diumenge, 30 d’agost de 2015

Jazz

Si un dia ja no poguéssis tocar per mi
Si dels teus dits no en sortís cap melodia
Si ja no et quedés ni esma, ni alè,
per abraçar-me per l'esquena
i fer-me peça de jazz
al contacte de les mans

Recorda que sóc part de tu
-Com ho és el pal del la fusta-
Que tu ets el meu contrabaix

I que fem jazz

Del nostre encaix...

© Nía Murtal

dissabte, 29 d’agost de 2015

Dorms

Dorms. Reposo el cap sobre el teu pit i tanco els ulls. M'agrada sentir el teu batec dient-me que estàs bé. I em somriu la placidesa abraçada a la meva esquena. Recorro de nou tot el teu cos, mentalment, com els dits van fer-ho ahir, com ho fa el sol que per l'escletxa no vol perdre's l'experiència...
Dorms. M'agrada mirar-te així, fora del somni. I de la nit.

Ja m'he pres el cafè a la terrassa. Volia explicar-li a l'albada que a partir d'ara serem dos a contemplar-la. Ahir a la lluna li vam dir, i no voldria que es posés gelosa, ara, que no estic sola. T'he deixat un petó i un fins ara al costat per si despertaves em trobéssis aquí, on vaig quedar-me ahir... Ja saps que en les converses de dones els minuts es tornen hores. Una mica com tu i jo, que del res en fem un tot.

Fresquejava. Jo ben nua i el cafè calent. Sé que hauríes gaudit del moment, del cafè i de la nuesa, però no volia pertorbar-te.
Dorms. I torno a ser aquí, acaronant la respiració pausada que per mi es torna flassada. I parlant amb el teu cor, que ara em diu: Bon dia, amor.

© Nía Murtal

Infinit

He intentat comptar batecs de distància
A mesurar desitjos de retrobades
A pesar espurnes de les ninetes
I saps?
M'he perdut.
No sé comptar
ni mesurar, ni pesar...

Però tan se val.

La distància és un sospir,
les espurnes, el camí

I tu i jo
som l'infinit

Quan ens trobem en el desig...

© Nía Murtal

Poesia

No ets el lloc on neixen els meus poemes.
Ets el lloc on jo neixo

I em faig poema...

© Nía Murtal

Completo

No conozco otro espacio más grande
que el que tú tienes dentro,
ni un cartel de completo que se cuelgue en un cuerpo
cuando somos tu y yo los que entramos
y lo hacemos tan nuestro.

No conozco unas ropas más suaves
que encojan dos cuerpos
como lo hacen los besos

cuando este insondable universo
hacemos pequeño

Y cabemos los dos

en un solo cuerpo.

© Nía Murtal

Travessem les pors

Enfilem escales, carrerons
travessem ponts
Enfilem la vida
Travessem les pors

Abans que ens travessi la mort
I l.enfilar

No sigui acció.

© Nía Murtal


El cafè d'un dilluns del mes d'agost

M'assec a la terrassa i assaboreixo aquest dilluns. Les piscines públiques sempre em provoquen certa al.lèrgia. Aquesta menys. Potser perquè la gent no em coneix en aquest racó amagat del món. Al veí ja el saludo a l'ascensor i segons a qui, no cal veure'l en calça curta. Sóc nova i em miren encuriosits. Serà perquè escric, amb bolígraf i en paper. O això em diu el cambrer mentre m'acosta el parasol. Millor a l'ombra -em diu- L' aire aquí és fresquet però el sol té mala llet. Somric. Té raó.

Apuro el cafè amb gel, la cigarreta i les vacances. Fa olor a finals d'estiu, a avis entendrits i il.lusionats amb la tornada dels petits. A pares deprimits, a rutines que no voldríem, a inicis i a acomiadaments, a ulls que dibuixen al cel pells brunes i estels lluents que guiïn nous anhels.

Es fon el gel. També el moment... i el pensament entossudit en treure'm de l'avui. No li faig cas. Tampoc al whatsapp que m'acaba d'arribar. Ens agraden tant les presses que ens absorveix la immediatesa. En canvi, mirem enrera, constantment, com si mai hagués present... I ara, vull gaudir d'aquesta calma. Pau, en diuen. Sense cafè, sense gel, com fum de la cigarreta que oblidada en el cendrer es deixa moixar per l.aire i no recorda en cap moment els llavis que l'han encès.

Sento les campanes. Des d' aquí miro el campanar, enlairat. M'agrada. I a la taula del costat un capcot: submissió davant un teclat... potser això també és l'instant que es mimetitza amb la societat.

Miro el whatsapp. És la Silvia, i uns quants més. Vaig a l'aigua. Ja contestaré després. Segur que ella m'entén.

© Nía Murtal

dissabte, 22 d’agost de 2015

Agost

A l'agost, els grisos són menys grisos, les ciutats menys ciutats. I els dies, són més dies. El sol menys insolent, el cel menys prepotent. I nosaltres, més nosaltres.

Serà que tot es relenteix, que no hi ha pressa en el passeig, que en agafar la teva mà viatjo a un altre espai. Que levito, lentament, tot i la pressa pel moment. Serà que t'he fet tan meu que t'has integrat en aquest present, en aquest agost que ens vol empènyer cap el gener però que nosaltres l'enllacem i entre els  braços, l'aturem. Aquí i ara, tot s'atura. Seiem, no per cansament. Seiem, per escriure a l'aire aquest instant i tornar a respirar-lo demà si un setembre inesperat ens ofegués en un ruixat. Seiem a terra. Tu m'abraces per l'esquena. Un sol batec, i de sobte tot s'ha fos... Som un de sol, un invisible per la resta del món, formant part del paisatge que es desplega als ulls del visitant que se'l mira embadalit, càmera en mà, sense perdre's ni un detall. 

I a mi que em sembla que el paisatge som nosaltres... que es desxifra millor amb ulls clucs, conreant silencis màgics, recolzada a la teva espatlla, càmera en llavis, a punt per inmortalitzar l'edèn que emergeix del no-res, imponent, quan les pells se saben a frec.

I és que a l'agost, em vesteixo dels matisos. Dels teus dits...

I dels desitjos.

© Nía Murtal


Amb els ulls tapats...

Els ulls tapats
A les fosques
Avui farem de les nostres...

En la fosca
endevina la meva boca
que emmudirà
per la teva
allà
on el gemec udola
on el sospir mori de gola.

Les mans seguiran l'instint
de revifar el cos de l'oblit
fins trobar aquells botons
que descordin les passions
deixant els desigs lliures
d'uns pits
que s'esgarrifen
on respiren les carícies.

No obris els ulls
Que ara vaig per tu...

Per la teva pell nua
marcaré les humitats
que en la fosca
m'has deixat.
I m'ompliré de la teva
resseguint amb la llengua
els petons de la innocència
que abans
han fet camí,
de la galta
fins el pit,
del clatell
fins al terra
on ja ens espera
l'embriaguesa...

Amb els ulls tancats
em buidaré tota
dins la teva fosca

Per omplir-me de tu
Sencera.

Tota jo.

Els dos buits
plens dels dos...

En la foscor

Fent-nos l'amor...


© Nía Murtal

Tots els drets del text reservats



divendres, 14 d’agost de 2015

He brodat la lluna

He brodat la lluna amb fil de mar
I l'he cosit al cel
al costat del nostre estel.

Potser ara no la veuràs...
Sé que tens pressa per somiar
i trobar dins les parpelles
els llavis que avui t'han parlat
i amb tendresa
t'han enllaçat.

Però demà encara hi serà...
M'ha promès que no marxarà

Fins que tu
l'hagis mirat...

© Nía Murtal

dimecres, 12 d’agost de 2015

Tropezamos

Tropezamos. Tropezamos constantemente, con objetos, con ventanas, con la piedra que ayer te juro que no estaba, con la maldita puerta que se encariña del dedo meñique de mi pie por mi manía de andar desnuda -tambien de pies-. Tropezamos. A veces, inevitablemente, y nos caemos. Y bendigo en el después la capacidad de reírse de uno mismo... y de llorar. De llorar por dentro, de llorar por fuera, porqué en definitiva, este riego es alimento.
Tropezamos. A menudo con nosotros mismos. A los peldaños gaudinianos que conectan corazón y cabeza les gusta que veamos las estrellas... Te suenan, amor?
Yo los sigo subiendo y bajando, a diario, y aún sabiéndolos, a veces me caigo... Y me levanto magullada con la esperanza de acordarme mañana.
Tropezamos. Con libros que nos tambalean, con estrellas que caen a nuestro paso un invierno soleado... y con sonrisas. Con algunas sí, tropezamos, perdemos el equilibrio por un momento hasta que cambia el semáforo y al mirar de reojo te das cuenta que se ha esfumado. Y te pita el de detrás, con prisa por tropezar. Con algunas sonrisas, pasa... Con otras, en cambio, chocamos. Nos damos de bruces y no recordamos un dolor más dulce. Entonces sí, estrellas y fuegos artificiales !! Mejor dicho, fuegos reales, chispas y calambres... o no? Y hay quien hasta dice poder divagar por el cosmos de una sonrisa... A mi me gustaría enredar contigo por un universo así de extraño. Así, sin más nada que pensar. Y cuando amanezca, caer. Caer sin haber tropezado antes, será adictivo? Porqué digo yo, que allí dónde dicen divagar no habrá escaleras para bajar... quizás al abismo se baja en ascensor. Y se tarda días, quizás meses, o siglos en aterrizar. Porqué de tropiezos así, uno no se debe querer bajar...

© Nía Murtal

dimecres, 5 d’agost de 2015

A tu...

A tu, que tens el cor de glaç,
només et desitjo un mal:
Una nit plàcida, d'estiu,
un blues de fons
i entre les mans una copa, si vols,
-a tu t.agrada veure sol-
Uns ulls que et mirin d'aprop
i que et sembli màgia, aquesta calma,
que s'accelerin els batecs
i donis la culpa al cigarret...
Una veu que t'atrapi tant
que siguis capaç de volar
i que et soni a xinès, aquest plaer,
però ja no te'n vulguis desfer...

A tu, que tens el cor de glaç,
et desitjo que el fred de dins
t'arribi fins els dits
que no tinguis butxaca per desar les mans
però que trobis una espatlla on atemperar-les
i uns llavis a la galta
que t'ericin l'espinada
Que sàpigues que no només pel fred
se'ns eriça la pell,
que no només el gel
et conserva els batecs...

A tu, que tens el cor de glaç,
només et desitjo un mal:
La calidesa d'unes mans
que no te'l vulguin desfer
i que tu el lliuris al plaer
de ser aigua al seu palmell

I t'blidis de la copa
I del blues en bucle que encara sona

Que sentis -només un cop-
el teu cor sense glaçó...

I que amb un cop
no en tinguis prou...

© Nía Murtal


dilluns, 3 d’agost de 2015

Foc

Així som...
Espurnes de foc
quan s'apropen els nostres cors

© Nía Murtal

#correfoc #diables #espurnesquemagraden #olorsquemagraden


Olor del mar

La mar, avui, fa olor a somnis nous... i no sé exactament si són els meus que estan volant o els teus que ahir vas llençar. O seran els nostres que s.han trobat i junts comencen a singlar?

La mar, avui, fa olor a somnis nous... i a mi m.agrada capbussar-me en somnis verges...
I olorar-te.

© Nía Murtal


Infinit

Infinit és el sentiment d'una mare envers un fill. No té límit, no es pot definir. Ho conté tot i no es pot mesurar. Però tu no ets mare, aquest infinit no l'entendràs fins que ho siguis, d'aquí uns anys... Veus aquest mar? Què sents quan t'endinses en ell?? Pots veure on acaba? Pots comptar les gotes que t'acaronen? I les onades? En ve una i sembla que acaba, que mor aquí, als nostres peus. I en neix una altra. I una altra... no hi ha treva en aquest morir i renéixer.
L' amor també és infinit... ara et sembla que es pot agafar i deixar-lo anar, que es pot buidar, com es buida un pot de melmelada o acabar-t'el, com el préssec que ens estem menjant. Però, en canvi, no el pots comprar ni al millor lloc del mercat, oi? Tu estimes el teu germà, i t'enfades amb ell perquè t'ha amagat el mòbil o s'ha menjat el teu gelat que tenies reservat. I en aquell moment penses que no l'estimes i dius -com odio aquest nen!!!- S'ha acabat l'amor, oi?? I després, l'abraces, us abraceu, amb tot l'amor fraternal... Perquè malgrat et sembla que s.ha buidat el pot, sempre t'en queda, sempre en tens i no hi ha dits suficients per comptar-lo ni mans per agafar-lo... El molt, o el poc, el una mica, no serveix. Com el mesures, en grams, en litres, en petons, en carícies, en polsacions??
-Em queden dues cullerades d.amor, en vols?? Una per tu i una per mi.- Ja està?? I ara... on en vaig a buscar més??
Oi que es absurd ??

L' amor es infinit. IL.LIMITAT. com l.aigua d.aquest mar... Perque malgrat li puguis treure una quantitat limitada, sempre, sempre, el què queda és infinit.

© Nía Murtal

Les cartes

He llegit i rellegit la carta que mai et vaig enviar. Me la sé de memòria, fins i tot les comes, com em sé de cor tot el teu cos, amb pigues incloses, amb les parpelles closes...

He legit i rellegit la carta que mai he escrit sobre el paper, però que duc impresa en la nuesa que ara es banya en salabror, abraçada a cada mot. No em cou la sal. Tampoc la que ja no cau galta avall, que ja s'ha fos amb la immensitat. M'allibera i em neteja. I jo torno a ser puresa. Amb tot lo escrit, amb tot lo dit... amb totes les conseqüències d'aquest sentir irremeiablement honest que em mou per l'univers.

He llegit i rellegit la carta. Totes les cartes. Una, i una altra.
No ho fet per recordar-te. Tampoc per oblidar-te. Saps...? Pretendre-ho seria obviar-me.

Només volia saber que no es desaprèn lo après. Que puc llegir, encara, amb els ulls tancats, amb el cor obert. Que es pot créixer com fràgil corall, i en les profunditats, seguir estimant.

© Nía Murtal

Descabellat


Un dia et descabellaré
No saps les ganes de les meves mans
per jugar sobre el teu cap !!
Però abans, et treuré les sabates
els teus peus faran d.escala
i de puntetes
podré enfilar-me

I he pensat
que les ulleres ens faran nosa
i que és millor deixar-les fora,
-m.agrada besar les parpelles
mentre les mans van per la seva-

No t.ho havia dit mai?
A mi m'agrades desordenat

També per fora
com el teu cap

© Nía Murtal