divendres, 29 de maig de 2015

Tanca els ulls


Ara, que se t'ha enfosquit la immensitat
Tanca els ulls.
I bressola els somnis dins el teu mar

Que no naufraguin
galtes avall...

© Nía Murtal
 
 
 

dimecres, 27 de maig de 2015

Del revés

Escriuré al meu palmell un T'estimo,
del revés.
Així, quan t'acaroni el front
mentre tu estàs adormit
podràs veure des de dins
com T'estimo, carallot !!
Com capgires
el meu món...

© Nía Murtal

dimarts, 26 de maig de 2015

Llocs especials

(...) A casa seva s'hi accedia per mar. A la majoria de llocs especials no s'hi arriba amb facilitat -em va dir-.
Tampoc s'hi entrava per la porta. Perquè als interiors més nobles estan oberts a tothom però no hi sap entrar qualsevol.
I hi vaig entrar. Com qui entra dins un cor -obert, de bat a bat- amb les parpelles closes. A les fosques...
I els que es creien especials, els d'ulls oberts i estels al cap, encara s'ho miren des de dalt cercant dreceres per entrar: pensant que enlairar-se vol dir volar, que mirar és veure, que sentir és escoltar... que per fer l'amor s'ha entrar dins un cos.

Al bell mig del seu oceà, només s.hi arriba anant a peu pla... Són així, els llocs especials.

© Nía Murtal

dijous, 21 de maig de 2015

Per què ho hauria de fer?

Sí, podria...
Podria estimar en silenci
Sense dir res
I llençar un T'estimo al vent
confiant que ell te'l portés.
Podria...

Però... per què ho hauria de fer?
Mentre em quedi un fil de veu
i uns llavis que brodin estims,
no llençaré un T'estimo al vent

El vull besar
El vull desar

entre les pells que el fan cridar...

© Nía Murtal



dimarts, 19 de maig de 2015

Vaig aprendre

Un dia vaig aprendre a posar petons a les ferides, i a beure a galet l'aigua que cau de cel. Un dia vaig aprendre a viure a pleret i intensament, i que jo també puc mesurar el temps... Un dia vaig aprendre a fer brases amb els mans, caliu amb les carícies, a portar el sol en un somriure...
Un dia vaig aprendre a caminar descalça i a sentir pessigolles en les passes; I vaig aprendre que les abraçades protegeixen i que les vitamines no són pastilles...

Un dia, vaig llençar les tiretes, el paraigua i el rellotge; l'abric, les sabates i les cuirasses... 

I ara, que vaig nua per la vida, amb la pell eriçada i les llàgrimes lliurades, ara, digue'm tu que no tinc res. Tu, que tot ho compres amb diners, digue'm el preu d'aquest meu "res"...


© Nía Murtal


dilluns, 18 de maig de 2015

Puresa


Si un dia
jo fos fràgil bombolleta
-i en fos conscient-
no em lliuraria a mans del destí
per deixar-lo decidir
on s'acaba el meu camí.

Si un dia
em trobéssis sobre els llençols
sent fràgil bombolla de sabó,
no creguis que ha estat la sort...
És la força d'un batec
que m'ha dut fins el teu indret

On la puresa és el camí.

I jo
Deixo d'existir...

© Nía Murtal
 

dijous, 14 de maig de 2015

Vols pujar?

Se'm fa petita, la lluna
quan m'agafes de la mà
i em convides a pujar
I jo em faig gran.
Tan gran
que gairebé no hi tinc espai.
No obstant això,
no tinc por de caure al buit
i ser absorbida per la nit.
Perquè amb tu
córrer el risc es un plaer...

Un pas en fals i caic allà:
On l'abisme es l'univers
On la lluna

Ja no em cal...

©Nía Murtal


dimarts, 12 de maig de 2015

Se alquila ático

Se alquila ático en el alma
con vistas a la inmensidad.
No apto para acrofóbicos
que no se atrevan a mirar
al abismo,
sin temblar...

© Nía Murtal

dilluns, 11 de maig de 2015

Em torna aigua...

No és la teva boca, sedegosa,
ni els teus llavis, que ni em toquen
És com t'embeus tot el meu nom
Com l'abraces, lletra a lletra,
com l'aculls entre pauses sense alè
conscient que no en calmarà la set.

I em faig cos en l'alenada
de la boca que avui em clama
Que a petites mossegades
m'esvaeix...

I em torna aigua

© Nía Murtal

divendres, 8 de maig de 2015

Entre mortals

Això d'inventar-me llunes
és com el respirar:

Només ho faig de tant en tant...


Quan necessito ser normal
entre la resta de mortals.

© Nía Murtal

dijous, 7 de maig de 2015

Encaix de mans

I aquell encaix de mans
amb mirades ressonants
va ser el pròleg d'una història
on dits, canells
i palmells
començaren a jugar
a ser escriptors de cossos blancs.

I fent l'amor d'un sol encaix
amb guspires a les mans

Un pròleg sense epíleg.

Una història
sense final...

© Nía Murtal

dimecres, 6 de maig de 2015

dilluns, 4 de maig de 2015

¿Cuándo?

Una vez me preguntaron por ti.
Logré ocultarte en mi garganta,
pero no pude evitar que asomaras
al borde de la mirada.

Hoy, lo han vuelto a hacer.
No me he ahogado, esta vez...

¿Cuándo te dejé caer al precipicio
del ayer?

© Nía Murtal

Treure'm la pell

No acostumo a mirar el calendari, ni la previsió del temps, i m'ha sorprès un mes de maig i una primavera exhultant amb el cor encara tapat.

I jo, que refuso d'instruccions, no sé com treure'm aquesta pell que va cobrir-me del fred d'un 38 de gener, de no sé quin any va ser...

I ara, corro el risc que se m'ofegui el batec entre els braços de l'hivern, si no m'arrenco aquesta pell i deixo abraonar la coïssor per les onades d'aquest mar, on m'acostumo a despullar sense instruccions per navegar...

© Nía Murtal

Et busco

Sempre et busco allà,
on vas trobar-me per atzar.

I sempre et trobo aquí...
On vas quedar-te

Sense permís...

© Nía Murtal