dimarts, 29 de setembre del 2015

Somnis


M'agrada
abans d'anar a dormir
mirar d'amagat els teus somnis
Així, atapats dins les parpelles,
i somriure'ls
quan em veuen

M'agrada
abans d'anar a dormir
sentir que avui has estat feliç
I pensar que demà

Un nou somni
ens despertarà...

© Nía Murtal
 

Melodia

Si un dia trobes algú capaç de sentir
la música que batega dins el teu pit
no perdis temps en afinar,
no assagis ni un sol compàs

Balla amb ell
-fins el final-

Improvisa la melodia...
Que l'amor

No s'estudia

© Nía Murtal

dilluns, 28 de setembre del 2015

Lluna de sang

Ho hem tornat a fer, amor...
S'han tocat els pensaments
L' espurna ha encès el foc

Hem vestit la lluna de roig.

© Nía Murtal

Equilibri


Recordes quan vas deixar de necessitar les rodetes de la bici?
Equilibri. Les vas deixar de necessitar perquè vas saber trobar l'equilibri necessari per seguir endavant.

Així és la vida, amor meu... deixem de necessitar rodetes constantment. Algunes les perdem pel camí, prematurament, quan encara no havíem après a rodar sense elles... quan passa, ens aturem per por caure. O pitjor encara: Quedem a terra estabornits quan les perdem sense previ avís. I com costa recuperar les forces per intentar aixecar-nos i seguir !! Però ho fas. A poc a poc, t'equilibres un altre cop. Sense suport. Amb por a perdre més coses, però amb la certesa que no estàs sola...

D'altres, les treiem, voluntàriament. Perquè no ens serveixen per res. Ens havíem acostumat tant a dur-les que quan mirem el camí que hem fet ens adonem que ens fan més nosa que servei. I et diran que ets boig per anar sense rodes, que cauràs i no et podràs aixecar !! Però tu, no facis cas... ara ja saps equilibrar-te, sense por, escoltant el cor.

I les rodetes que s'espatllen... aquestes, et doldrà tant apartar-les!! Malgrat que un dia ja no et serviran, t'hauran ajudant tant, haureu fet tan camí junts que no entendràs perquè les has de deixar anar... I les treuràs, amb les teves pròpies mans. I ploraràs... ploraràs molt. I no hi ha recanvi ni artesà capaç de reparar el mal, ni les rodetes, ni el teu dol. I creuràs que mai més podràs rodar sense elles, sabent-les al teu costat malgrat ja no t'ajudin a avançar. Però, saps? Aquestes sempre seran amb tu, desades en un racó, en el millor racó del teu cor. I sentiràs que en cada pedalada, et donen una alenada. Que en cada nova pujada, són amb tu, posan-te el vent a favor perquè no caiguis un altre cop...

I així, equilibrat, sabràs agrair-li a la vida el que t'ha près, el què has perdut... i allò que tu no has volgut. I quan miris enrera, podràs somriure. Perquè malgrat les dificultats hauràs sabut arribar allà on tu volíes anar. Sense rodetes de salvació, però amb la mà oberta per acollir a qui amb tu vulgui fer camí, sense por a trontollar quan trobis pedres al davant.

Sense rodetes, amb molt d'amor... I com a guia, el teu cor.

© Nía Murtal
Recull inèdit "Converses amb tu"
 
 

No t'espero

A tu, no t'espero.
S'espera el tren, el torn,

un nou jorn...

A tu, no t'espero.

A tu, et vinc a buscar...

Que la vida
no torna a passar...

© Nía Murtal

Quànta?

Quanta poesia hi cap, amor,
entre el meu silenci i el teu cor?

© Nía Murtal

dijous, 24 de setembre del 2015

Els meus racons

Cada racó
té el seu per què.
Cada racó
té el seu per a qui.

I els meus racons
et tenen a TU...

© Nía Murtal

Otoño

Otoño.

Hay quien ve las hojas que mueren.
Yo prefiero observar los colores que nacen.

Y saberte aquí, en un rinconcito del mundo,
creando primaveras bajo las hojas secas.

(D. Iannoccari & Nía Murtal)


Nubarrones

No me apartes los nubarrones...
Mirando a través de ellos
despejo todos mis cielos.

© Nía Murtal

Caminem

Hi ha un camí al nostre davant que desitja ser pintat.

Caminem...



© Nía Murtal

Capgirat

No hi ha normes
Ni cap ordre...
Hi ha dits habils
Dits sensibles
que dibuixen melodies
a la penombra dels teus dies
Que fan del cos una obra d'art...

Una peça magistral
que et capgira

el recital.

© Nía Murtal

Creadors


M'han dit que estudien els viatges astrals...
Aquests que tant estudien
no acaben bé del cap

Hi ha viatges que s'han de viure
i aquests
no hi són a cap llibre
Viatges que van més enllà
d'on posa als mapes
que es pot anar

Hi viatges tan transcendents
que no si arriba per mar,
ni per cel...
Només s'hi va per la pell
fins al bell mig
de l'univers

Vitges interestel.lars
que no es poden estudiar
Que només fan alguns triats
per caprici de l'atzar
a sentir
el què no està escrit

A viatjar
fins l'infinit
Pel còsmic món
del ver amor
On un astre
és fet de dos

I tu i jo
en som creadors...

© Nía Murtal
 
 

Immortals

De tant en tant, els astres volen jugar.
Hi tenen tot el dret a fer conya i a mirar
com capgiren als mortals.


I tu i jo
ens els mirem des d' aquí a baix...

Nosaltres ja anem capgirats
des del dia ens vam mirar.


Ells van fer-nos immortals


un dia, volent jugar...

© Nía Murtal

Bach, la Ferri, tu... i l'encanteri

Qui, si no ell, em podria emocionar??
Qui, si no ella, em podria fer volar ?
Qui, si no tu, podria entendre el meu sospir que dansa per la sala, atrapar-lo amb la mirada i fer de mi aquesta guitarra que vibra aquesta nit -al bell mig del teu pit- quan l'abraça el teu delit ?


Qui, si no tu...
Em pot trobar


quan m'he perdut.

Bach, la Ferri, tu... i l'encanteri

© Nía Murtal


https://youtu.be/hTSc05WAdUk 

dilluns, 14 de setembre del 2015

Immensitat

Tot això ja hi era, amor:
El mar, la sorra i el sol
Aquest banc, l'arbre i el vent...


Nosaltres, no hem creat res.

Nosaltres ens hem (re)creat
I ara que en formem part

Ens sabem immensitat.

©Nía Murtal

Silenci

Deu batecs
Nou paraules
Vuit intents
Set dies
Sis parades
Cinc suspirs
Quatre passes
Tres mirades
Dues pells

Un sol ser.

Silenci....

Acció !!

Ara parla un petó.

© Nía Murtal

Pensament

Sólo si has aprendido a volar puedes caminar sobre el filo de la navaja sin miedo a tambalear.

© Nía Murtal

dimecres, 9 de setembre del 2015

Coses boniques

- Podríes tocar una mica per mi...? Avui he sentit històries tan tristes, que necessito sentir coses boniques
- Vols sentir una cosa bonica ??
- Sí, si us plau...
- TU
- No.... Més bonica, amor
- NOSALTRES


© Nía Murtal


Crear

Tot això ja hi era, amor:
El mar, la sorra i el sol
Aquest banc, l'arbre i el vent...
Nosaltres, no hem creat res.

Nosaltres ens hem (re)creat

I ara que en formem part

Ens sabem immensitat.

©Nía Murtal

dilluns, 7 de setembre del 2015

Aniversari

No vull que m'esborrin cap arruga, no vull oblidar cap record, vull recordar-ho tot, sense dolor.
No vull callar-me cap T'estimo, ni demanar que m'aculli el teu cor. No vull haver de dir SÍ, si el que em ve de gust és el NO, i no vull demanar perdó si tu no entens el meu NO.
No vull sentir cap odi, ni cap recunia, però acceptaré que tu me'l puguis tenir.. potser és el preu de la renúncia a voler agradar a tothom, però jo no vull ser com tu vols.
No vull jutjar-te, jo no he fet les teves passes. Tu pots fer-ho, si vols... ni tan sols vull jutjar això.
No vull motxilles dels altres, però sí vull alleugerir-les, sempre que sigui possible...
No vull premis ni aplaudiments, ni cap èxit passatger. Només vull ser, i deixar ser, no capficar-me amb els demés, que ja en tinc prou amb mi mateixa per fer-me més imperfecte.
No vull superficialitat, vull sentir en profunditat : plorar sorra, riure mars i crear oasis de benestar de cada fet que em fa vibrar.
No vull promeses, ni eternes ni fugisseres, ni esperar, ni no esperar... vull fluir amb la tempesta, i amb la calma del meu mar...

I tot això que sembla fàcil, ho he après durant aquest temps. 45 anys donen per més, segurament, però tindré 45 més per aprendre el què no he après.


No sé ni qui ni què vindrà després, però ara sé els què hi sou, i el què és... i no ho canviaria per res.


Gràcies, a tots per ser-hi... i per ser com sou !!!

https://youtu.be/UVUwqxuDb9A 

dijous, 3 de setembre del 2015

Alas

- Pongamos alas a los miedos...
- Y así crees que se irán?
- No te sé decir.
- Entonces...?
- Entonces... nosotros podremos volar.

© Nía Murtal

Fragments de vida

Pensava que mai em tornaria a sentir així, com quan acabes de donar a llum, amb un plor emocionat que no el pots controlar. Unes llàgrimes dolces, sense dolor, sense pors, plenes de pau i d'amor.

Dones a llum, i et toques la panxa que moments abans et feia nosa i ara, la trobes a faltar.... Sí. Sembla mentida però arribes a enyorar el batec a les entranyes, el peuet que et fa la guitza o el sanglot que et fa somriure. La panxa, allò tan immens que no et deixa veure els peus, però tan teva -tan nostra-. Els manyacs constants de les teves pròpies mans ara la busquen en el buit, tan adolorit que fins i tot et sembla trist. En canvi, tens un món entre els teus braços, una vida sortida de dins que s'aferra fort al pit. I plores... plores de pura joia. La panxa buida i la vida plena. Plena per sempre. Plena i eterna...

Vas buidar-me, ja fa massa, i el meu dins seguia enyorant-te. Vas buidar-me, també massa, i el meu res seguia acaronant-te, sense cap altra plenitud que l'esperança de que rebessis un petit gest, una espurna d'alè que t'ajudés quan jo no podia fer res més.
Però de sobte, et sents feliç... i plores emocionada, envaïda de pau per la teva pau.

Saps? No et tindré entre els meus braços -poques coses vaig desitjar més que això- però sé que tot el què he passat m'ha fet millor persona -segurament, a tu també- i sé del cert que allà on siguis un trosset de mi serà amb tu. Com tu saps que del meu buit va néixer un amor infinit. Un buit ple de gratitud, que mai deixarà d'enyorar-te... ni d'estimar-te.

I un dia com avui ens abracem, donant-nos les gràcies, mirant-nos els ulls... i brindant per lo viscut. No és això com donar a llum ?

© Nía Murtal
Work in progress...
Aquest fragment pertany a una novela que ha estat somorta en la foscor durant massa temps i que ara té moltes ganes de sentir la llum sobre els seus fulls.