He viatjat aquesta nit
i m'has portat a un món diví...
No era un somni de colors
ni fruit de la imaginació...
Era jo, de la teva mà
caminant per la realitat...
O no era real, el què ha passat??
Érem dos dins el desert,
entre dunes ensucrades,
on la sorra era dolça,
on l'aire ens perfilava
uns estels a les espatlles...
Les passes eren lleugeres
i anaven deixant l'empremta
de dues estrelles al darrera
La pluja no ens mullava...
però ens calava de moixaines
i de tendresa les ànimes
I diran que és un miratge
si els expliquem aquesta imatge
de dos sols en un desert
fent del viure, un sentiment...
Hauríem de fotografiar els cors
i enviar-los un record
de dos bojos somiadors
que un dia, de la mà
un oasi van crear
i allí... s'hi van quedar...
Sense cap més element
que els seus propis sentiments,
sense cap més pretensió
que escoltar-se... en els seus cors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada