que m'aïllin d'aquest món,
que cap ventada pugui posar la balda
per privar-me d'enlairar-me...
I si un ruixat gosa malmetre el vitrall
que del meu cor és finestral,
poder ser l'artífex sanador
que obri el pas a nous colors...
Vull sentir el batec com escalfa
la meva pell, quan és glaçada,
i l'ànima que és guaridora
quan crec que m'ofega una gota...
Em vull oberta -així, per sempre-
tot i que no hi hagi primavera,
seguir ballant, si hi ha tempesta,
o plorar -si es dona el cas-
quan sento el cos inundat
sota l'ombra del no-entendre
el sentit de la inconciència...
I saber-me vulnerable,
flexible i tendra rosella oberta
A recer del res
sentir-me ser...
Tots els drets del text reservats
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada