El què no ha vist mai ningú,
el teu jo més profund,
la teva petita pacel.la -tancada i secreta-
desconeguda fins i tot pels coneguts
Això és el que més m'agrada de tu.
Això...
I descobrir-me al teu costat
mostrant-te el jo més amagat
mentre la resta ni s.imagina
el motiu
del teu somriure.
©Nía Murtal
Petit recull de lletres, escrits i poemes que brollen des del cor... perquè, com l'aigua, les paraules ens purifiquen, ens acullen, ens xopen i ens ericen. Pura vida, la vida sentida...
dilluns, 29 de juny del 2015
divendres, 26 de juny del 2015
Risa
Ojalá te dé la risa,
la que descompone
la que duele en la barriga y no cabe
en tus mejillas.
Ojalá...
Ojalá llores de placer.
Y que el sollozo te pille conmigo
y carcajee el gemido
en mi ombligo.
© Nía Murtal
la que descompone
la que duele en la barriga y no cabe
en tus mejillas.
Ojalá...
Ojalá llores de placer.
Y que el sollozo te pille conmigo
y carcajee el gemido
en mi ombligo.
© Nía Murtal
divendres, 19 de juny del 2015
Desaparezo
Soy efímera, entre tus brazos.
Desaparezco en tu piel
Fugaz...
Y es ahí
que me sé inmortal.
© Nía Murtal
Desaparezco en tu piel
Fugaz...
Y es ahí
que me sé inmortal.
© Nía Murtal
Carícia
No sé l'inici de la ferida.
I és que, a vegades, l'important no és l'origen
si no el final...
I la ferida s'acaba allà:
en la carícia del teu mirar.
I és que, a vegades, l'important no és l'origen
si no el final...
I la ferida s'acaba allà:
en la carícia del teu mirar.
dijous, 18 de juny del 2015
Lluita
N'hi ha que lluiten contra tothom.
I llavors, se senten perdedors
d'una guerra
contra ells sols...
© Nía Murtal
I llavors, se senten perdedors
d'una guerra
contra ells sols...
© Nía Murtal
dimarts, 16 de juny del 2015
Fins sempre, amic...
Fa
tres anys, amb el teu admirable sentit del humor, vas demanar-me un
poema . Vaig dir-te que no l’escriuria, perquè estava segura que mai
arribaria aquest dia.
Fa sis mesos ens varen dir sis mesos... No
ens ho vam creure. Com tu tampoc ho vas fer. Perquè, no !! Perquè vas
dir un clar i rotund NO des del primer dia, i vas decidir anar a per
totes. Valent, lluitador, no com sempre sinó més que mai...
alliçonant-nos a tots: a aquells qui ens crèiem que en sabíem tant de la
vida vam aprendre que érem uns ignorants, uns ximples egoistes que ens queixàvem per absurditats...
Avui, la trucada que mai volíem que arribés...
Fa una setmana parlàvem, entre ironies i melangies, de mals d’amors i
de remeis pel mal de cor. Mal de cor... On són ara les paraules, les
esperances ?? I el teu somriure ?? Ens els han robat... i no sabem
trobar el remei que apedaci aquests batecs, ni les paraules que
harmonitzin aquests sanglots per musicar-te melodies i compensar tot el
què ens has donat.
I ara, som nosaltres que diem NO !! No has
marxat... Fa dies que se’t van endur un braç, i una espatlla, i tu
seguies amb nosaltres, amb tot l’humor i energia que amagava el teu
dolor... Per molt que avui s’enduguin el teu cos, tu seguiràs als
nostres cors, perquè tota la llum que ens has deixat, mai ningú se la
podrà emportar.
Entre pensaments que s’humitegen i preguntes a
l’Univers, entre el per què de tanta injustícia i el sentit d’aquesta
vida, entre records de joventut i les bones estones d’adults... què
podem dir, més que gràcies, per aquests anys entre nosaltres?
Has guanyat, Didac.
Marxes sent el vencedor, no en tinguis cap dubte... perquè l’amor
sempre guanya. I ens has deixat tant amor que, malgrat tot, el Monstre
se sap perdedor !!
Disculpa’m, amic, però no tinc versos per fer
el teu poema. No el sé fer. Però sé que, com Neruda, el què vols és que
el què t’estimes, segueixi viu. I entre tots farem que des d’allà, tu
somriguis al mirar...
T’estimem, sempre.
divendres, 12 de juny del 2015
dimarts, 2 de juny del 2015
Amanece
Amanece.
Maldigo el despertador,
los efectos del café, del baile,
del vino...
Y a éste corazón que se anticipa a la razón,
que responde por impulso
que me empuja a caer del mundo.
Y te maldigo.
Entonces, te miro.
Olvido la canción que aún resuena en mi cabeza
y conviertes resaca en poema
Y bendigo
Lo inconscientes que somos, a veces,
las horas ganadas al tiempo
y los instantes que olvidamos
que nos hemos desayunado el festivo
que se ha hecho tarde
que pierdo el tren, la cordura
y la cabeza...
Y que me gusta
andar sin ellas !!
© Nía Murtal
Maldigo el despertador,
los efectos del café, del baile,
del vino...
Y a éste corazón que se anticipa a la razón,
que responde por impulso
que me empuja a caer del mundo.
Y te maldigo.
Entonces, te miro.
Olvido la canción que aún resuena en mi cabeza
y conviertes resaca en poema
Y bendigo
Lo inconscientes que somos, a veces,
las horas ganadas al tiempo
y los instantes que olvidamos
que nos hemos desayunado el festivo
que se ha hecho tarde
que pierdo el tren, la cordura
y la cabeza...
Y que me gusta
andar sin ellas !!
© Nía Murtal
Subscriure's a:
Missatges (Atom)