Que
sí, que estic als núvols més hores de les que em passo caminant. I és
que quan baixo, em canso... aquí abaix faig equilibris constants. I
caure de la corda fluixa fa més mal que fer-ho des de dalt.
A mi m'agrada volar. Quan em canso de tants sospirs els recullo amb les mans, tanco els ulls i em deixo anar. El vent de cara fa esborrar, o això em diu Benedetti sempre que em sent sospirar quan he pintat un mal traç...
I ara que just poso un peu a terra, em trobo amb un cel ras i un núvol estès al terrat. Però jo no el vull amb pinces i aturat, no. Jo el vull veure passejant, com la poesia que em retallo del cor i m'enganxo als pantalons per recórrer la ciutat...
I prefereixo pensar que no m'estàs
mirant el cul. Prefereixo pensar que t'has trobat amb un vers ennuvolat a
la butxaca dels texans que, de reüll, t'ha fet volar...
Bon dia... volem??
Bon dia... volem??
©Nía Murtal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada