Què ho deu fer que,
com més a prop estàs,
més lluny se'n va el meu cap??
Vola...
enlairant-se fins el cim més alt
on no respira ni el pensar
I es precipita...
en vertiginosa caiguda lliure
ofegant el crit que surt de dintre
Sense oxigen...
intentant recuperar l'estabilitat
perduda al fons del teu mirar
Tot i així...
sempre torno a correr el risc
que pugui esclatar-me el cor
quan ets perillosament a prop
Penjar d'un fil...
I envolar-me en un sospir
per lliurar-me...
sobre el teu pit.
Tots els drets del text reservats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada