Fragments

"(...) Un cop carregats tots els quadres al camió, havia arribat el moment d'acomiadar-se. Ara si. El comiat. El de veritat...
Un fins sempre -desitjant que fos un fins aviat- a més de tres mesos intensos. Els tres mesos amb més vida que tots els mesos de moltes vides...

Aquella exposició havia estat la més important en tota la seva trajectòria com a pintor, no només pels ulls que havien pogut admirar la seva obra, sino pels que havien vist per primer cop el seu cor, la pintura més fascinant que mai havia observat: el seu propi interior, descobert per ell mateix... (...)

Van besar-se, amb els ulls, com ho van fer la primera vegada que van mirar-se, retenint dins les parpelles tota la pura vida d'aquelles curtes setmanes, mentre els seus cossos es lacraven en una abraçada, com si es poguessin unir per sempre... (...)

A mida que en Robert s'allunyava, sentia que la distància amb la Sara s'escurçava. Quants més quilòmetres els separaven, més aprop estaven l'un de l'altre...

(...) Va arribar a la porta de casa seva. Una barrera insondable (invisible però palpable) s'havia aixecat entre l'escena que l'esperava i l'ànima que arribava. Una duana per entrar a casa -va pensar-
Va asseure's a terra envoltat per la foscor, sota el sol abrusador d'aquell mes de juliol... (...)"

(Nía Murtal)