Em pregunto

Em pregunto
Si en els teus espais en blanc
Si en els buits del teu pensar
Si en el breu instant d.un parpelleig
o en l'aclucar llarg del teu somiar
Si en la fosca que ens acosta
Si en la llum que ens porta lluny
Si en l'estel que et mostra el nord
o en núvol que -gelós- s'interposa entre tots dos
Em pregunto

Si en aquest cridar cap a dins
Si en aquest veure sense mirar

Algú et sent, a part de mi...
Algú té ulls

Que et vegin a tu...

©Nía Murtal

Sense fre

Provoca'm... com tu saps fer.
I recupera aquell punt inconscient, l'impuls del jove sense fre, que del repte en fa plaer...

©Nía Murtal

Si puediera en este papel

Que efímero, esto que escribo
Que efímero
y que bonito
si pudiera, en este insignificante papel
estampar lo que hubo y no fue

En este insignificante papel de fumar
del cigarrillo que vas a liar
con esas, tus manos
siempre diestras, siempre expertas
que liaban deseos en hebras
para arder -después-
entre suspiros, sudores y piel

Estampar lo que hubo y no fue.
Y quemar
el guión que tocaba citar
tan bonito

como fugaz...

© Nía Murtal

Eclipse solar 20/3/15

I la lluna li diu al sol:
Tohom avui ens ha adorat,
hem fet enrabiar el vent,
enutjar la mar
i el cel
ens ha envejat…
I és que, avui
ens hem besat

I no hem fet més que demostrar
que l’univers és nostre
- i dels qui estimen-
i que en l’amor,
no hi ha impossibles…

Avui ens hem besat...

La primavera
Ha començat !!

© Sònia R. Pérez (Dona d'aigua)

Petit pensament

Conquístame con la más punzante de las verdades, que para falacias suaves ya están los vulgares... 

© Nía Murtal

La pluja de dins

T'he vist córrer, fugisser,
d'aquesta pluja que t'empaita,
la que xopa les llambordes i fa bassals
que m'inciten a ser infant.
De l'altra
-de la incessant,
la que et nega l'interior,
quan cau constant i insistent
sense terra on fer bassals-
d'aquesta,
no pots fugir.
Si ho fas, et barra el camí
i per mes que corris
et xopa els sentits

La pluja que negues
i que guardes a dins
Aquesta...

no et nodrirà cap camí.
Que l'aigua estancada

Et podreix per dins...

© Sònia R. Pérez (Dona d.aigua)

El color del silenci

Tindrà color el teu silenci?
Potser sí.
I serà blanc
aquest silenci rebregat a l'albada
entre llençols de nuvolades
amb renúncia a ser escampades
O potser grisós
aquest que se t'arrapa al cos
quan t'abraces cap cot al buit
i et doblegues sobre tu
amb la humitat d'embolcall als ulls
Qui sap si té color roent,
vermell candent -d'infant perdut-
cremant amb plor la solitud...

No ho sé...
Diga'm tu.

Tu que saps el matís exacte
de la nuesa silenciosa
que ens va estrènyer durant hores
fent-nos un 
en la quietud...

Diga'm tu
el to exacte d'aquesta mudesa
que m'escanya

i no el puc veure... 

© Nía Murtal

Petit pensament

Hay nubes que saben a ti... y de repente, se convierten en el lugar más hermoso del mundo... © Nía Murtal

Si un dia perdo el cap

Si un dia
jo perdés el cap
i en un atac de vanitat
et digués que sóc poeta
No em facis cas...
Agafa'm de la mà
i torna'm del més enllà
Fins aquell dia -potser llunyà-
que ens vam sorprendre,
despertant...
Recordes?
Aquell dia
jo vaig ser incapaç
de plasmar en un paper en blanc
tanta bellesa al meu davant
I a hores d'ara
-quan encara m'ho demanes-
a mi se m'esgarrifa la pell,
se'm neguen els ulls
tremola
aquest cos menut...
O potser ets tu qui em tremola a dins
I em torno pàl.lida
Full en blanc
I en la nuesa
segueixo esperant
que siguis tu el poema
que m'ompli de gargots

I ser poeta del cap perdut
Que traspua versos

Del seu cos nu...

© Nía Murtal

Qui sap...

Sabrà el paper que és l'abric
que m'atempera quan l'escric?
Sabrà la pedra que serà vida
quan unes mans li prenen mida?
Sabrà el llapis que es torna flor
quan amb ell crido el teu nom?
Sabrà el teu pit que és el dit
que dibuixa el meu somrís
quan em recita, a cau d'orella,
cada vers del teu respir?

Sabran els caps que l'amor ens fa
quan es toquen els pensars...?

Qui sap...

© Nía Murtal

The power of love

"Nada más poderoso que el amor... excepto la telaraña que columpiaba a los elefantes. Esa sí que era fuerte !!"

De lo que sea que esté hecha esa telaraña, debe ser del mismo material del hilo por el cual están unidas nuestras almas. Un hilo fino, casi invisible, pero capaz de soportar el maldito peso inmaterial que en ocasiones brinca alocadamente sobre él, haciéndolo temblar y sacudiéndonos como si fueramos marionetas en manos de una tormenta... Y se contrae, y se expande. Y, sorprendentemente, lejos de romperse, nos acerca un poco más en cada sacudida...

Ese hilo debe ser mágicamente indestructible... palpita, se inquieta, se excita (nos excita) en cada tremenda oscilación. Como ese dulce y excitante temblor de nuestras almas haciendo (se) el amor...

Lo sientes, verdad?
Estoy segura que lo puedes sentir. El hilo me lo acaba de decir...

© nsq & Nía Murtal

"Nada más poderoso que el amor... excepto la telaraña que columpiaba a los elefantes. Esa sí que era fuerte !!" Emoticono wink De lo que sea que esté hecha esa telaraña, debe ser del mismo material del hilo por el cual están unidas nuestras almas. Un hilo fino, casi invisible, pero capaz de soportar el maldito peso inmaterial que en ocasiones brinca alocadamente sobre él, haciéndolo temblar y sacudiéndonos como si fueramos marionetas en manos de una tormenta... Y se contrae, y se expande. Y, sorprendentemente, lejos de romperse, nos acerca un poco más en cada sacudida... Ese hilo debe ser mágicamente indestructible... palpita, se inquieta, se excita (nos excita) en cada tremenda oscilación. Como ese dulce y excitante temblor de nuestras almas haciendo (se) el amor... Lo sientes, verdad? Estoy segura que lo puedes sentir. El hilo me lo acaba de decir... © nsq & Nía Murtal 

Abisme

(...) Durant el trajecte et creuaràs amb multitud d'ulls, amb milions de mirades... Un dia n'hi haurà una on t'hi veuràs reflectit, i que et farà aturar. De cop. En sec. Com si els teus peus et frenéssin davant un precipici per no caure en l'abisme...
Possiblement, la veritable valentia a la vida serà atrevir-te a mirar la profunditat i, malgrat sentir-te terriblement vulnerable, no espantar-te. Avançar... i deixar-te caure. (...)

© Nía Murtal -Converses amb tu-

Crides

Crides fort i en solitud, per tal que no et senti ningú... Des de no sé quina coordenada, encara.
Crides fort. Tan fort, que has fet eco en el meu cor... 

(Nía Murtal)

En el meu te

I quan menys et vull pensar
et passeges pel meu cap
Hi dones voltes
a totes hores...

Amor, no estàs cansat de tant caminar ?
Perquè a mi, m'has esgotat...

I en el meu intent de tot buidar,
de silenciar les passes del teu parlar
i d'obviar la lluna que ens va gronxar
apareixes...
del no res,
penjant del cel -un cop més-
en els anisos del meu te

I -a pleret-
en faig glopets
Per gronxar tot el teu ser
i bressolar-te en el meu cel

que de flassada
hi tinc estels...

Sònia R. Pérez (Dona d'aigua)

Petit pensament

Hi ha silencis tornassolats que et cobreixen la nuesa... Hi ha silencis en repòs que et fan l'amor i et tornen flor...
(Nía Murtal)

En cada despertar

Si et dic que ets en cada despertar
no em refereixo, només, a que ets a qui primer veig
en aquell dolç instant entre l'ara i l'inconscient.
No...

Si et dic que ets en cada despertar
és molt més que obrir els ulls i mirar
després d'insomnis insolents
o de nits serenes sota els estels
I trobar-te...
Quan ja no hi ets.
No. No és això...

Vull dir que en formes part, com la vulnerabilitat de l.infant
quan acaba d.arribar
En la tendresa més humil
En la carícia més honesta
En cada batec de vida que frisa per explorar
el precipici al seu davant

Vull dir que ets present en la rebeldia adolescent
En la que tot ho vol
En la que tot ho pot
En la que no entén d'adults solemnes
ni d'un "no" sense arguments

Si et dic que ets en el meu despertar
vull dir que ets present en el meu moment
en la maduresa q avança -amb el pas ferm i el cap alçat-
En la nena a voltes
En la jove a estones
En la dona que ara sóc i en totes les que ja no són
Però tu hi ets, present. Potser més ara, que ja no ets.
Ets en el meu despertar...

En cada despertar
de tants dies

que t.he somiat...

© Sònia R. Pérez

Despertar

La verdad es que cuando te quedas mucho tiempo mirando, el cielo se va poblando de más y más estrellas. Dicen que hay algunas que las vemos pero que ya no existen. Que tarda tanto en llegar la luz que, cuando llega a ti, ya están apagadas. Manda carajo, ver lo que ya no existe...!! Así que, casi mejor cerrar los ojos para ver la luz de lo que aún es. Aunque no estoy segura que sea real, tarda tanto en irse el recuerdo que incluso cuando se va, todavía está... quizás también se haya apagado ya, y lo que veo sea sólo el eco lejano de mis pasos olvidados, que aún caminan a su lado...

(M. Rivas & Nía Murtal)

Podríem jugar

Podríem, per exemple, jugar.
Jugar a amagar-nos
per després, trobar-nos...
O millor, encara:
Jugar a trobar-nos,
sense abans amagar-nos.
A no deixar pistes evidents
ni un caminet marcat a terra
amb les robes innocents.

A trobar-nos...
Descaradament.
Enderrocar el cel, si cal,
i entre les runes de les boires
veure els cossos clarejar...

A trobar-nos...
Desvergonyits.
I a besllum
-sense penombres-

bastir el nostre propi olimp
amb les boires

per fer bonic...

© Sònia R. Pérez (Dona d.aigua)

Concert

M'agrada mirar-te. Saps? M'agrada fer-ho especialment en un concert, quan sento una melodia que em corprèn... em giro, i et sorprenc, mirant-me, perquè saps que anava girar-me, que els meus ulls volien buscar-te...

Ho saps, veritat ?? Aquella forma tan nostra de mirar qualsevol cosa. Aquella forma tan diferent a com (es) mira l'altra gent...

I em giro, buscant-te, en la melodia que em corprèn avui també.

Avui també. Avui, que sé que tu no hi ets...

© Nía Murtal

La teva sorra i la meva mar

Un dia coincidiran

La teva sorra i la meva mar

Penetraré

en l’àrid desert sedegós de vida

fins amollir-ne cada séc

i fer-ne oasi del desert

Absorbiràs

per cada porositat dessecada

la meva aigua salabrosa

àvida d’apaivagar

els teus anhels emmusteïts

mancats ara

del sentir

Un dia coincidiran

La teva sorra i la meva mar

I amorosides

es fondran....

© tots els drets del text reservats

Silenci

Sóc silenci musicat
Eteri…
Gronxat per la quietud de l’instant
Sostingut…
En el vaivé suau de l’onatge
del murmuri modulat per l’aire
-que com alè, onmipresent-
en fa mudesa, del meu ser…

Sóc silenci
Bressolat…

Per la cadencia del teu respirar

©Tots els drets reservats