dimarts, 18 de novembre del 2014

Lluny vola el meu cap...

Què ho deu fer que,
com més a prop estàs,
més lluny se'n va el meu cap??

Vola...

enlairant-se fins el cim més alt
on no respira ni el pensar
I es precipita...
en vertiginosa caiguda lliure
ofegant el crit que surt de dintre
Sense oxigen...
intentant recuperar l'estabilitat
perduda al fons del teu mirar

Tot i així...
sempre torno a correr el risc
que pugui esclatar-me el cor
quan ets perillosament a prop
Penjar d'un fil...
I envolar-me en un sospir

per lliurar-me...
sobre el teu pit.


Tots els drets del text reservats
 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada