dimecres, 30 d’octubre de 2013

Sento...

Sento olor a terra mullada
Sento música sota les meves passes
notes fresques baixades dels arbres...

Sento...
Sento mots d'un cel joiós
Xiuxiueig ple de dolçor
acaronant fullacs de tardor...
Melodia obrint el pas
a un nou dia embromat,
acomiadant la fosca nit
mentre avança el meu camí...

Sento el somriure dels teus ulls
quan el sol em mira... de reüll
envoltat de timidesa
amagat rera la cendra
que ha quedat del foc encès
que ahir vestia les nostres pells...

Sento...

dimarts, 29 d’octubre de 2013

Ha arribat...

El peu al primer graó
La sabata... de taló
vestida per l'ocasió...

La mà lliscat per la barana
al compàs de les seves cames
Les mitges negres... de seda
i el vestit d'escot a l'esquena..

Ell se la mira... des de dalt

-la pell li fa esgarrifar-
Li encanten les seves cames
desvestides dels texans,
i la seva encisadora esquena
avui lliure de cadenes.
I agafa la seva mà...
abans que ella sigui a dalt...

Ella sap, des del primer graó,
que l'escala l'han pujat tots dos
Que aquesta nit... porta el seu nom...

Ell no sap des de quan
l'havia estat esperant...
però una cosa té clara
com ella... no n'hi ha cap altra...

Ell sap que per fi ha arribat
i que per sempre... s'hi pot quedar...
 

dilluns, 28 d’octubre de 2013

Si pots...

Si pots veure la lluna
que està més lluny que jo...
Si pots sentir els trons
quan els nuvols es fan petons
sentiràs aquest tan dolç
que avui... et faig al front
i que és ple de protecció.

Tambe t'atanso els meus braços...
Recolza el cap al meu pit

Reposa del teu avui...
que a vegades la feblesa
apareix... amb timidesa
i desapareix amb la tendresa.

Avui... pots sentir el meu cor
Avui porta música... pel teu son..
.

Tinc ganes...

Tinc ganes...
Tinc ganes de sentir fredor a les galtes
Dels matins de noves rosades
De la brillantor en gotetes d'aigua,
D'espurnetes de vida... a l'albada...
Del gebre sota les passes
i de desfer-lo... amb la mirada
quan el sol m'il.lumina l'ànima...

Tinc ganes...
De peucs... de guants i de bufs
De les imatges de postal
De refugis als portals...
De la olor a llenya que crema
dels carrers impregnats d'essència
de la llar de foc encesa...
Del fum que s'esvaeix
de la xemeneia que reneix...

Tinc ganes...
Tinc ganes de tenir escalfor al cor
De sentir tremolar el cos
al caliu dels teus petons
amb el ball que fan les flames
mentre a fora
tot es glaça...
mentre tu... la lluna em baixes...

Tinc ganes...

dissabte, 26 d’octubre de 2013

Fragment

(...) Tenim por al néixer..?? No ho sé... No recordo haver tingut por quan ho vaig fer per primera vegada, potser fa masses anys i la memoria ho ha esborrat...

Potser sí ho recordem, inconscientment, i per això ens espanta tant tornar-ho a fer... No em prenguis per boja Robert, però jo he tornat a néixer. I no parlo de cap accident, ni de cap transplantament d'un òrgan vital que se m'enduia la vida. No... Parlo de decidir morir perquè t'han matat masses vegades. I poder renéixer... Parlo de deixar una vida enrera per començar-ne una altra de nova, una per estrenar... I vaig tenir por, molta por. No sabia si podria tornar a caminar sense una mà que m'ajudés, si seria capaç d'aprendre a parlar, a riure... o a plorar. Por de no atrevir-me a viure un altre cop, por a viure com volia viure... però no em vaig aturar. Vaig seguir un temps a quatre grapes, sense poder mirar enlaire, sense veure més que peus de gegants passant pel meu davant... fins que, mica en mica, em vaig incorporar. Les meves cames i els meus braços ja tenien la força suficienf com per caminar erguida. El meu cos es va equilibrar. El meus ulls ja s.havien obert, com grans finestrals per on podia veure el nou món, la meva ment havia crescut... i encara ho faria més per divisar nous horitzons. I vaig descubrir. Vaig viure cada instant màgic de la primera vegada, i ho vaig fer amb la intensitat i l'entusiasme de qui comença, però també de qui sap que potser és la darrera...
I encara ho faig. Cada dia. Cada matí. Cada cafè, cada esmorzar, cada petó... cada riure o cada plor. En cada lluna, fins i tot en les nits més fosques, quan s'amaga, perquè ni tan sols ella pot suportar-me...
En cada vers, en cada poema, en cada lletra hi ha un renéixer. Amb les mateixes pors, si... però amb les mateixes ganes... com si fos el darrer vers que escric... i a la vegada, amb la brillantor d'un infant que té un full en blanc i un munt de colors davant seu per primer cop... Perquè ell no té por. Tans sols té els colors i unes mans plenes d'il.lusions.

Pinta, Robert, pinta!! Pinta de nou, ara pinta la teva vida i no més quadres per galeries. Estripa, trenca, llença, oblida... i torna a començar!!! Tens un pinzell nou a les teves mans oferint-te una oportunitat... (...)

Tots els drets del texte reservats 

divendres, 25 d’octubre de 2013

Sense presses

  • Avui no tenim pressa
    i les ganes... aniran lentes...
     
    Avui tu seràs un llibre obert
    per la pàgina vint-i-tres,
    la que diu que vagis lent
    sense pressa... recorrent...
    cada paràgraf del meu ser

    Avui... et llegeixo jo
    amb els llavis, tot el cos...
    O si vols, t.escric els mots a la pell...
    amb mil petons
    posant lletres pels racons...

    Les mans passaran les planes
    llegint les teves espatlles...
    La boca... les besarà
    i als teus llavis les durà...
    I elles, que tenen ganes,
    de seguir sent acaronades,
    baixaran... al teu melic
    i allà... faran un crit...
    quan la llengua et faci un pessic...

    Pujaran fins el teu pit
    poc a poc...
    amb la dolçor recoberta de passió...

    Llegirem l.obra sencera...
    perquè avui... no tenim pressa...
    Plana a plana
    Pell amb pell...
    Despullant-nos fins les tapes
    d.aquest llibre de trobades,
    d.encenalls de foc encès
    i de brases en contrades
    que no volen ser apagades...

    Acabarem l.obra sencera
    quan jo... torni a ser teva
    i t.esgarrapi els mots a l.esquena...
    Quan a dins meu... tu l.acabis
    i les paraules es desmaïn...

    Tornarem a llegir el llibre
    Avui... tenim el dia lliure...

...en mis sueños

Dejaré la puerta abierta
esta noche
y las demás...
por si un día quieres entrar

Es mi mundo
Son mis sueños
Y tu... siempre cabrás en ellos

Tienes plena libertad
si un día... decides pasar

Nada nuevo a descubrir.
Tu ya estuviste allí...
Es el mismo de aquel entonces
donde todo es distinto
y está lo nunca visto...

Pero si decides entrar
no te vuelvas a asustar...
quiero verte... al despertar

Y si no...
búscate otro sueño.
Otro... que no tenga dueño
Para salir
O escapar...
Cualquier día... al despertar.

dijous, 24 d’octubre de 2013

...i no sé si ho vull saber

No sé el com
ni el per què...
però puc sentir els teus pensaments.
Fluixets...
Suaus com quan la brisa
esvaeix les boires grises
i s'endú les pluges minses...

No sé el com
ni el per què...
però apareixes... de repent
quan oloro els teus sentiments
brollant per la meva pell.
Lliscant...
Com quan un bany de mar
m'impregna de llibertat
i alleugereix el meu pesar.

No sé el com
ni el per què...
però de sobte et trobo al raconet
on no hi cap ningú més.
Tan sols tu i jo
respirant-nos la dolçor.
Sense raons...
Sense preguntes,
com quan dues ànimes juntes
sobrevolen qualsevol dubte...

No sé el com
ni el per què...
I no sé si ho vull saber...

dimecres, 23 d’octubre de 2013

M'importes tu...

No m’importa…
No m’importen les presses del matí, ni que el despertador em faci fora del llit; m’és igual que se’m caigui el suc de taronja, o cremar-me amb el cafè… sense el temps del cigarret…
No m’importa…
No m’importa no escollir la feina que vull tenir.. i somric. Somric lluitant pel meu seguir…

Però al carrer només veig llàgrimes... i petjades desgastades, cossos que caminen sense ànimes… que mil cops han estat robades i ja no són recuperades…
I m’importa..
Aquesta gent sí que m’importa. I tu… tu també m’importes…

Famílies sense feina i amb l’esperança enfonsada en la misèria.
Ahir el teu veí, avui… el meu… i demà pot ser el teu peu que camini sense esma, engolit per un sistema que no es mira la tristesa i que en veure’t… gira l’esquena…
Estic cansada del plorar, esgotada del no anar… de veure el desassossec del desànim de la gent que m’entristeix el pensament…

No vull cap loteria… ni que la sort em dugui un dia allà on jo voldria
No...

M’importa el teu bon dia, el teu somriure d’alegria… els teus ulls mirant a dalt amb el cap ben aixecat...
Vull que arribi aquell dia on les ànimes no reflecteixin tristors a les cares i on els cors pintin colors d’un dia esperançador... cada matí, quan surti el sol...
http://www.youtube.com/attribution_link?u=%2Fwatch%3Fv%3DFtvcPyEhvc0%26feature%3Dshare&a=lUpgpYFLiGzMOzV8QCG2SQ 

dimarts, 22 d’octubre de 2013

Un petit enyor...

Aprofitant la calma...
Assaborint l'instant
amb un cafè entre les mans...

Un cafè... i un pensament
que et trasllada a un bon moment
d'un capvespre qualsevol
quan la pluja, ja calmada
porta olor a terra mullada
que amb tendresa t'embolcalla...

Un somriure... i un enyor
El seu aroma... altre cop...

Un capvespre... qualsevol
Un record
...i surt el sol
que ve a dur-te els seus petons...


dilluns, 21 d’octubre de 2013

No ho dubtis...

No ho dubtis.
En tan sols un segon
vas capgirar el meu món...

Sense furgar pels racons
ni posar-me cap per avall
com qui sacseja un gran sac
cercant un bé preuat...
Sense mapes
Sense cartes...
Sense haver-hi portes falses
ni passadissos ocults
amagats de tots els ulls
vas trobar un tresor desat
esperant set capgirat
per uns ulls enlluernats...

No ho dubtis... per favor
que a vegades un segon
no es una mesura de temps
i en ell... hi cap l'univers
sense cara... ni revers
que fa posar-te del revés...
Segons que duren un sospir...
però segons que són de per vida
i que sospiren... cada dia...

No ho dubtis... ni un segon
que tornaria a girar el món
per que el miréssis... un instant
i el tresor pogués brillar...
Tornaria a posar-me del dret
per abraçar-te... un moment,
donaria la volta sencera
caminant per les estrelles
i per un segon
tornar a ser teva...

dissabte, 19 d’octubre de 2013

Lluna plena

Entre les meves parpelles
tinc guardades boniques estrelles,
aquelles que ens esperaven
per encendre's quan ens miràvem,
les que fan brillar els meus ulls
encara que siguis lluny...

Entre les teves parpelles
avui... tens un regal...
Les ales que em vas donar
ahir... van fer-me volar.
Fins el cel vaig arribar
...en màgica lluna em vaig tornar...

Obre els ulls... per un instant...
Mira la lluna com s'emplena
i com brillen les estrelles...


divendres, 18 d’octubre de 2013

Paraules d'amor

Dedicada... pels de 15 que no en saben més... però estimen com mai més; per tota la resta... que descobreixen que per l'amor no hi ha ni 15 ni 50 ni 30... ni cap distància eterna; per l'amor... que és molt més que unes tendres paraules d'unes boques que s'atansen; per lo senzill que és tocar una ànima... quan el cor d'infant és qui parla; pels qui travessen portes tancades... pels qui s'estimen...encara...

Per tu... que mires la lluna, esperant el seu missatge... i els núvols et porten la pausa que esglaia un mar en calma....
 http://www.youtube.com/attribution_link?u=%2Fwatch%3Fv%3D5dEVk5_MUZE%26feature%3Dshare&a=l4QfOnpAYAeyvkvOqouiTw

dijous, 17 d’octubre de 2013

Vestir-te de pau....

El blau sempre t'escau...
Però quan el dus a la camisa
no puc evitar de dir-te
que ara mateix te la treuria...

Vestit de blanc estàs diví...
amb l'arruga que fa el lli
quan el dia s'ha acabat
i el teu posat de cansat
em demana llibertat...


Quan deixes anar el teu cos
amb necessitat de repòs...
I jo... porto la pau als botons
alliberant els d'aprop del coll
que ja espera els meus petons...

I segueixo... pels del pit
que s'eriça amb els meus dits
apropant-se com sospirs...

Per mi no hi ha cap camisa
ni blava, ni blanca... ni grisa...
Ni el vestit de millor seda
és més bonic que la teva pell
quan deixo lliures els canells...

I rebutges la llibertat
demanant-me ser empresonat
entre els barrots dels meus braços
que desitgen vestir-te de gala
fins l'arruga més cansada
de la camisa blanca marcada...

El blau sempre t'escau
però jo prefereixo vestir-te de pau...

dimarts, 15 d’octubre de 2013

Te debo tanto...

Quizás hoy estés tan lejos
que no te lleguen los recuerdos...
O quien sabe si dónde andas
no existen las dulces aguas
que apacigüen las nostalgias...

Es posible que no leas esto
porque allí... no existan los versos
que acaricien pensamientos...
O que hoy... los necesites

aunque ya no seas lo que fuiste...

Puede que hoy eches en falta
sólo una gota de mi agua...

Pero si un día notaras una lágrima
que asoma de tu alma
no estés triste, ni te aflijas
y acércala hasta tu mejilla...
Te traerá las dulces carícias
que un día... tu querías...

No creas que por pequeña
en ella no caben mis deudas...
Vacíala, de a poquito
y toma de ella sorbitos...

Te debo tanto, mi vida...
que jamás estará vacía...
por más que mueran los días
y nazcan noches con perfídias...

Puede que hoy tengas sed de aguas limpias...
Y mis lágrimas... te traigan carícias

La dona del vestit morat

Aquella nit va decidir pintar-la
que d'ella, en faria un quadre
Aquella nit estava radiant
amb el seu vestit morat...

Va gravar-la a la retina,
va endur-se-la en fotografia
Els pinzells ja l'esperaven,
les aquarel.les preparades

Va resseguir el seu contorn
la silueta del seu cos...
Ho feia amb els ulls tancats,
per tal de poder mirar
el que a dins tenien guardat

La mà guiava el pinzell
que vestia la seva pell,
el vestit morat va lliscar
quan l'espatlla va pintar

Va seguir... 

fins el seu pit
mentre seguia lliscant el vestit
Amb les parpelles encara tancades
ell va continuar mirant-la
I el pinzell a la cintura
va acaronar la pell bruna
coberta per la nuesa
del seu vestit de puresa
que es mostrava

sense pressa...

La mà seguia guiant
-i el pinzell encara pintant
la dona del vestit morat-
dins un quadre sense engany

Ella era dins uns ulls clucs.
Ell donava forma a uns melucs.
Amb tendresa i suavitat
van pintar un quadre real
d'un cos bru, despullat,
per l'artista enamorat
de la dona del vestit morat...



 

diumenge, 13 d’octubre de 2013

Slowly...

Hi ha dies que tot va lent... i jo vaig lenta. I et penso. Penso en tu, molt a poc a poc, com si et dibuixés dins meu un altre cop, sense veure't. Perquè conec absolutament cada milímetre del teu cos.... I voldria tenir la certesa que demà et podré tornar a dibuixar quan avui t'hagi esborrat, i demà passat... i els dies que vindran després de demà passat; que podré mirar-te, lentament, tot i que em sé de memòria cada raconet del teu rostre; que no hi ha lloc per l'espai entre els meus dits i la teva pell... I tornem a fer d'aquesta nit el nostre ball, lentament...
http://www.youtube.com/attribution_link?a=ihcz21NVUDTVqdZ8YUgDiw&u=%2Fwatch%3Fv%3Dd-YyEa9gGZs%26feature%3Dshare 
 
 
 
 

dijous, 10 d’octubre de 2013

Aturem el dia

Una dutxa i un cafè
Un bon dia... fins després
Avui no serà un dia més...

I es que en veure'ns a la dutxa
ens hem recordat de la pluja
que ens empapa de luxuria...

Petites gotetes lliscant
sobre els cossos despullats
han fet enlluernar els ulls
quan encara eren mig clucs...

I les mans... mig adormides
no han volgut quedar-se buides...
S'han perdut entre les presses
i de les pells n'han quedat plenes...

El cafè s'ha refredat...
Les torrades s'han cremat...
I el tren... ja ha marxat...

Quedem-nos en aquesta estació
a l'aixopluc del nostre amor...
Ben empapats de tendresa
ben mullats per la dolcesa
d'aquesta aigua encisadora
que avui ha encantat les hores
i ha aturat els rellotges...

Una dutxa... i un cafè
Un avui... tinc ganes de tu...
Avui les pells fan de barnús
i dos cossos... s'han perdut
fins que la lluna ha vingut...

dilluns, 7 d’octubre de 2013

Quan marxis...

Quan marxis... no m'ho facis saber
que jo, ja me n'adonaré...

No serà per aquell espai al llit
ni quan trobi a faltar el teu pit,
ni quan un dia obri la porta
i vegi que estic sola
quan ningú contesti al meu hola...

No serà per un armari sense roba
ni per tenir més lloc al sofà,
ni quan m'estigui emocionant
per la pel.lícula que vam plorar
i ja no et pugui abraçar...

No serà per la butaca reservada
del primer concert de temporada
quan només estigui ocupada
per una llàgrima vessada...

Serà el dia que en respirar
m'entri aire en els pulmons
enlloc de la teva olor
esparcida pels racons...

Serà el dia que els meus petons
recuperin els colors
i sàpiguen tornar a besar
sense haver-los de pintar...

Serà el dia que els meus ulls
no plorin com nens perduts...
quan puguin tornar a brillar
i no necessiti cap far
quan em perdi dins el mar...

Serà el dia que la meva ànima
no senti una pessigada
cada cop que la ventada
et desperti de matinada...

Quan marxis.. no cal que m'ho facis saber
Jo ja me n'adonaré...
però si us plau, cuida'm el cor
que et vaig donar... farcit d'amor
Jo amb el teu...també ho faré...
el recobriré de la meva pell
perquè m'acaronis a cada batec
i així saber que tu estàs bé... 

Tots els drets del text reservats











Em permets aquest ball...?

Eren les 6:32 am quan un Al Pacino més seductor que mai, m'ha despertat per ballar aquest tango... unes ones m'han fet obrir els ulls i ja dansava entre els seus braços, vibrant com una corda més dels violins...

El món dels somnis és ben estrany... Parlo dels somnis, somnis. Dels d'ulls tancats, els somnis de quan estàs dormint plàcidament la nit d'un divendres, per exemple. Sabent que la nit serà tan llarga com tu desitgis, perquè no et despertarà cap de les estimades melodies que has triat com a despertador, però que et semblen terriblement odioses quan et fan tornar al món real cada matí...

Els somnis de la nit d'un divendres, per exemple... Quan et trobes immersa en un estrambòtic ball de mostres, enmig de personatges fantàstics... o reals. Quan de sobte ets enmig d'un Thriller i t'has convertit el la Ola Ray, abraçada a un Michael Jackson convertit en home llop mirant-te amb tendresa, mentre et diu "jo no sóc com els altres..."
I et deixes endur per la passió, pel vent... i desapareixes per l'aire fins que te n'adones que ets la Sandy envoltada per la dolçor d'els ulls d'en Danny a ritme del "you're the one that I want..." i no voldries marxar d'allà...

Però obres els ulls... just en el moment que el somni s'esvaeeix. Just en el moment que algú altre obre els ulls i arriba al teu costat. Com per art de màgia... com si Harry Potter hagués fet de les seves fent-te dansar pel castell, convertint una llàgrima del "when you're gone..." en un somriure...

....i somrius. Somrius perquè t'ha portat el despertar d'un meravellós tango que et diu: "Bon dia, amor... em permets aquest ball??" 
http://www.youtube.com/attribution_link?u=%2Fwatch%3Fv%3DF2zTd_YwTvo%26feature%3Dshare&a=pXZMWIIKMUScpaDawk5j1A 

divendres, 4 d’octubre de 2013

Bocinets de Nía...

Tenim por al néixer..?? No ho sé... No recordo haver tingut por quan ho vaig fer per primera vegada, potser fa masses anys i la memoria ho ha esborrat... 

Potser sí ho recordem, inconscientment, i per això ens espanta tant tornar-ho a fer... No em prenguis per boja Robert, però jo he tornat a néixer. I no parlo de cap accident, ni de cap transplantament d'un òrgan vital que se m'enduia la vida. No... Parlo de decidir morir perquè t'han matat masses vegades. I poder renéixer... Parlo de deixar una vida enrera per començar-ne una altra de nova, una per estrenar... I vaig tenir por, molta por. No sabia si podria tornar a caminar sense una mà que m'ajudés, si seria capaç d'aprendre a parlar, a riure... o a plorar. Por de no atrevir-me a viure un altre cop, por a viure com volia viure... però no em vaig aturar. Vaig seguir un temps a quatre grapes, sense poder mirar enlaire, sense veure més que peus de gegants passant pel meu davant... fins que, mica en mica, em vaig incorporar. Les meves cames i els meus braços ja tenien la força suficienf com per caminar erguida. El meu cos es va equilibrar. El meus ulls ja s.havien obert, com grans finestrals per on podia veure el nou món, la meva ment havia crescut... i encara ho faria més per divisar nous horitzons. I vaig descubrir. Vaig viure cada instant màgic de la primera vegada, i ho vaig fer amb la intensitat i l'entusiasme de qui comença, però també de qui sap que potser és la darrera...

I encara ho faig. Cada dia. Cada matí. Cada cafè, cada esmorzar, cada petó... cada riure o cada plor. En cada lluna, fins i tot en les nits més fosques, quan s'amaga, perquè ni tan sols ella pot suportar-me...

En cada vers, en cada poema, en cada lletra hi ha un renéixer. Amb les mateixes pors, si... però amb les mateixes ganes... com si fos el darrer vers que escric... i a la vegada, amb la brillantor d'un infant que té un full en blanc i un munt de colors davant seu per primer cop... Perquè ell no té por. Tans sols veu els colors amb les mans plenes d'il.lusions...

Pinta, Robert, pinta!! Pinta de nou la teva vida i no més quadres per galeries. Estripa, trenca, llença, oblida... i torna a començar!!! Tens un pinzell nou a les teves mans oferint-te una oportunitat... (...)

dijous, 3 d’octubre de 2013

Si un dia...


Ni tots els roures són forts
Ni totes les pedres són roques...
No tots els dolors ens fan ferms
Ni tots els somriures són eterns...

No tots els àngels volen pel cel
Ni són brillants tots els estels...
No totes les llàgrimes són tristes
Ni totes les ànimes... cristallines...

Però si un dia, et sents roure
no tinguis por si el vent et vol moure...
Són els sospirs del meu pit
que només et volen protegir...

Si un sol dia fossis roca
i una llàgrima t’erosiona
són carícies i afalacs
de les aigües del meu mar...

Si un dia... et fa mal el pit
no és que algú et vulgui ferir...
es que els meus ulls... s’han tancat
i al teu cor... s’hi han quedat...

Si un dia et sents enlairar
i arribes als estels tocar...
no tinguis por... no cauràs...
es que un àngel te’ls ha portat...

Si un dia no trobéssis el mirall
on poder veure’t  reflexat...
no desesperis... que al teu davant
hi haurà aquesta ànima de cristall
on sempre et podràs mirar
i veure't amb claredat... 





dimecres, 2 d’octubre de 2013

Despentina'm



Despentina’m...
Fes-ho com només tu en saps
i avui, tornem a jugar
amb el cabell entre les mans,
mentre els teus dits es barallen
i els nostres riures... esclaten

Que no quedi ni rastre...
ni un clenxa pentinada
ni un cabell posat a lloc
i fem uns rínxols d’aquest joc...
Fabriquem tirabuixons
on enredar-nos... un altre cop
Convertim-nos en moixons
i niem entre els cargols...

Despentina’m...
Fes-ho com només tu en saps...
i aquest cop, que ens vegi el mirall
que tingui enveja el meu raspall
dels teus dits... de les teves mans...
despentinant fins el pensar...

dimarts, 1 d’octubre de 2013

Disparo...

Cargó su alma de valor
cargó su arma con amor...
y disparó...
Disparó tres veces.
Tres disparos certeros
llegando a lo más adentro
y matando todos sus miedos...
Alcanzó su pequeño cuerpo
dormido tras seis inviernos...
Y despertó del letargo
mientras la vida pasaba de largo
y llegaba un tren con abrazos...
Disparó...
y de pronto el tren se paró.
Abrió las puertas del vagón.
Le abrió los ojos al amor...
Sin revisores, ni billetes
ni pasajeros... ni destinos...

Disparó...
Disparó un beso en sus labios
y por la abertura se colaron
mil mariposas volando...
Llenaron aquel estómago
que de vacío estaba colmado
con ganas de recordar
el aleteo al respirar...
Disparó...
Disparó flechas de ilusión
que alcazaron su corazón...
Y se unieron...
se unieron la tierra y el cielo
como lo hacen el mar y la arena
como las almas sin fronteras
que permanecen juntas y eternas
abrazadas... sin cadenas...
Y disparó...
Disparó tres veces
con las balas de la recámara
que salieron... inesperadas...
Disparó...
y su estómago alcanzó...
Hirió de muerte su cuerpo.
El aleteo fue creciendo,
se asustaron las mariposas,
salieron por el agujero
que aquellas balas abrieron...
y volaron... volaron muy, muy lejos...
vaciando de nuevo su cuerpo
aquel...  su pequeño cuerpo...
herido por balas al viento...