diumenge, 29 de setembre del 2013

En un libro cualquiera...



Entre las páginas de un viejo libro escogido al azar.
Allí… sin buscar… guardado y a cobijo, en una mullida cama de letras, entre sábanas de sueños y almohadas de cuentos…

Allí…  sin buscar. En la página de un libro abierto, sin esperar ser descubierto… Quizás escondido de historias pasadas o huyendo de las cercanas. Un personaje más entre ficción y realidad, arropado entre relatos de amores entregados…

Allí… no en una novela más, ni siquiera en el más bello capítulo escrito en todo el libro, ni tan sólo en cualquier número que marcaba un pie de página de una historia que empezaba…

Allí… en un viejo libro abierto de par en par, escogido al azar… dónde nada es casual, aunque no comprendas su final…

Allí… en un libro. Como tantos otros… sin FIN, dónde no hay finales felices ni se comen perdices… libros que terminan con una “Y….” esperando para seguir, o con un interrogante… sin respuestas a tu alcance, o tal vez en alguna parte… esperando encontrarte….

Allí… justo allí, me enamoré de ti…

dijous, 26 de setembre del 2013

Tot depèn...

Tot a la vida depèn
de com nosaltres ho enfoquem...
Tots els ulls poden mirar
però no tots veuen igual.
Tots els cors poden sentir...
però no tots saben descobrir
la sensibilitat dins el pit.

Hi haurà misteris que ho semblaran
i d'altres... que ho seran...
Potser preguntes, sense resposta,
O respostes que mai sentirem
per mes orelles que tinguem...

Podríes dir-me si les zebres
són blanques amb ratlles negres...???
I si jo, ho veig al revés...
Serà que no hi veig bé??
No es que no pugui percebre
els dos colors de les zebres,
ni que jo miri malament
ni la meva selva, diferent...
Podria ser que fossin negres
o que el dia s'hagi fet fosc
i no distingeuixi els seus tons.
Poden tenir les ratlles blanques
i no enganyar-me per miratges...

Tot depèn... a la vida
dels ulls de qui la mira...
Del moment, i de la ment
i del què veu el pensament...

El seguirem...

No convencerem al desig
ni l'animarem a desistir...
avui... deixarem que faci
i el seguirem cap on ell vagi...

Recorrerem les seves passes
camuflats a la cortina
del pensament que fa de guia...
farem passetes amb els ulls
com si no ens veiés ningú...
i jugarem... amb les parpelles
a fer carícies per l'esquena...
resseguint el què el desig
va despullant pel camí...

I de l'esquena
al clatell...
entre esgarrifança i dolçor
i que ell faci... sense por...

Avui res no li hem de dir...
ell és savi per decidir.
Ell és lliure
Ell és gran
Ell té la llibertat
i ja sap cap on anar...

Però... si dubta, el guiarem
I si no en sap... l'ensenyarem
el camí podem mostrar
acompanyant-lo de les mans...

Avui... no li direm res
avui sols deixem-lo fer...





dimecres, 25 de setembre del 2013

Mensajes en canciones

Es habitual que canciones más o menos pegadizas, las tarareemos constantemente hasta la saciedad... al menos, su estribillo, sin prestar atención a la letra, que suele llevar un mensaje implícito que obviamos... Nos sucede también en la cotidianidad de nuestros días, repetimos acciones sin apreciar realmente la belleza que el día a día es capaz de ofrecernos.

Este tema me parece realmente bello... con un mensaje que hace relación a una leyenda boliviana del principios del siglo XX. Aquí os dejo su historia:

"En el clip se puede observar la recreación de la historia del Mago de Oz junto a una leyenda boliviana que data de principios del siglo XX y que cuenta la historia de un niño sordo que huye de un hogar donde sufre abusos y encuentra un perro callejero que le acompañará desde entonces.

Después de vivir en las calles descubre que tiene un talento especial para percibir los problemas de las personas y que puede sanarlas por medio de sus gritos. Gritos que se dice son tan fuertes como un terremoto y un tornado juntos.

Un día encuentra un viejo que está siendo apedreado. Gritando el muchacho resuelve la situación y revive el corazón del anciano (representado en el vídeo por la compra de un nuevo corazón). Ambos se encuentran con un hombre desfigurado y despreciado por la sociedad. Éste les revela que es un profeta que fue maldecido por un demonio (El Tío) porque se negó a adorarlo.

El Tío es considerado como el señor de los infiernos, a quien los mortales ofrecen regalos con el fin de protegerse o para aliviar su ira. El profeta les cuenta que todo aquel que escucha al demonio cae bajo su control. También les cuenta que el demonio vive en el desierto, en un lugar donde antaño hubo una ciudad en la que se le rendía culto y cuyos habitantes fueron maldecidos matándose entre ellos.

Juntos, el niño, el anciano y el leproso van a una mina abandonada, el lugar donde reside el demonio. El niño, al ser sordo, es el único que puede hacerle frente al demonio de tal forma que con su grito es capaz de ocultar la voz del demonio evitando que maldiga a más gente."

Sin promesas

Sin promesas...
ni grandes, ni pequeñas.
Ni verdades a medias
ni medias mentiras...

No quiero sueños rotos
partidos en mil trozos,
ni ilusiones que se esfumen
cuando la duda te nuble.

No necesito unos labios
ni carícias de unas manos,
ni palabras que alimenten
a un corazón transparente...

Sin promesas...
ni grandes, ni pequeñas.
No quiero aquellos ojos
ni negros, ni verdosos,
sólo los quiero sinceros
auténticos y verdaderos...

No quiero una mirada
que me ilumine la cara,
ni encender con mi vela
esa oscura morada
donde habite tu calma...

Pero si enciendes mi alma
quiero una mirada
que ilumine las entrañas,
que no le falte el valor
de mantener el calor,
que sea capaz de ver
y, sobretodo, de ser
que no tema a la paz
ni huya en la tempestad...

Que siga la llama,
y mire sus adentros,
que no tenga miedo
de atender sus deseos...
que no se asuste,
ni tenga temor
cuando vea el amor...

Sin promesas...
ni grandes, ni pequeñas...
Tan sólo palabras,
palabras sinceras,
que hablen los actos
que callen los pactos...

dimarts, 24 de setembre del 2013

Bon dia... com estàs?

Un Bon dia... com estàs...?
Perquè sí...
Perquè m'importes
i avui... trucaré a la porta...

Paraules dolces, en tindré...
N'hi haurà algunes de mel
i d'altres de xocolata...
Potser només seran paraules
sense desig de tastar-les...

I jo, que sóc llaminera
de pastissos i bombons
avui... per aquí en veig molts...
Però avui... no em ve de gust
Avui cap m'entra pels ulls...

Jo en vull d'aquells especials...
ben farcits de bons detalls,
dels que saben a petons
amb paraules dins el cor...

Jo vull dels de mil fulls
amb sorpreses a cada plana
i somriures a la portada,
amb un llit molsut a la contra
on poder explicar-te un conte...

Un Bon dia... com estàs...
Un Hola... com has dormit...
Avui vull que esmorzis amb mi...

Paraules dolces i bonics postres
per si ho trobéssis a faltar...
Avui... no me'n podria estar
i t'ho vindria a portar...

Bon dia... com estàs??
Avui... et porto l'esmorzar...


https://www.youtube.com/watch?v=oDrYv3tXdfc&feature=youtube_gdata_player 

Creo en tí...

Yo sí creo...
Creo en tí...
Todavía... creo en tí.

Yo creí.
Creí en lo que ví
y en todo lo que sentí...
Y me ahogué.
Me faltó el aire de tanto creer...
Y lloré...

Me ahogué en mi propio llanto
intentando respirar
lo que me un día fue mi aliento,
lo que avivaba mis adentros...
Y creí. Creí que aquella brasa
mantendría viva mi alma...
mas se convirtió en ceniza
y a mí, se me apagó la vida...

Pero yo... sí creo...
Creo en tí.
Aún sigo creyendo en tí...
Y sobretodo... creo en mí...
En cuestión de resurgir
yo ya todo lo aprendí....

Y te creo.
Y te creeré...
Aunque jamás vuelva a tener
tus verdades en mi piel,
ni sinceros pensamientos
grabados a fuego lento
con susurros de tus besos....

Y te creeré...
Aunque no vea bien de lejos,
y aunque hoy te eche de más
porque más de menos... ya no puedo...

Aunque ya no vea los ojos
que sólo saben leer los locos...
Yo aún creo...
Y creeré...
En tí... y en todo lo que no creí
que un día... pudiera existir...

Passejant...

Passejant per fotografies
Viatjant per galeries
Observant tot lo exposat...
ja no sé què es lo real...

Si menteixen les imatges...
Si hi ha certesa en instantànies
o si tan sols és veritat
el que el meu cor ha capturat...

Hi ha cares que donen l'esquena,
ulls que miren però no veuen...
Uns somriures als retrats
dubtant de l'autenticitat...

Veig sospirs itinerants
en recerca d'aquelles mans
que revifin el cos aturat...
les que no vulguin tallar el fil
que uneix els ulls amb el pit
del qui no en sap, de mentir...

Passejant per fotografies
Viatjant per galeries...
incapaç de trobar l'alegria
que va mirar-me... en altres dies...

dijous, 19 de setembre del 2013

Más que ver...

Ayer... yo te ví
aunque no estabas aquí...
Ayer... yo te sentí
y de repente... creí morir
cuando a mi lado, te descubrí...

Alguien dijo alguna vez
(seria otra insensatez..)
que ojos que no ven
corazón que no siente...

Y qué sabrá la gente
del sentir de mi mente
de la razón de mi corazón...
si ellos... no son como yo...

Yo ayer, te pude ver.
Sentí tus ojos en mi piel
Más allá de las distancias
pude ver todas tus ánsias...
Y te sintió... mi corazón
aunque mi vista no alcanzara
a ver como tus manos paseaban
a examinar con atención
cada renglón
cada compás
cada son del suspirar...

Te sintió... mi corazón
y mi pulso se aceleró
dando ritmo a tu motor...

Tus ojos... me tocaban
tu mente me miraba
nuestras pieles se hicieron mieles...
Que sabrán ellos, si no sienten...???
Si no ven con nuestras lentes
Ni laten con nuestras mentes...

Que sabrán ellos
de nosotros....
Si piensan que estamos locos...

Allá ellos... y sus ojos...
tan cegados como nostros...

dimecres, 18 de setembre del 2013

Callaré....

D'acord...
Diré que no et conec
que jo... no sé qui ets...
Potser et vaig veure de passada
però no recordo la teva cara...

D'acord...
Diré que jo no sé res...
No sé res d'aquell indret
on amagaves el pensament
i es refugiava la teva pell...

Diré...
Si em pregunten... jo diré
que jo, no he vist mai
la cara dolça del desmai,
que no he conegut cap
que els estels em fes tocar
i tants somriures... aflorar...

D'acord...
Ho diré...
Diré que es van equivocar.
Que jo no anava al teu costat...
O diré... potser millor...
que no eres tu...
qui em va abraçar la cintura
i va basar-me... amb premura...

D'acord.
Callaré.
No diré res.
Seré muda com les parets...

Rsperarem les presentacions
i quan a tu... t'arribi el torn
ja faràs callar al teu cor...
que el meu... no sap mentir...
i ens podrien descobrir...

D'acord...
Millor no dir...
Que avui... parli el teu pit...


https://www.youtube.com/watch?v=3t4LpqKpFYI&feature=youtube_gdata_player 

dilluns, 16 de setembre del 2013

Poema "eròtic"..

En aquell moment del te
O en l’inesperat

sense voler
Quan les mirades es troben
Quan el desig ens vesteix la pell
i la pressa

ens envaeix
la luxúria


ens desvesteix

Un petit mos al clatell
que esgarrifa el pensament...
Una dolça carícia al canell
Un innocent joc de mans
quan les cintures


s’han tocat...

I la sang

sembla que bull
quan ens mirem de reüll,
amb el somriure engrescador
sota el posat de candor...

Per allà on passegen els dits
van despertant tots els sentits
I les boques

no es controlen
I ara, el cos ja recorren...
humitejant tots el racons
mentre els llavis busquen tresors
sobre les pells

 sense secrets

lliscant paraules de gemecs

Llengües enjogassades
com dues serps exaltades
Del coll fins al genoll
Del pit

fins al melic...

arribant a lo prohibit

Fusió, tendresa i desig
Omplint de vida els nostres pits

Xuclades d’aire ben pur
Del turmell


fins al maluc

Dos cossos amb passió
S’han unit

fent un de sol
Tots dos alcen el vol
fins arribar a tocar el cel


amb les ales dels anhels...

Un volcà en erupció
Un sol cos

un sol cor
Son dos cossos fent un sol...
Son dos

que fan l’amor

Som tu i jo


fets per l’amor...

 

dissabte, 14 de setembre del 2013

Un somni

No volia despertar... Tancava fortament els ulls per no obrir-los. Tenia por... tanta por de que allò que estava sentint no fos real, que desitjava perpetuar aquell somni... Dubtava. Dubtava, entre la placidesa i el neguit d'aquell dolç despertar...

A vegades els somnis són més reals que la mateixa realitat... Diuen que somiem en blanc i negre, però jo vaig veure els colors més fascinants que mai havia vist amb els ulls oberts. Els colors del teu món fusionats amb precisa perfecció amb els meus... els colors que els dos havíem creat i que no exisitien a la realitat. Colors tan vius com nosaltres, tan forts com els batecs dels nostres cors... tan intensos com la passió dels nostres cossos, tan suaus com el tacte de les nostres pells... Colors dolços, com els nostres llavis... Cristallins, com les nostres ànimes... Grisos i apagats, com aquells tristos moments viscuts sobre els quals vam posar la vida dels nostres tons... Tan reals, que dubtava. Dubtava que fos un somni...
Res podia apagar aquells colors. Res!!! No permetria mai que cap foscor deslluís aquella brillantor, ni tan sols la brillantor dels meus ulls en obrir-los... i veure com els teus acaronaven el meu somni... Al meu costat, o a tres metres... dins el teu camp de visió o més enllà de la meva imaginació...
I no els volia obrir... "Estima'm... com jo T'estimo a tu..." -sentia- . No se si ho deies tu, o si em sentia a mi mateixa. Sovint també les nostres paraules es fusionaven amb els nostres pensaments, com els nostres cossos, creant-ne un de sol... I tenia por. I tu... també... Ens aferràvem, l'un a l'altre, abraçats al desig de fer etern aquell moment... La protecció, la calidesa, la tendresa de l'abraçada que feia desparèixer tota la resta... abraçats al nostre món pintat amb els colors del nostre amor...
Dubatava. Era somni o realitat...??
"No dubtis, petita... no tinguis por. Desperta't... T'ho diré demà, mirant-te els ulls...
Ara, no em vull perdre res de tu..."


https://www.youtube.com/watch?v=bpzbPzFW_P8&feature=youtube_gdata_player 

dijous, 12 de setembre del 2013

Bébeme

Se nos fue el vino en catas...
en los pequeños sorbos de prisas
con sed de beberlo todo
sin importarnos el cómo.

Derrochamos aquellos días
sin importar las muchas copas
tan llenas de tantas cosas
que con el tiempo, son tan pocas...

Se nos fue el vino en catas...
igual que tantas mañanas
por bebernos infinitas noches
sin saborear los colores
ni apreciar sus mil sabores...

Y ahora... no queda vino
ni más catas de lo divino.

Ahora queda el poso,
el sosiego del reposo...
La solera de los años,
la gran reserva de la experiencia,
la que aprecia la presencia
del sabor en las esencias...

La de degustar mañanas enteras
la sedienta de noches con sedas.
La que quiere sorberlo todo
la de despacio... y paso a paso,
desde el alba hasta el ocaso...

La que, sin copa ni vaso,
ni el jovial vino de antaño,
se emborracha con el aroma
de un sólo roce de tu boca...

La que, sin copa ni vaso,
acoge todo tu caldo
en las palmas de su mano
decantándolo en su abrazo...

La que no quiere catas, ni vinos,
tan sólo de ti, beber litros,
paladear tu elixir
y emborracharse hasta fluir
del principio
hasta el fin...

Que no se nos vayan los días
desperdiciando las carícias...
como hizo el vino... de antaño
malgastando algunos años...










Inventant paraules

A vegades no existeix la paraula
per definir el què el cor em parla
és llavors quan me n'invento
per intentar dir el què sento...

Trobo que hi ha paraules lletges,
hi ha mots que desmereixen...
fins i tot malsonants
i que s'haurien de canviar...

A vegades en creo nous
que només són dins el meu món...
per aquelles coses molt meves
que ni tan sols les entenen
ni el sol ni les estrelles...
només les saben aquells
que m'han fet tocar el cel...

Ara, voldria imaginar...
Ara... que el cel ja he tocat
com seria de bonic
que tu em toquéssis el pit...

Tan sols això...
No vull el sol
ni la lluna de llençol...
Tan sols que tornés a vibrar
un instant...
per després tornar-me a aturar...

I com seria la paraula
que sentiria jo dins l'ànima??

Molt més enllà de l'infinit,
Molt més nova que un renéixer...
Molt més fina que la seda
i més dolça que la tendresa...

Seria suau... com la S
Seria mimosa... com la M
Seria extranya, per qui no en sap...
Seria secreta... a cau d'orella...
Seria una X... de xiuxiueig,
com el cuquet que quan et veig
em velluga... dolçament...
Tindria vocals amb molts accents
per reforçar-ne els pensaments,
i diftongs per unir
la força dels nostres pits...
Seria alegre, seria fresca...
Seria només teva i meva...
Seria única, seria una
tan personal i exclusiva
com el que jo sentís a dintre...
Seria música dins les venes
quan les boques fossin plenes
deslliurades de cadenes...

Potser ara... ja la tinc...
La sentiràs dins el teu pit
només si jo... te la puc dir...

Mentrestant... la guardo jo
ben desada dins el cor...

dilluns, 9 de setembre del 2013

Curt pensament

Puc escriure mil histories amb final feliç
però prefereixo viure la nostra
amb un final sense destí...

Com costa...

Tornar a començar, costa...
la pujada sempre pesa
quan el que deixes enrera
t'ha omplert de joia i puresa

Tornar a començar...
Aixecar-te i caminar
deixant petjades d'alegria
quan a les sabates queden pedres
i a les cames duus estelles

que et van ferir mentre queies...

Tornar a començar... i somriure
Desar els records dins el cor
i buidar-ne tot allò
que només parla d'enyor.
I somriure... i seguir
portant sempre dins el pit
tot el que vas aprendre ahir.
De les paraules que et van dir
fer flors pel nou camí
De les mans que et van tenir
fer pètals pel coixí
que guarirà el nou dormir...

Com costen d'oblidar
alguns moments del passat...
Mantenir el somriure a tothora
quan fins i tot els estels
d'aquells dies, tenen set...
i als ulls queda la imatge
de la olor de dolces nits
amb la lluna de destí...

En aquest viatge pel temps
arrossegant el cansament
com costa recuperar
el somriure descansat...

Reis Mags a l'estiu

M'han dit que avui és un dia especial
que puc escriure la carta als Reis Mags.
Que no cal esperar al gener
ni a que els dies siguin freds...
M.han dit que avui tothom ho farà
que tots els desitjos es faran realitat...

Jo n'he fet moltes de cartes
demanant mil coses pels altres...
Diu que no hauré de pensar en els demés

avui diu que pensi en mi només!

I mira que n'és de senzill
desitjar i demanar per mi,
però només el "Estimats Reis Mags"
un gràcies i un somriure
és tot el que puc escriure...
I es que no sé com expressar
allò que vull demanar...

No vull viatges ni loteries
No vull res de material
ni diners per poder comprar...
Vull allò que vaig tenir
quan vaig saber que era feliç...

Vull allò que vaig sentir
passejant per un camí...
no recordo el dia ni l'any
ni si era un desembre o un març,
llavors no existien les dates
ni els mesos, ni dies... ni temps
ni impossibles distàncies
ni obstacles insalvables...

Vull respirar d'aquell aire
que va omplir-me de fragàncies
els que no coneixien ni les fades
amb poders per fabricar-les...

Vull tornar a mirar el paisatge
desconegut pels vostres patges...
Ells que han viatjat pel món
sense deixar-ne ni un racó
mai han vist res tan meravellós...

Vull beure d'aquelles aigües
que ni en somnis han trobat
els vostres camells estimats...
que mai han imaginat
ni cap miratge els hi ha ensenyat...

Si vosaltres, Reis de la màgia,
teniu la vareta tan màgica,
Si enteneu el que jo us dic
en aquesta carta d'avui...
per favor... porteu-ho amb mi
Porteu-m'ho aquesta nit...

I si no... tan se val...
Ja vaig tenir aquest regal...

Sempre puc tancar els ulls... i imaginar
que aquesta nit, m'ho heu portat...

Ja vaig tenir aquest regal
d'unes mans angelicals
que un bon dia em van portar
molt més del que vaig desitjar...

Molte gràcies, Reis Mags...
Gràcies per deixar-me somiar
que això... serà realitat...

Septiembre

Sus contrastes...
Sus frecas mañanas y sus noches extrañas
Sus mediodías veraniegos y aperitivos placenteros
Atardeceres con chaqueta y tempranas, las estrellas...
Vitaminas en su luz... La rutina en su cruz
Sus espectaculares amaneceres
las ganas de alargar
las noches sin despertar...
Sus olores, sus sabores
su paleta de colores...

El recuerdo del verano cada vez más lejano...
El abrazo del otoño
que aparece... a su antojo
Septiembre y sus contrastes
enloquece... y entristece
aparece y desaparece
entre júbilo y monotonía
entre la noche y el día
entre tu llanto... y tu risa...

Llibre en blanc..

Crec que he perdut capacitat
deu ser cosa de l'edat...
Crec que faig passes enrera
i que trobo complicat
el que ahir tenia clar...
Crec que avui... ja no sé res
que m'he begut l'enteniment
o se m'ha esfumat la raó
per no barallar-se amb el cor...

I es que no sé què vol dir
tot això que veig escrit...
Tinc un llibre a les mans
que té les pàgines en blanc.

Potser tinc els ulls tancats
i no és blanc sinó negre
el que tinc al meu davant...

No sé si he de passar pàgina
i seguir més endavant
o si he de tancar el llibre
o tornar-lo a obrir demà...
Si he d'escriure'n un jo
si llençar-lo pel balcó
o desar-lo... en un racó...

Crec que per avui... ja en tinc prou
Crec que avui... aniré al pou
a llençar monedes... i tresors
a demanar desitjos... i oblidar
a somiar... i a descansar...
que per avui... ja en tinc bastant
de llegir llibres en blanc...
Els meus ulls estan cansats
tenen ganes de somiar...

divendres, 6 de setembre del 2013

Un àngel...

Dius que has vist unes ales
molt boniques... com d'un àngel,
que han viatjat pel cel
i que han vingut a dur-te anhels...

Dius que has vist una ploma
que suaument ha voleiat...

Amb el so de violoncels
ha baixat a acaronar-te,
s'ha posat al teu costat...
i amb ella... t'hi has quedat

Estigues a l'aguait...
per si el llambreig t'ha traït
que no sempre el que tu veus
és allò que creus que has vist...

Pensa que potser aquest àngel
no és un altre que tu mateix
reflectit en un mirall reconvertit,
que no mostra allò que es veu
però revela el que hi ha a dins...

dimecres, 4 de setembre del 2013

Aniversari

Tinc arrugues a la pell, i alguna cana als meus cabells... però l'ànima ben llisa i el cor ple de somriures.
Tinc l'edat de les experiències, i les experiències de l'edat... Tinc els anys que m'han fet créixer... Són pocs, per tant viscut. Suficients com per saber que tenir vida és molt més que un simple viure...
Tinc prou maduresa per saber el què és important i per saber el que no s'ho val, per no perdre la infantesa, la que tot ho vol aprendre, la que mira amb il.lusió... la que juga i mai es cansa, la d'inocència en els actes...
He patit... i he gaudit. Com tothom. Ni més ni menys. Potser diferent que tu... perquè el patir i el gaudir no el podem medir, l'ha de sentir cadascú...
Tinc els anys que dic que tinc, però no hi ha anys, ni mesos ni vida... sinó la vida en cada dia...
Tinc tants dies com tantes marques tatuades a la meva ànima: algunes diuen d'on vinc, d'altres on he estat... i a on vagi, me'n marcaràn. Tinc senyals que m'han deixat els que un dia van marxar... d'altres ben marcades, d'aquells que m'he estimat i de l'Amor, del de veritat... Les del dolor, ben surcades, i les de llàgrimes insistents, que han fet algún foradet... Tinc el cor que em marca el temps, al compàs dels meus anhels.
Sóc gran per segons quines tonteries, però massa petita com per deixar les bogeries...
Sóc nadó... quan tinc por. Quan sóc valenta, sóc gegant i duc ales de llibertat...
Tinc paraules i moltes faules... tinc mil somnis per abraçar i molts més per regalar...

Si em preguntes què és l'edat... no t'ho podria explicar...

Si la meva boca...

Si la meva boca parlés
com ho fa la meva ment,
si la meva boca no callés
amb els llavis entreoberts,
si el desig ho diés tot
i no lluités contra el meu cor...
no hauria suficient aire
per respirar les paraules...
no hauria suficient espai
pero tot el què no ha dit mai...

Si la meva boca... pogués...
faria callar els sospirs
que brollen del teu pit...
Els meus llavis... entreoberts
exhalarien els teus anhels.
Els teus... no dirien res...
respirarien dels pensaments
que oxigenen les nostres pells...

Si la meva boca... caminés
deixaria infinites petjades,
recorreria mil contrades
que mai van ser explorades...
Racons sense sempres ni mais
insaciables de desmais...

Si la meva boca... i la teva
es miressin un instant
es dirien sinceritats
entre uns llavis... amb suavitat...

dilluns, 2 de setembre del 2013

Desfer...

Vull desfer
el que vaig fer...
només per refer
i omplir-me de plaer...
Tirar del fil i descosir
el vestit de l'ahir
per cosir-lo un altre cop
i vestir-me d'emoció...
Desescriure escrits,
Refer el paper
Poder crear un altre vers
d'aquell univers...

Vull despintar
els colors de felicitat,
tornar a pintar
un paisatge ideal
on els estels no brillen
en un cel enboirat...
On la lluna només il.lumina
en la nit escollida
però la resta dels dies
no li manquen somriures...

Deslligar el lligam
el cordill que fa mal
per fer un bonic llaç
que lligui regals
de dies passats...

Vull descobrir
les carícies del llit...
deixar-les sortir
i tornar-les a cubrir
quan vulguin venir
a fer-me feliç....
Desacatar i no fer cas
de les ordres de dalt
Només obeir
el que el cor m'ha de dir...

Vull desparèixer
per un temps
o per tres....
I només aparèixer
sota el cel estrellat...
Al teu costat
o al fons del teu mar...

Vull desfer
només per tornar a fer...
Vull refer tot el desfet
només per saber
el que un dia vaig ser...

diumenge, 1 de setembre del 2013

Converses pendents




  • (…) No li havia agradat mai deixar les coses a mitges. Sempre que començava una cosa, l’havia d’acabar. I acabar no volia dir de qualsevol manera, no… Acabar significava arribar fins el final amb totes les conseqüències, amb tots els matisos que això podia comportar… malgrat els entrebancs o la desgana… Enllestir-ho, i enllestir-ho bé.


    Aquell viatge era com qualsevol altre, però tenia la sensació que res seria com qualsevol altre… Els pensaments la van acompañar mentre conduïa per trobar-se amb el seu pare: les converses inacabades, les mitges paraules, les preguntes retingudes, les respostes callades… el t’estimo i l’abraçada… Aquella sensació de tenir una conversa pendent amb ell la mortificava… Necessitava fer les coses bé, malgrat els seus errors o els dels altres. El perdó sense dolor, la honestedat sense les pors… la sinceritat i la veritat agafant-se de les mans…



    Van trobar-se, en aquella terrassa, com tantes altres vegades. En aquella casa tan seva i amb tan poc d’ell… En aquell lloc gens d’ella però amb tant seu al mateix temps… 


    Aquells ulls negres brillaven i les mans li tremolaven. L’abraçada, de veritat, i un profund “què guapa estàs”… Les llàgrimes li van brollar i va ser quan va notar que els cors estaven preparats. Era aquell moment, i no un altre… No podia haver estat abans, ni més tard… No era ella qui havia viatjat..., era el dia qui havia arribat.



    Van parlar durant hores, es van retreure mil coses però en van entendre moltes més… es van perdonar, si és que havia res a perdonar, es van alliberar, es van comprendre… Van plorar com dues criatures; la dona es va fer nena, l’home va tornar a ser el pare que orgullós la mirava i les llàgrimes li eixugava…



    Ningú més va saber d’aquella conversa. Només ells dos. Com si els anys no haguessin passat, com si el dolor hagués marxat… com si no existís el mal… I allí es va adormir, arraulida en el seu pit, esgotada de l’ahir, enyorada de tants anys…

    Aquell dia, i no un altre… Aquella conversa, i no cap altra…


    Ella no ho sabia. Cap dels dos ho sabia… però no hi va haver més dies. Aquell va ser l’últim dia que ells dos es tindrien…” (…)