Pensava que mai em tornaria a sentir així, com quan acabes de donar a
llum, amb un plor emocionat que no el pots controlar. Unes llàgrimes
dolces, sense dolor, sense pors, plenes de pau i d'amor.
Dones a
llum, i et toques la panxa que moments abans et feia nosa i ara, la
trobes a faltar.... Sí. Sembla mentida però arribes a enyorar el batec a
les entranyes, el peuet que et fa la guitza o el sanglot que et fa
somriure. La panxa, allò tan immens que no et deixa veure els peus, però
tan teva -tan nostra-. Els manyacs constants de les teves pròpies mans
ara la busquen en el buit, tan adolorit que fins i tot et sembla trist.
En canvi, tens un món entre els teus braços, una vida sortida de dins
que s'aferra fort al pit. I plores... plores de pura joia. La panxa
buida i la vida plena. Plena per sempre. Plena i eterna...
Vas buidar-me, ja fa massa, i el meu dins seguia enyorant-te. Vas
buidar-me, també massa, i el meu res seguia acaronant-te, sense cap
altra plenitud que l'esperança de que rebessis un petit gest, una
espurna d'alè que t'ajudés quan jo no podia fer res més.
Però de sobte, et sents feliç... i plores emocionada, envaïda de pau per la teva pau.
Saps? No et tindré entre els meus braços -poques coses vaig desitjar
més que això- però sé que tot el què he passat m'ha fet millor persona
-segurament, a tu també- i sé del cert que allà on siguis un trosset de
mi serà amb tu. Com tu saps que del meu buit va néixer un amor infinit.
Un buit ple de gratitud, que mai deixarà d'enyorar-te... ni
d'estimar-te.
I un dia com avui ens abracem, donant-nos les
gràcies, mirant-nos els ulls... i brindant per lo viscut. No és això com
donar a llum ?
© Nía Murtal
Work in progress...
Aquest
fragment pertany a una novela que ha estat somorta en la foscor durant
massa temps i que ara té moltes ganes de sentir la llum sobre els seus
fulls.