dilluns, 7 d’octubre del 2013

Quan marxis...

Quan marxis... no m'ho facis saber
que jo, ja me n'adonaré...

No serà per aquell espai al llit
ni quan trobi a faltar el teu pit,
ni quan un dia obri la porta
i vegi que estic sola
quan ningú contesti al meu hola...

No serà per un armari sense roba
ni per tenir més lloc al sofà,
ni quan m'estigui emocionant
per la pel.lícula que vam plorar
i ja no et pugui abraçar...

No serà per la butaca reservada
del primer concert de temporada
quan només estigui ocupada
per una llàgrima vessada...

Serà el dia que en respirar
m'entri aire en els pulmons
enlloc de la teva olor
esparcida pels racons...

Serà el dia que els meus petons
recuperin els colors
i sàpiguen tornar a besar
sense haver-los de pintar...

Serà el dia que els meus ulls
no plorin com nens perduts...
quan puguin tornar a brillar
i no necessiti cap far
quan em perdi dins el mar...

Serà el dia que la meva ànima
no senti una pessigada
cada cop que la ventada
et desperti de matinada...

Quan marxis.. no cal que m'ho facis saber
Jo ja me n'adonaré...
però si us plau, cuida'm el cor
que et vaig donar... farcit d'amor
Jo amb el teu...també ho faré...
el recobriré de la meva pell
perquè m'acaronis a cada batec
i així saber que tu estàs bé... 

Tots els drets del text reservats











Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada