Infinit

Infinit és el sentiment d'una mare envers un fill. No té límit, no es pot definir. Ho conté tot i no es pot mesurar. Però tu no ets mare, aquest infinit no l'entendràs fins que ho siguis, d'aquí uns anys... Veus aquest mar? Què sents quan t'endinses en ell?? Pots veure on acaba? Pots comptar les gotes que t'acaronen? I les onades? En ve una i sembla que acaba, que mor aquí, als nostres peus. I en neix una altra. I una altra... no hi ha treva en aquest morir i renéixer.

L' amor també és infinit... ara et sembla que es pot agafar i deixar-lo anar, que es pot buidar, com es buida un pot de melmelada o acabar-t'el, com el préssec que ens estem menjant. Però, en canvi, no el pots comprar ni al millor lloc del mercat, oi? Tu estimes el teu germà, i t'enfades amb ell perquè t'ha amagat el mòbil o s'ha menjat el teu gelat que tenies reservat. I en aquell moment penses que no l'estimes i dius -com odio aquest nen!!!- S'ha acabat l'amor, oi?? I després, l'abraces, us abraceu, amb tot l'amor fraternal... Perquè malgrat et sembla que s.ha buidat el pot, sempre t'en queda, sempre en tens i no hi ha dits suficients per comptar-lo ni mans per agafar-lo... El molt, o el poc, el una mica, no serveix. Com el mesures, en grams, en litres, en petons, en carícies, en polsacions??
-Em queden dues cullerades d.amor, en vols?? Una per tu i una per mi.- Ja està?? I ara... on en vaig a buscar més??
Oi que es absurd ??

L' amor es infinit. IL.LIMITAT. com l.aigua d.aquest mar... Perque malgrat li puguis treure una quantitat limitada, sempre, sempre, el què queda és infinit.

© Nía Murtal