T'estimo.... perquè et vaig estimar
Vaig
conèixer l’escalfor dels teus dits, la suavitat de la teva pell, el
calfred del teu alè..., i la teva mossegada al clatell... Vaig saber el
sabor d’un petó teu, molt abans de sentir la teva veu...
Em
vaig trobar en els teus ulls quan ells em van mirar... Vaig veure el
paradís, vaig viure al paradís. I et vaig estimar. Dia i nit, setmana a
setmana... mes rere mes...
Et vaig estimar, com estimo la meva
vida, el meu destí peculiar, la meva manera d’amar... la meva aventura,
la meva pau, la meva guerra... Em vas emborratxar i et vaig estimar...
per proper i per llunyà, per alegre i per estúpid... per omplir-me, per
buidar-me, per tenir-te i enyorar-te... per donar-me i per robar-me. Et
vaig estimar... i no vas deixar-me anar...
Et vaig estimar, com mai més sabré estimar... per savi i per idiota,
per etern i per efímer... per torbar-me i incitar-me, per desordenar-me i
fer-me caure. Per fer-me gran... i petita... I em vas estimar. Et vas
fondre amb mi en un sol absolut... convertits en aigua i llum, en plaer,
en suor i en fredor... en somnis i malsons... Vas fer-me tendra i
ardent, sensual i passional, boja i fresca, ingènua i feliç... dona... i
infant.... Teva!!
I em vas estimar. Em vas estimar, com mai havies estimat...
Et vaig estimar... i vaig aprendre a respirar. I a caminar!! A pujar, a
baixar, a volar i cavalcar... a esperar!! A esperar, sense desesperar. A
no desesperar... esperant.
A perdre... i no guanyar...
Et vaig estimar. Et vaig estimar tant... que em vas matar...
I em vas estimar. Vas estimar-me... potser aquell estim tant massa, aquell que diuen que mata...
(AF Rossi & Nía Murtal)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada