diumenge, 7 de setembre del 2014

Aniversari

Ahir vaig fer 44 anys... tinc la sensació que serà un bon any. M'agrada el 44, no trobes que és un número bonic??

Però no acumulo anys, no. Acumulo experiències, sensacions, sentiments... Em vaig omplint de tot allò necessari per viure i,
me n'adono que cada dia que passa necessito menys coses materials i més qualitat humana... Em desfaig de tot allò que no serveix, m'allunyo de la manca de valors, de deshonestedats i de superficialitats innecessàries...

Sóc feliç amb poc: amb un trosset de mar per poder-lo contemplar quan el trobo al faltar; amb una muntanya propera per enfilar-m'hi quan em manca l'aire pur; amb una finestra oberta per perdre'm en el cel, gronxar-me a la lluna o besar els estels... I sóc feliç. Sóc feliç amb el somriure dels meus fills, amb una abraçada de cor (però quan dic de cor, és de cor!!) -d'un amic, d'un desconegut o d'aquell gosset perdut- Sóc feliç amb uns riures compartits amb amics, amb un ball a mitja nit, amb un missatge de "com estàs?" o un "avui et trobo a faltar..."
M'emociona una mirada tendra, una carícia suau, un gest de complicitat o un simple raig de sol amb un toc d'escalfor... Se m'eriça la pell del cor fàcilment, ploro i ric... amb sentiment!!

Ni grans cotxes, ni grans cases, ni poder, ni èxit, ni aplaudiments... tan sols alguna carícia, un "fins demà" o un vers de bona nit, i bona música per compartir. Petites coses del gaudir, de puntetes, sense soroll, a cau d'orella... però que deixen grans empremtes...

I seguir sent feliç... amb la capacitat suficient per trobar bellesa arreu, per saber discernir entre el que el que vull i el què necessito per seguir així...

I a tu, bon amic... que segueixis aquí, per fer-me veure quan m'he equivocat, o per posar-me a lloc quan estigui a punt de perdre el cap, quan em torni boja i no sàpiga el què faig...
I corregir, si cal. Donar les gràcies, perdonar, oblidar... plorar quan ho necessiti però no recrear-me en el dolor, ni queixar-me si no tinc un mòbil nou...

Ja no vull tonteries, ni absurditats, ni moure terra, cel i mar per qui no em vol al seu costat...

Estimar. I que m'estimin... Que m'estimin tal com sóc: amb defectes i desordres, així de caòtica... amb cicatrius, amb senyals, amb marques d'haver viscut i amb records del que he tingut, d'on he estat... o de tot el que he perdut. No fer res per agradar. No callar, no mesurar, no controlar... que flueixi l'amor. Que encaixi, a la perfecció, naturalment i sense forçar -com el cor de les ametlles amb les seves dues meitats, que amb tendresa i dolçor han fet un cau d'amor...-

Seguir sent feliç... aprenent de tot, sàvia de res. Ignorant de 44 anys, amb tot un món al seu davant per descubrir, amb les ganes que té un infant de no perdre's ni un instant !!

I somriure cada nit, amb la pau sobre el meu pit... i un trosset més de camí.

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada