Fa
tres anys, amb el teu admirable sentit del humor, vas demanar-me un
poema . Vaig dir-te que no l’escriuria, perquè estava segura que mai
arribaria aquest dia.
Fa sis mesos ens varen dir sis mesos... No
ens ho vam creure. Com tu tampoc ho vas fer. Perquè, no !! Perquè vas
dir un clar i rotund NO des del primer dia, i vas decidir anar a per
totes. Valent, lluitador, no com sempre sinó més que mai...
alliçonant-nos a tots: a aquells qui ens crèiem que en sabíem tant de la
vida vam aprendre que érem uns ignorants, uns ximples egoistes que ens queixàvem per absurditats...
Avui, la trucada que mai volíem que arribés...
Fa una setmana parlàvem, entre ironies i melangies, de mals d’amors i
de remeis pel mal de cor. Mal de cor... On són ara les paraules, les
esperances ?? I el teu somriure ?? Ens els han robat... i no sabem
trobar el remei que apedaci aquests batecs, ni les paraules que
harmonitzin aquests sanglots per musicar-te melodies i compensar tot el
què ens has donat.
I ara, som nosaltres que diem NO !! No has
marxat... Fa dies que se’t van endur un braç, i una espatlla, i tu
seguies amb nosaltres, amb tot l’humor i energia que amagava el teu
dolor... Per molt que avui s’enduguin el teu cos, tu seguiràs als
nostres cors, perquè tota la llum que ens has deixat, mai ningú se la
podrà emportar.
Entre pensaments que s’humitegen i preguntes a
l’Univers, entre el per què de tanta injustícia i el sentit d’aquesta
vida, entre records de joventut i les bones estones d’adults... què
podem dir, més que gràcies, per aquests anys entre nosaltres?
Has guanyat, Didac.
Marxes sent el vencedor, no en tinguis cap dubte... perquè l’amor
sempre guanya. I ens has deixat tant amor que, malgrat tot, el Monstre
se sap perdedor !!
Disculpa’m, amic, però no tinc versos per fer
el teu poema. No el sé fer. Però sé que, com Neruda, el què vols és que
el què t’estimes, segueixi viu. I entre tots farem que des d’allà, tu
somriguis al mirar...
T’estimem, sempre.
