divendres, 26 de juliol de 2013

Quan els teus ulls miro

Ni la platja de sorra blanca
ni les seves aigües clares...
Ni les llunes eclipsades
ni els estels sobre nosaltres...

Es la teva mirada
on són les millors imatges,
és tot el que hi ha
el l'aigua del teu mar...
És tot allò que hi ha
dins el teu oceà...

És quan els teus ulls miro
que amb tu... jo camino...

Ellas...

No entendía la gente
que yo...

era diferente.
En mi mundo, sin maldad
-con supuesta libertad-
prisionera era mi alma
sin poder expandir mis alas...
Tocaba el cielo con mi mente
sin ataduras aparentes.
La incomprensión: mi prisión
mi condena: la pasión...

Mi pecado era el amor
cometí un crimen... 

sin perdón:
El amarte con valentía
sin demostrar cobardía,
la lucha de cada día
sin jamás dar por perdida
la verdad como salida...

Decidí abrir mis alas
y mostrarles mis entrañas,
volando hasta tus brazos
nos cogimos de la mano
Con la cabeza bien alta,
la luz en la mirada...
Cuando el amor no es dolor
ni suplicio... ni perdón...
Nada hay de diferente
entre dos seres, que se quieren...
Los ángeles no tienen sexo
y los ama el universo...

Mi delito es amar
mi absolución, la libertad...
Que más da si soy mujer
sin leyes en el querer...
Lo que importa es que te amo
y que tu, estás a mi lado,
que te quiero de compañera
que te amo

toda entera...

Yo soy dama, tú mujer
y aquí nada va al revés...
Yo mujer...

Tú, mi dama...
dos almas que se aman...
Sin tabús a media luz
sin mentira a pleno día...

Por ti daría mi vida...
y tu me la das

todos los días...

Amic...

Ni el gegant és tan gran
ni la puça tan petita...
ni el que sembla important... ho és tant
ni la insignificància res no val...

Ni dos bessons són tan exactes
ni les direccions tan oposades...
Res pot ser el que sembla
i tot... pot semblar el que és
El sempre pot estar en un segon
i en un segon... pot cabre un Món...
Ni jo sóc especial...
ni tu... un ésser estrany...

Però hi ha algunes realitats
que no es poden qüestionar:
Un tresor... és un tresor
tot i estar amagat al fons...
Les joies segueixen brillant
perquè no existeix profunditat
que apagui l'enllumenat
de les ànimes brillants...

Un tresor... és el que tinc
on les joies... són amics...
Li podem posar un altre nom
però les coses... són com són...

Un amic no és un amic
si quan l'ànima t'han ferit
ell s'amaga del perill
i es resguarda... protegit...

Un amic és de debò
quan un sol dit et toca el cor...
quan pot obrir-te la ferida
perquè t'estima... sense mida
perquè sap no fer-te mal
i que tu sol... et curaràs
quan la ferida està sagnant...

I si segueix sagnant...
si és tan profunda... que no es tanca
ell hi és... per ajudar-te
i que aprenguis a tancar-la...

I somriu... perquè ets feliç,
i et fa ser-ho... si estàs trist...

No hi ha gest sense valor
ni carícia... sense amor...
No hi ha res més cert al món...
que els amics... que ho són de cor...

Creant

Tan bonic és tenir fills
com difícil definir
l'emoció de crear a dins...

Hi ha boniques sensacions
que ens passen dins els cors
quan el crear esdevé estrany
i no saps què està passant....

Podria tenir mil fills a dins
i la màgia de redescobrir
el festival emocional
de dos cossos bategant
compartint un sol espai...

Podria crear un altre fill
que també sortís de dins
engendrat amb moltes lletres
que ordenades, fossin llibre
i fer neixer un nadó lliure...

I cada dia és un concebre,
cada poema és part de mi...
cada vers és un nou fill
fruit d'alguna agitació
inquietud o sensació
o d'un trasbals... dins el meu cos...

Però hi ha dies diferents
on l'estrany, ets tu mateix...
on apareix el desconcert
de no saber ben bé que és
aquell neguit que pot ser intens
però amb un efecte plaent...
d'alguna cosa que està creixent
d'alguna cosa... diferent
que a dins teu està neixent...

I jo que busco nom a tot
que tinc paraules per sensacions
no sabria trobar un mot
dels milions guardats al cor
per definir amb simplicitat
el que dins meu... està passant...
I és que a vegades, s'ha de viure
per tal de poder descriure...
a vegades, en molts anys
no succeeix res estrany...
i d'altres, en un instant
et sorprèn el que existeix
quan a tot... estàs obert...
Quan acceptes que pots aprendre
de la més minsa tempesta,
quan aprens que pots gaudir
de qualsevol gran patir...

A vegades, en un cos petit
extraordinaris canvis s'estan produint...
Alguna cosa està creixent
i no sé ben bé que és...
No sé ben bé que està passant
però alguna cosa... s'està creant...

Es temps de deixar-se anar
i el que sigui... sortirà...

Entre...

Entre el juego y la risa
entre mirada y sonrisa
entre luz y penumbra,
un fuego que alumbra...
las mentes... perturba...

Entre la noche y el día
entre la luna y la sombra
entre tu piel y la mía,
un claro que asoma...
en los ojos... se posa...

Entre tu rostro y mi cara
entre aliento y suspiro
entre tu boca y la mía,
un ángel de silencio...
ensordeciendo hasta el miedo...

Entre tu abrazo y mis brazos
entre latido y suspiro
entre tu pecho y el mío,
un susurro de camino
que los cuerpos... han sentido
y sus almas... recorrido...


No preguntes a la margarita

Al deshojar la margarita
sus pétalos no caían...
Ni es un no... ni es un sí...
todo está por descubrir
en el misterio del vivir...

Preguntaré a tus ojos
que los míos, no hablarán...
me podrían ocultar la verdad
por miedo a volver a llorar...

Si pregunto a mi piel
tan desgastada de querer
podría mentirme por daño
y de ti... desear el bálsamo...
A la tuya preguntaré
y con mi tacto descubriré
lo que sin palabras dijiste ayer...

Si hablara por mi boca
con la voz del corazón
mostraría su temblor
al conjugar el verbo amar...

Preguntaré a tus labios
que sonreían a mi paso.
Si me cuentan la verdad
y tu alma consigue hablar...
los míos... se acercarán
a escuchar con atención
y no perder un solo acento
de vocablos con acierto...
Las palabras que nacen de dentro
están repletas de sentimientos
que merecen mi respeto
y mi amor... más completo...

Y... si no es tu alma quien habla
ya lo sabré... de otra vez...
por la boca muere el pez
con ánsias del carecer...

A mi... ni me preguntes...
Si miras a través de mis ojos
verás mi alma... sin rastrojos...

Y si decides preguntar
mis palabras... no mentirán
y mis actos... te hablarán...

Un bon dia qualsevol...

Tindré temps per tot...?

Obrint els ulls a l'albada
quan encara és matinada
la teva pell encara dorm
entre escalfor i tremolor...

Tindré temps per tot...?
Per si de cas... comencem
pel principi, com tothom
o com jo... al revés del món..??

Entre una dutxa i un cafè
i tornar a sortir corrents
millor fer-ho poc a poquet
esmorzant-nos... tranquil.lament...

Començare pel canell
allà on el tempo el marca el cor
entre els ossos i la pell...
la meva boca... serà el pols
el faré accelerar... i aturar...
aconseguiré el món parar...

Tindrem temps per tot...?
Si de cas... comencem...
abans que es faci fosc
tenim temps... per fer-ho tot...

dijous, 18 de juliol de 2013

Sota la lluna

Asseguts davant el mar
quan la sorra ja dormia
i les onades es relaxaven
del neguit de tot el dia
vam acomiadar-nos del sol
que ens havia escalfat el cos....

I se'ns va apropar la lluna
que com nosaltres... era nua
il.luminant-nos el contorn
d'uns ulls amb brillantors...

Va voler ser testimoni
de com un àngel i un dimoni
tenien una discussió
amagats en un racó...

Aliens a aquella guerra
nosaltres... no vam fer cas
per si de cas l'àngel guanyava
i havíem de marxar...
Ens vam deixar estimar
per l'amor... que ens va abraçar...

Davant tanta bellesa
la lluna... no va tenir pressa...
per si s'acabava la nit
al sol... li va fer un llit
i el va tornar a dormir...

L'àngel va sucumbir
i el dimoni... es va estremir
Agafats de la mà
tots dos... van marxar...

I nosaltres... ja sols
amb la lluna de llençol
i els estels fent un concert
vam abraçar-nos al moment
sense espai pel pensament...

Vam estimar-nos sota el cel
i el moment... esdevení etern...

Estimant... davant el mar
amb la lluna de vigilant
d'un amor... sense final...

Amics

Ni el gegant és tan gran
ni la puça tan petita,
ni el que sembla important, ho és tant,
ni la insignificància res no val...

Ni dos bessons són tan exactes
ni les direccions tan oposades...
Res pot ser el que sembla
i tot... pot semblar el que és
El sempre pot estar en un segon
i en un segon, pot cabre un Món...
Ni jo sóc especial...
ni tu, un ésser estrany...

Però hi ha algunes realitats
que no es poden qüestionar:
Un tresor és un tresor
tot i estar amagat al fons...
Les joies segueixen brillant
perquè no existeix profunditat
que apagui l'enllumenat
de les ànimes brillants...

Un tresor és el que tinc
on les joies són amics...
Li podem posar un altre nom
però les coses, són com són...

Un amic no és un amic
si quan l'ànima t'han ferit
ell s'amaga del perill
i es resguarda, protegit...

Un amic és de debò
quan un sol dit et toca el cor...
quan pot obrir-te la ferida
perquè t'estima, sense mida,
perquè sap no fer-te mal
i que tu sol et curaràs
quan la ferida està sagnant...

I si segueix sagnant...
si és tan profunda que no es tanca
ell hi és per ajudar-te
i que aprenguis a tancar-la...

I somriu, perquè ets feliç,
i et fa ser-ho, si estàs trist...

No hi ha gest sense valor
ni carícia sense amor...
No hi ha res més cert al món...
que els amics

que ho són de cor...

dilluns, 15 de juliol de 2013

Perdona'm... si t'estimo

Perdona'm... si et vaig estimar
no et volia fer cap mal...

Si m'agradaves així... tal com ets
i estimava els teus secrets
I t'estimo... fins els erros
i els defectes encisadors...

Ho sento... de veritat
no et faria mai cap mal...

Per això ho faig senzill
perquè no et vull veure patir...
Perdona'm... si no ho faig bé
però no puc volar amb el vent
per dir-te, mirant-te els ulls
que siguis feliç... és el que vull...

Podríem fer-ho millor
i dir paraules amb el cor
però la distància és l'aliada
que juga al teu favor
i que a mi... m'omple de plor...

Perdona'm... si sóc així
però l'amor, es queda amb mi...
a tu... et desitjo el millor
i que t'estimin, tant com jo...

No pateixis mai per mi
que seguiré el meu camí,
o inventaré un de nou
però mai (mai...) diré prou...

Tan sols deixa't estimar
i tu... fes-ho sempre de veritat...
i si un dia, has de marxar
mai perdis la honestedat...

Jo et seguiré estimant...
seguiràs al meu costat
si és que un dia... ho vas estar...
Seguiràs en el meu cor
perquè jo estimo... de debò...

Perdona'm... si t'estimo
et prometo mai més dir-t'ho...


diumenge, 14 de juliol de 2013

No me acuerdo de olvidar...

Te grabé...
te grabé aquella tarde
con la tinta imborrable
de la pasión de mi sangre

Te grabé... para siempre
con la hoja del sable
que empuñabas... insaciable
defendiendo lo insoñable...

Tatuaste en mi alma
las carícias más livianas
con delicadas agujas
tan sutiles... como plumas...

Ingerto en mi piel
desde el pie... hasta la sien
revistiendo todo el cuerpo
con la tela sobrante
de un amor... galante

Y grabé...
grabé tu sonrisa
en mis ojos de niña...
tus mordiscos de vida,
tus arañazos de ira
que me volvieron felina...

Me convertiste en ese gato
acurrucado en tu regazo
en alivio de tus manos...

Y tendré siete vidas...
y seguirás en mis días...
así estás grabado...
desde el cabo... hasta el rabo...


Me hiciste desvanecer
con tus manos en mi piel...
y también eso grabé
y lo volvería a hacer
sin miedo a perecer...
porque hasta el descenso grabé
aprendiendo a caer de pie
dejando el poso de mis huellas
que como yo... son pequeñas...
sobre la arena del desierto
que un día... traidas del recuerdo
esparciste por mi cuerpo
escribiendo tus momentos...

Hasta la cortina de humo
con cenizas de tu mundo
viajaron a mi lecho
de tu mano... hasta mi pecho...
Aunque eso... no lo grabé
ya lo hiciste tu por mi
para traérmelo hasta aquí
envuelto en papel carmesí ...

Imposible de borrar...
no me acuerdo de olvidar
tu ilusión en mi soñar
que tantos días yo grabé
con el objetivo del querer...

Imposible disimular
la marca de mi pecho
de un nombre grabado al fuego
de tu hierro hecho ardor
que la anestesia del amor
durmió todo el dolor...

Podría tirar el recuerdo
al fondo de este mar,
pero allí no existen almas
que me ayuden a separar
y me enseñen a reciclar...
a hacer de lo malo algo bueno
y lo bueno... mejorar

Allí no estan esas almas...
y las carícias... se ahogarían
y los besos... morirían...
y yo quiero hasta lo malo
que con amor... he grabado...
Es que hay veces que el dolor
trae sonrisas de color...
y otras que la alergía
duele... con avarícia...

Me olvidé de borrar...
no me acuerdo de olvidar...


divendres, 12 de juliol de 2013

Mi amor en una flor

El viento se cansó
de encontrar ventanas cerradas,
de colarse por rendijas
y ser sólo la brisa
que rozaba tu mejilla....

El viento se cansó...
de ser un simple aliento
en  un soplo de tu cuerpo...
de rozar sólo tus besos
por el diminuto espacio
de la comisura de los labios...

El viento... se cansó
Se cansó de no ser suspiro
colgado de tu alivio,
de no ser el abrigo
que te prometió un domingo,
de recubrirte todo el cuerpo
con los pétalos del olimpo
que bajaba... hasta tu lecho....

El viento... se cansó...
y un día, efureció...
en ciclón, se convirtió....
Aporreando en tu ventana
llegó hasta tu cama,
abrazando toda el alma
con la fuerza en sus entrañas...

El ciclón... te recubrió
en su abrigo te acogió...

De su centro nació una flor
con el latir del corazón...
de infitos dulces pétalos,
de perennes sentimientos
y suaves terciopelos...
por si un día... llegada la calma
ni por un resquicio pasaba,
tuvieras siempre en tu lecho
aquel domingo de ensueño...

Volcó su amor... en bella flor
por si un día.... echabas de menos
el perfume de los cielos
de aquel domingo de ensueño...
el viento... soplaba lejos
y no llegaba al momento...






dijous, 11 de juliol de 2013

Péndulo...

Vienes... y vas
te acercas... y te alejas
el péndulo de un reloj
que nunca dice adiós...

Se escapará la puesta de sol
y volvera el alba mañana...
Tu caminar seguirá
viendo las horas pasar...

... Abriré la ventana
aunque jamás podrá volar
el cuco de tus adentros
que el tiempo... te va midiendo

Y vuelves...
y volverás...
Siempre vienes... y te vas...
Pero mañana mis manos
inmobilizarán tus pasos...
atrapado entre mis brazos
con el tiempo... ya parado
El cuco dormirá...
la imaginación, volará...
y nuestras alas... bailarán

Hay un ritmo que no cesa
aunque la manilla esté quieta...
la música de tus manos
pondrán notas sobre encantos,
la melodía de mi cuerpo
estremeciendo hasta el péndulo...
que ya no viene,
que ya no va,
que paralizado está...
que cuando es tiempo de amar
ha decidido llegar...
y las horas... desnudar...


dimecres, 10 de juliol de 2013

Imaginem...

Posats a imaginar
farem un somni gran
allà on no hi arribi qualsevol
només fet per a grans cors....

Posats a imaginar
fem-ho bé... com tu saps...
on tot és a l'abast
on no hi ha ulls espantats
davant tanta immensitat...

Posats a imaginar
posem-hi porta, per entrar
endinsem-nos a les profunditats
i deixem-nos ofegar
amarats d'aquesta sal,
esculpim els nostres cossos
sobre l'aigua d'aquest mar...

Posats a imaginar
donem-li braços a la lluna...
en farem el nostre bressol
i dels estels... gronxadors...
Volem per damunt el món
posant-li ales a l'amor...

Ara... deixa de somiar
i obre els ulls... al meu costat
Mira el cor que és a les mans
que batega de veritat
sense por de fer-se gran....

Ara... deixa de somiar
que tens porta... per entrar...
és oberta, de bat a bat
si t'atreveixes a passar
eternament t'abraçarà...

Ara... no tinguis malsons
ara ja... no tinguis por...
tens la porta
tens el cor
no imaginis millor món
que en d'altres, no hi ha amor...

Ara deixa de somiar
i desperta... al meu costat...
mentre fem el somni real
jo... et seguiré abrçant...
Els meus barços, de bressol
acaronant el teu son,
El teu pit, el meu llit
on dormir totes les nits...



dimarts, 9 de juliol de 2013

Recorrería todos los cielos....

Hay dolores silenciados,
hay quejidos tan callados
que ahogan el respirar
vaciando cualquier el espacio
de todo aire necesario....

Las palabras quisieran hablar
y tus labios, encontrar...
y se pierde hasta el sonido
de susurros al oído
que siempre conseguían llenar
las fisuras del añorar
restaurando... al recordar...

A veces te parece que hay grietas
dónde había imborrables huellas
de los rastros de unas letras,
de carícias de unas yemas...

Sería capaz de irme lejos
y recorrer miles de cielos,
encontraría la única estrella
capaz de soplar las brechas
y hacer volar las tristezas,
la magia de la estela
que cerrara la cicatriz
deslizando con dulzura
el hechizo de su luna,
resbalando en los adentros
y rellenando todos los sueños
despojados de deseos
que castañeaban despiertos
deseando hacerse ciertos....

El retumbar de los oídos
del callar..., ensordecidos
oirían sólo la música
del resbalar de unas manos
musitando las caricias
de palabras escondidas
tras ilusiones hechas trizas,
resucitando dulces voces
que murieron sumergidas...
engullidas por heridas...

Recorrería todos los cielos,
encontraría la exclusiva estrella
que devolvería tus deseos
que castañeaban despiertos
deseando hacerse ciertos....






Mi lugar...

No sabría decirte si mi lugar es este o aquel, si vuelvo a casa o si regreso de ella… En realidad, creo que no pertenezco a ningún lugar y a la vez, siento que soy un poco de todo los rincones… que podría volar y esparcirme, como el polen, y posarme en cualquier parte… Si, eso es, un camaleón capaz de ser de un lugar, uno cualquiera… adaptándome al medio, desapercibida entre la multitud o una mota del aire de un recóndito paraje…

En cambio, si tuviera que elegir, elegiría ese lugar que te hace sentir que has llegado a casa, el que te dice que ese y ningún otro, es tu sitio, tu hogar… tu casa… Si tuviera que elegir, mi lugar sería en el abrazo de tus brazos… Si tuviera que elegir, sin dudarlo… te elegiría a ti… (…)

Aquesta llum...

Quan els teus ulls em van trobar
alguna cosa em va passar...
la claror va fer-se gran
i jo em vaig enlluernar
amb la llum de teu mirar...

No vaig saber que era
aquell aroma d'una terra
que de sobte em va portar
a un món... molt llunyà
... però que jo podia tocar...

No vaig saber que era
aquella olor tan del mar
dins un petit bosc amagat,
on la tarda de fredor
vas tornar-me dels colors
que guardava dins el cor...

No vaig saber que era
aquella imatge... tan teva
que per dins... vaig sentir meva
Com una postal dibuixada
en l'estampa d'un record
que de sobte, esdevé nou...
Que és primera vegada
que és descoberta de tot...
Un sol dit... que toca un cor
i el transporta a un altre món
primerenc de tot amor....

I avui... ja sé que era
avui... he descobert
quam m'ha mirat aquest cel
que ja no em cal buscar més...

I avui... ja sé que és...
Avui sé que és la llum...
sé que és aquesta llum
la que vaig veure en els teus ulls...
la claror que em va amarar
que no era d'un món llunyà,
aquell aroma del mar
que tu em vas apropar,
el viatge a la postal
on amb tu... hi havia anat
i on avui... jo hi he tornat

Sé que és aquesta llum
que vaig veure en els teus ulls...


dijous, 4 de juliol de 2013

Plena

Les meves mans es creien plenes
fins que van agafar-se amb les teves...
es van creure acaronades
fins que en la teva pell... van ser trobades

Els meus oïdes varen pensar
que havien sentit afalacs...
fins que va sonar la melodia
del teu xiuxiueig musical
i van descobrir les notes
que van fer-los vibrar...

Els meus ulls de maragdes
creien que guarien paisatges
i estels a les pestanyes...
fins que un dia van tenir
el veritable paradís
quan van mirar... dins el teu pit...

La meva boca es va pensar
que la mel havia tastat...
però uns llavis la van besar
i d'ells... en va menjar...
La mel que abans era dolça
tan sols va ser una petita mostra
tan sols un petit bocí
del que es podia assaborir
bevent del teu elixir...

El meu cos..., tan innocent
es creia amb el sentiment
d'haver estimat, plenament...
Quan el teu el va abraçar
fins les ànimes es va fusionar
i llavors vam descobrir
el sentit de tot sentir...
Tota jo em vaig estremir...
el teu cor va tremolar
i tots dos, vam bategar
descobrint-nos l'estimar...

I jo pensava que era plena...
i mai s'és ple del tot
fins que descobreixes l'amor...


dimecres, 3 de juliol de 2013

Em torno...

I avui... em torno aire
i ompliré l'espai que et falta,
passaré entre els teus dits
acaronant-te els sentits...

I em respires
i sóc a dintre...
omplint-te de carícies les venes
i de petons les artèries
I m'acarones
i ja sóc fora....
enduent-me les tristeses
agafades de les penes...
et trec tot el dolor
que duies... dins el cor...

I avui... em torno brisa
aquella que quan la mires
la pau et posa a dintre...
que et fa baixar les parpelles
i respirar... profundament
mentre t'omple els sentiments
de la calma transparent...
Aquella que tanca ferides
i que obre sensacions
oblidades... dins el cor...

I avui... em torno vent...
despentino els pensaments...
i et voleio pels aires
fins que bateguis les ales,
enlairant-te fins el cel
fins que puguis tocar els estels...

Em torno vent... i els astres estan contents...
del teu dansar a contracorrent,
de tornar-te a abraçar aquest dia
i omplir-los d'alegria,
amb la música del cor
i les notes dels colors,
perquè l'àngel d'aquest vers
ha salvat tot l'univers
amb la força... dels sentiments...


Te diría...


Te diría...
Te diría que me abraces
al verte, cualquier tarde,
que me atrapes en tus brazos
que a tus latidos... extraño...
...
Que me pierdo... si te miro
que soy aire en tu suspiro,
que mis dedos tienen sueños
de enredarse entre tu pelo...

Te diría...
que mis labios tienen celos
de tu camisa... rozando el cuello,
que mi sonrisa, tiene prisa
por convertirse en la risa
de tu boca, en mi mejilla...

Te diría...
que me erizas los sentidos
que hasta el vello estremecido
anhela ser aliviado
y por tu piel... cobijado..

Que tus palabras son susurros
que tus manos... son halagos
deslizando sus encantos
por mi cuerpo hipnotizado....

Te diría...
que provocas mi locura
que se pierde la cordura...
que tus ojos son la lumbre
del calor que me recubre...

Te diría...
Te diría que te amo
cuando te tengo a mi lado...
cuando ni siquiera has llegado
o cuando ya... te has marchado...

Te diría que te amo....
que callando... me estoy ahogando...

Te diría...