... porque nunca se fue de mí.
Siempre estuvo aquí... formando parte de mí.
Me tendió su mano, la tomé... y jamás me dejó caer...
Me acogió en sus brazos... sentí mi hogar en su abrazo.
Me acarició el alma... y con su piel m
e hizo unas alas.
Me deslumbró su luz, iluminó mi estrella.... sin dejar que me cayera.
Me acercó a la calma... y puso la paz en mi ventana.
Me colé en su lágrima y la derramó al alba... me mecí en ella, hasta que volaron mis penas...
Abrió de par en par las puertas de su amor, entré en su corazón... y las puertas... no cerró.
Podría echar a volar....
o podría verla marchar
pero ella... conmigo está
en mí... siempre estará...
 

dijous, 27 de juny del 2013

Caos


(...) Por más que lo intentaba, no lograba ordenar todos los pensamientos que se iban amontonando en su cabeza... incapaz de clasificarlos e irlos poniendo cada uno en su lugar, incapaz de distinguir entre los que debía guardar en el cajón más tierno de su corazón y los que debía deshechar definitivamente.... Ella, que siempre tenía el corazón repleto de carpetitas con sentimientos debidamente ordenados, ahora se sentía desbordada por todas las incontables gotas que, de a poquito, la iban empapando hasta el punto de sentir su alma encharcada...
Deseaba abrirse el pecho, arrancar los pedacitos de dolor... colocar todas las sensaciones sobre el suelo... carpetitas esparcidas y sin orden... porque no había orden posible ni lógica que pudiera entender la razón... Poder observarlos, tocarlos, acariciarlos, sentirlos, comprenderlos... incluso poder llegar a amarlos desde el exterior... y ser capaz de unirlos. Unirlos con sentido... formar una cadena con todos y cada uno de los eslabones hasta obtener una bonita gargantilla que luciera en su cuello... Transformar la pesante e inconexa masa de hierro encadenada a su alma, prisionera del caos más absoluto, en una sutil y leve carícia... desde su sien hasta su pecho... desde las lágrimas, a su lamento... hasta completar lo incompleto y el comprender... placentero... (...)
 

dimarts, 25 de juny del 2013

Em deixaré portar

Em deixaré portar
i el cor, em guiarà...
ell sé que no m'enganya
i si ho fa... ell no és culpable

Em deixaré portar...
i seré el vent
o seré el veler
que no l'encora el pitjor temps...

Em deixaré portar...
i em deixaré trobar...
seré l'agulla en un paller,
seré el trèvol de la sort...
seré la illa amb un tresor
que no la troba qualsevol...

Em deixaré portar...
i si cal... em tiraré de cap.
No sé fer-ho d'altra forma
ni el meu cor entén de normes...
Quan es tracta d'estimar
jo en sé d'escatimar...

I no sé on arribaré
ni tampoc si patiré...
però això ja no m'espanta
si l'amor de mi no aparta.
Tornaré a posar tiretes
si hi ha ferides obertes...

Em deixaré portar...
estimaré... sense amidar
Em deixaré estimar...
sense por a patir dolor,
que l'Amor... no fa mal...
fa més mal haver somiat
i els teus somnis... desmuntar...





Orquesta triste...

La apartaste de la fiesta
y entristeció la orquesta...
Te llavaste su instrumento
y enmudeció hasta el aliento...

Abatida... la batuta
y el chelo... mirando al cielo,
el violín musicó una lágrima
y aunque el arco lo abrazó
en sus brazos... se durmió...
... El piano, sin su cola
y la viola... que ahora llora
la guitarra no encontró los trastes
cuando tu... te la llevaste.
El clarinete, con el saxo
perdieron todo su encanto
y hasta sus notas... volaron...

La apartaste de la fiesta
y entristeció la orquesta..
Te llevaste su instrumento
repleto de sentimiento...
La risa se la llevó la brisa
los aplausos... se apartaron

Te llevaste el instrumento
repleto de sentimiento
y con él... todos los sueños
que la música
había compuesto...


Gota...

Avui voldria marxar...
ser goteta d.aquest mar,
com una llàgrima ben salada
perduda en qualsevol cala...
una petita i perfecta gota
sobre una forta i imperfecta roca...

Ser l.aigua d.aquell nen
quan t.ha dit que té set...
l.espurneta en la mirada
de la parella enamorada...

Potser em trobaria una mà
i la voldria acaronar...
o em fondria a la seva pell
o m.evaporaria pel cel...
Potser vestiria aquella boca
que l.aire li ha tret la roba,
deixant-la nua de somriures
i sense paraules a dintre...
Potser tornaria l.alè
a uns llavis entristits
i una gota en un sospir
els tornaria el somrís...

Avui... em perdria...
en qualsevol gegant núvol
o al rierol més minúscul..
i no em busquis... per si em trobes
que llavors jo no podria
negar-te la companyia...

I avui... vull perdre.m
sola....
i fondre.m
com una gota...
 
 

No necessito

No necessito un Sant Joan
ni la nit més màgica de l'any,
no necessito lluna plena
ni que sigu la més gran,
No necessito fogueres
ni focs artificials...
No demanaré un desig
ni encanteris a la nit....

Jo tinc la meva estrella
que em toca amb la vareta
Jo tinc nits que tenen sol
i també dies sense claror...
Jo tinc qui m'il.lumina
desde la llunyania.
Tinc el foc que m'escalfa
i l'aigua que em relaxa...
Jo tinc el teu encanteri
sigui estiu, plogui o nevi.
Jo sé que ets amb mi...
cada matí, al meu camí
Tu em fas els dies grans
de llunes espectaculars...

Jo tinc el meu estel
que m'ha baixat del cel
per guarir els meus anhels...
Tinc un àngel particular
que m'ajuda a avançar
i fer dels somnis realitat

No necessito dies grans.
Cada dia és especial
perquè et tinc

al meu costat....

Tots els drets del text reservats


divendres, 21 de juny del 2013

No soy única

No soy única ni especial
puede que sea diferente, o que no sea igual
quizá como cualquiera,
o, a veces... dispar

Sólo sé que soy real, que soy de verdad,
que cuando escribo... destilo
que cuando lloro... purifico
que cuando río... filtro
que cuando miro.... transpiro

Sólo sé ser transparemte
no sé si es ser diferente...
Sólo sé ser de esta forma
aunque a veces... me transtorna

No se escribir a medias,
ni llorar por trozos,
no sé reir a trizas
ni mirar a escondidas...
No sé de mitades
ni de medias verdades...
No sé sufrir menguado
ni disfrutar frenando

Soy de enteros y completos
de sentimientos repletos
de deseos rebosantes
de sensibilidad exagerada
de ternura abundante...
de sentimientos exuberantes
de lloros desbordantes....
de acariciar hallando...
de vivir... sintiendo

Soy de amar, amar...
global y total... de verdad.
Sin pasar cedazos
ni apartar los restos...
amo hasta los residuos
amo hasta lo más íntimo...
Entero y completo
no es amar en exceso...
amo el amor,
amo tu amor
amando... sin rencor...
amando... sin temor










dijous, 20 de juny del 2013

Diga-li

Diga-li als meus somnis
que no tinguin tanta pressa
que sàpiguen esperar...
que el millor... ha d'arribar

Diga-li als meus desitjos
que descansin uns instants
que es puguin relaxar...
que després... ja volaran

Diga-li al meu cor
que reposi... uns segons
cal que es pugui aturar
per tornar a bategar...

Diga-li al pensament
que t'esborri... un moment,
un parèntesi només
per tal que es pugui refer...

Diga-li a les meves llàgrimes
(que tornen a ser salades)
que no poden ser eixugades...
que no insisteixin més
que no busquin veure el sol
i que s'adormin... en la foscor
que quan arribi l'alegria
tornaran a ser lluïdes...
Diga'ls-hi que estan molt lletges
vestides amb la tristesa
que s'amaguin al darrera
al menys, fins la primavera...
perquè tornin a créixer les flors
que jo duia.. en el meu cor


Sospirs empassats

Hi ha sospirs que son tan grans
que fan mal a l.empassar...
no hi caben a dins, no hi ha espai en el pit...
van tan carregats i estan tan enfadats
que l.aire perd l.oxigen
i s.ofeguen a dintre...

Un sol sospir pot durar tant
que et costa respirar...
L.aire es torna pesant
...
no el pots sostenir...
sents que et cau sobre el pit
fins trencar-te per dins...

I et sents esmicolar
com un mirall trencat
impossible de refer
impossible reflectir
la teva imatge d.ahir...
ara ets una distorsió
espargida per el sòl...

I de sobte aquella màgia
que sempre t.acompanya
La força que recomposa
i la rialla, que no falla...
la mà que sempre s.atansa
i que de tu... mai es cansa

El mirall, recomposat
el respir, acompassat,
els ulls amb la ressaca
de les llàgrimes vessades
però que es miren... somrients
plens de bons pensaments
El mirall, recomposat...
el que sempre t.ha estimat...
 


dimarts, 18 de juny del 2013

No se rompen los sueños

No construyó castillos en el aire, ni navegó en barcos de papel... no dibujó un te amo en la arena ni dejó un beso sellado en el espejo del baño... Eran unos cimientos firmes y bellos, construcción de sentimientos con muros sinceros, paredes reforzadas con vivencias muy sabias, resistencia en el suelo con huellas de experiencia, ventanales soleados y balcones sin horizontes... escaleras sin fronteras y techos hacia el cielo, sin límite de sueños...
No era imaginación ni un deseo volador, no era un esbozo roto ni un trazo casual... era un sentir interior, un hogar en el cuerpo, una casa en su alma... una vida sentida, una estrella encontrada... un te amo grabado en cada uno de sus pasos...
No se rompen los sueños si cuidas de ellos... no los dejes caer, y los verás crecer. No se hacen cachitos, si no son olvidadizos... No dejes de perseguirlos, y los verás cumplidos... 
Y si un día oscureciera y de repente, no los vieras..., nadie mejor que esa estrella para ver iluminada tu ilusión ofuscada... La guía su corazón, el que siempre tiene razón... Si alguna tiene poder para que no dejes de ver, no lo dudes... es ella.... la que un día te acompañó y junto a tí... también soñó... Se agarró fuerte a tu sueño, no dejará que se haga pequeño... es la estrella que calma y guarece espaldas del Boulevard de las Hadas...

 https://www.youtube.com/watch?feature=player_detailpage&v=-5YbG0tL17I

dilluns, 17 de juny del 2013

Dia important

El teu calendari m'ha explicat
que demà és un dia important...
Té un número encerclat
i amb uns estels dibuixats,
en vermell i permanent
que l'espera... impacient...

Diu que li agrada quan et veu
amb el somrís provocat per la veu
que et xiuxiueja a la orella
que un dia... et vindrà veure

Diu que s'esgarrifen les fulles
que tremola el santoral,
diu que els números ballen
quan el retulador duus a la mà
i t'hi acostes... exultant

El teu calendari voldria
fer el demà molt més llarg,
que el 18 fos tan gran
que ocupés tot un any,
que el vermell fos tan intens
que el veiés tot l'univers...

Jo li he dit que tots els dies
en vermell jo marcaria,
que cada full és important,
que cada dia, és un regal
que cada dia... tu el fas gran
i en vermell, tots estan
quan estic al teu costat...

I si no són grans, són tan colossals
que ni un tatuatge seria capaç
de marcar sobre la pell
un gravat tan valuós
com el que duc timbrat al cor
quan un dia qualsevol
tu vas vestir-lo de roig...






diumenge, 16 de juny del 2013

Caprici o atzar

Un dia et vas trobar
una tortuga tropical
va aparèixer al teu costat
en el seu dia internacional...
Et van dir que era un senyal
no et sé dir-te si és veritat...

Mentre gaudies d'un descans
un bonic cor se't va apropar...
et va seguir uns instants
dibuixat en alta mar
en mig dels desassossec
aquell cor... va ser univers....

L'atzar va escollir una pedra
una nit, sota estrelles...
amb tu va voler venir
i dos cops, la vas tenir...
Va dir-te que et donaria ales
per si un dia volies volar
i nous paisatges explorar

I ja no saps què pensar
dels capricis de l'atzar
després del temps que ha passat...

De tortuga fas les passes
però et porten a les alçades,
no és que ales t'hagin sortit
però un somni has aconseguit...
Has volat, has explorat
i un tresor t'has trobat...
Diu que et vol acompanyar
en aquest nou caminar
i ja no saps si pensar
si és caprici de l'atzar
però saps que has trobat
molt més del desitjat...

Si és caprici o és atzar
si és destí o casualitat...
els teus somnis... triomfaran...


divendres, 14 de juny del 2013

M'agrades

M'agrades...

M'agrades quan cansat
reposes al meu costat...
amb el cap en el meu pit
amb el pit entre al teu respir

M'agrades quan de repent
sento un profund sospir
que s'escapa del teu dins
incontrolat, calmat...
de repòs assossegat
 
M'agrades quan estàs dormit
i ets un àngel al meu llit...
o quan m'abraces amb les ales
la teva pell contra la meva
i em guareixes les espatlles...

M'agrades...

M'agrades descontrolat
amb el punt d'esbojarrat,
amb la teva ment veloç
quan el teu batec de cor
se sent viu i de debò
amb el teu desig de tot...

M'agrades somrient
o amb la forta rialla
divertida i inesperada
de qualsevol senzilla tarda
convertida en intensa vesprada
 
M'agrades dimoniet
quan em mires d'amagat
de reüll i suspicaç...
com nen que dissimula
i duu un caramel guardat
que a l'àvia, li ha robat

M'agrades picaresc
i de lliure pensament
m'agrada la teva ment
desperta i amb sentiment

T'ho havia dit abans?
M'agrades constatment, continuadament...
M'agrades a tothora
M'agrades... sense hores...
M'agrada tot de tu
M'agrades des d'abans
fins i tot... quan no existies
i no dic tonteries...
M'agrades des de lluny
fins i tot... quan no eres tu...

M'agrades...













dijous, 13 de juny del 2013

En direcció a tu

Avui posaré un trosset de carrer
i demà, en posaré un altre més...
mica en mica hi seran tots
no pararé fins llavors...

Després faré una carretera
com si fos un joc de peces...
primer un pam
després dos...
fins que ja tingui un bon tros.
I no miraré enrere si les forces em flaquegen...
seguiré posant-ne més
com vaig fer amb els carrers

Potser haurà un moment
que ja noti el cansament...
però llavors ja arribaré
i tu, em faràs un cafè...
així recuperaré forces
per si he de treballar a les fosques

Saps què??
M'ho he pensat bé...
Millor prepara'm l'esmorzar
i em quedaré al teu costat...
O millor el preparem tots els dies
per esmorzar-nos... sense mides...



dimecres, 12 de juny del 2013

Te amo todo

(...) No, no me gustan las medias tintas... lo fácil sería eso: querer sólo lo bueno y dar la espalda a lo feo... No. No soy de uvas sin pepitas... apartarlas o degustarlas, atragantarme o saborear, será decisión mía y no fruto del azar. Sabes? será que me gustan los retos, o que estoy acostumbrada a ellos, pero no quiero rosas sin espinas, ni monedas de una cara, ni noches sin mañanas...

Me apasiona tu sonrisa, me enloquece tu ceño fruncido en tu refunfuño de niño... me vuelven loca tus enfados, tanto como los besos de tus labios en tus arrebatos apasionados. Me puedo volver loca con un taco de tu boca, de esos malsonantes en tus días insoportables... Me chifla tu "Te amo" en el momento inesperado... Me encantan tus ojos con chispa, los de mirada pícara y los de lágrima escondida... 

Me fascina saborear contigo la vida, hasta en sus oscuros días; Me entusiasma vivirlo todo... No sé amar de cualquier modo, ni hacerlo sólo a trozos. Y es que yo... te amo todo, al completo y sin complejo... con el corazón abierto... Aunque me quede sin aliento... (...)

http://www.youtube.com/watch?feature=player_detailpage&v=2eBkXXSbwlE


dimarts, 11 de juny del 2013

No me pidas imposibles

Podría envolverte el mar
en papel de celofán,
traerlo hasta tu ventana...
regalártelo cada mañana

Podría regar un prado seco
con las lágrimas de mi pecho,
convertirlo en linda pradera
y que luzca en primavera...
Lo guardaría en mi bolsillo
por si en tu invierno, sientes frío
llenarte los ojos de brillo...

Podría hacer cualquier cosa
por ver la sonrisa en tu boca
pero no me pidas quimeras
que para esas... no tengo fuerzas...

Mis pies no saben de retrocesos
ni mis pasos, volver por caminos hechos...
Mis ojos no verán precipicios 
aunque haya un un gran abismo
entre dos mundos distintos
Mis manos construirán un puente
para seguir siempre de frente...
Quizás seré diferente, o iré a contracorriente
pero te veré sonriente...

No me pidas imposibles
que para esos.... ya están los falibles...
No me pidas quimeras
para esas.... estoy sin fuerzas...


diumenge, 9 de juny del 2013

Miratge

He viatjat aquesta nit
i m'has portat a un món diví...
No era un somni de colors
ni fruit de la imaginació...

Era jo, de la teva mà
caminant per la realitat...
O no era real, el què ha passat??
Érem dos dins el desert,
entre dunes ensucrades,
on la sorra era dolça,
on l'aire ens perfilava
uns estels a les espatlles...

Les passes eren lleugeres
i anaven deixant l'empremta
de dues estrelles al darrera

La pluja no ens mullava...
però ens calava de moixaines
i de tendresa les ànimes

I diran que és un miratge
si els expliquem aquesta imatge
de dos sols en un desert
fent del viure, un sentiment...

Hauríem de fotografiar els cors
i enviar-los un record
de dos bojos somiadors
que un dia, de la mà
un oasi van crear
i allí... s'hi van quedar...
Sense cap més element
que els seus propis sentiments,
sense cap més pretensió
que escoltar-se... en els seus cors.


dissabte, 8 de juny del 2013

Tempesta

A vegades, el cel s'enfada...
els núvols criden paraules
que tenien ofegades...

A vegades, el teu cor plora
i la pluja, l'acarona....
perquè junts volen anar
amb les llàgrimes que jo he llençat
a l'immens mar navegant...
per perdre't... al meu costat

Por qué me amas?

(...) Pensé haber alcanzado la luna antes... ahora sé que la luna, no se alcanza, que sólo tú... puedes bajármela... Pensé haber tocado el cielo, hasta que vi que habías traido las estrellas a mi lecho... y llevo una, en cada mechón de mi pelo, y que tú... eres mi cielo... Pensé que el sol doraba mi piel, y descubrí tu brillo en mi vello... tú, mi sol en mi cuerpo...
Pensé que existían lámparas y magos que me traían regalos... hasta que te pedí un deseo y tú... tú fuiste mi genio, y me concediste un sueño...
Pensé haber llorado de pena porqué no tenía primaveras... ahora ya no siento frío, ni dolor... porqué tú eres mi abrigo y mi cura, mi verano y mi locura, eres mi estación, tú... mi calor...
Pensé que había amado antes... hasta que te tuve delante, y tú... tú me miraste... porqué jamás me habían mirado así... porqué vi mi amor en tus ojos, mi amor reflejado en tí...
y aún preguntas por qué te amo..??? Porqué tú eres amor... el que se ama de corazón... (...)

dijous, 6 de juny del 2013

T'enyoro

Voldria que fossis amb mi
per despertar-te cada matí
i abraçarte... totes les nits...
Avui... que em sento petita
o demà... si em fas ser gran...

Serà que sóc egoista
tot i que em titllen d'altruista...
no sé si ho vull per mi
o si necessito repartir
tot el que sento a dins....

No em perdria ni un instant
de tot el què m'està passant,
vull sentir cada segon
com bategues dins el cor...

Et passejes pel meu cap,
dels sospirs et duc penjat...
et voldria al meu costat
amb els respirs acompassats,
amb aquella tranquil.litat
de quan et sents estimat...

I es que hi ha dies i dies...
i avui és d'aquells dies
que la paciència se m'escapa
i la pressa... s'apodera...
que la calma neguiteja
i el pensament, intranquil
necessita del teu pit...

I es que avui, com ahir
voldria reposar...
poder recolzar el cap
per fer els somnis realitat
mentre m'estàs acaronant...

dimecres, 5 de juny del 2013

Labor de amor

Hoy me he hecho un ovillo
enredada entre tus hilos
buscando ese cobijo
en la trama de tu abrigo

Con tu lana y mi maraña
haremos una gran manta,
cubriendo los deseos
devanándonos los sueños...

Tejeremos con los dedos
bordándonos a besos...
las agujas hoy no pinchan
son delicadas carícias
adornando nuestros cuerpos...

Hoy la labor, es nuestro amor
cada punto, la pasión...
Los alfileres son ternezas
halagando nuestras hebras...

Tejiéndonos secuencias
con dulzura de estas sedas
encadenando nuestros cabos
trenzándonos los labios...

Un ovillo hecho de dos
con hilos de adoración,
urdidos con el corazón
que en este día... bordan su amor...





dimarts, 4 de juny del 2013

Vive...

(...) Cuando has llorado tanto por dentro, cuando se te encharca el alma y se ahogan todas tus ganas, cuando la sonrisa se ha cansado de ir vestida de gala y tu cuerpo está agotado de mostrar temperamento, cuando en tus ojos no queda espacio para ocultar más sufrimiento... un día, un solo aliento, desborda todo tu océano... Un mar descontrolado de sentimientos ahogados que arrasan con tu vida, que asolan tu pasado... que te vacían por dentro dejando sólo el hueco del aire entrecortado... te sientes lleno de nada, vano de todo... se ausenta hasta el dolor, huye hasta el temblor...

Y nada te destruye, porque imborrables son las huellas del sello de tu alma, indestructible es tu existencia, irrompible es tu esencia... Y verás tu cuerpo perfilado sobre el suelo desolado, un esbozo de silueta trazado sobre el barro esperando ser rellenado tras el paso de un tornado...

Volverá mañana el sol a traerte su calor, con su ocaso se irá el lodo, para limpiarte del todo... verás anochecer de nuevo, pero renacerán tus adentros... rellenarás la silueta dibujada sobre la tierra mojada... con nuevos sentimientos y sensibles pensamientos... y serás de nuevo un cuerpo repleto de sueños... sin temor a futuros retos, si miedo a provocar sonrisas con humildad... sin llorar más por dentro, sin llenarte más de sal... sin más sabor amargo, sin días con engaños... Y tus lágrimas serán dulces, tu corazón de cristal... tu alma transparente... limpia del barrizal (...)

https://www.youtube.com/watch?v=ez17P-ko-tU&feature=player_detailpage

dilluns, 3 de juny del 2013

Universo de locos

No sé si te andaba buscando
o tal vez, te había soñado...
No sé si algún día he vivido
sólo sé que ahora he nacido...

Encantada de esta vida
Y lo que con ella ha venido...

Una mano me alcanzó el alma
y con ella, vino la calma.
Un corazón me llevó lejos
a los brazos del sentimiento.
Un susurro del camino
me habló de días bonitos...

Una estrella cayó a mis pies
girando el Mundo del revés...

Ahora el sol bajo mis pasos
andando sobre el cielo girado...
el suelo en mi cabeza
es ligero y no me pesa...

El Mundo, por montera
y las nubes de carretera,
por si la tierra se enfurece
en su algodón me protgen....

Y no sé si andaba buscando
ni si quiera lo había pensado...
sólo sé que un ángel llegó
y a su Mundo me llevó,
donde locos incomprendidos
crearon sus propios caminos
tocando de pies en el cielo
volando por su Universo...